De quan era obligatori portar moixos a bord

PalmaHan compartit amb nosaltres la història de les Illes i ens han servit com a companyia, de menjar, de medicina, o com a treballadors a les nostres ordres. I la nostra consideració envers ells també ha anat creixent. Totèmics, llegendaris o útils -com els moixos, que era obligatori portar a bord de les naus el segle XIV, per les rates-, els animals han protagonitzat rondalles, Ramon Llull i Anselm Turmeda els han fet parlar i aquests dies se’ls beneeix -manco enguany, per les restriccions per la pandèmia- arran del seu patró, sant Antoni, el 17 de gener.

La primera espècie que probablement tingué contacte amb l’esser humà, quan va arribar a Mallorca -la primera illa de l’arxipèlag a ser poblada-, fou el Myotragus (‘cabra-rata’) balearicus. Era l’animal més gros de l’illa: pacífic i sense depredadors, havia evolucionat aïllat del continent des de feia cinc milions d’anys. Era fàcil de caçar, així que el vàrem extingir aviat, tot i que s’han trobat indicis que se l’intentà domesticar. Abans de la presència humana hi hagué més fauna curiosa, com el conill gegant de Menorca, d’uns quinze quilos. Afortunadament, els conills que arribaren a ser tants que els baleàrics varen haver de demanar ajuda a Roma per controlar-los eren més petits.

L’escriptor Carlos Garrido assenyala com a animals totèmics de Mallorca: el bou, ben representat pels caps de bronze talaiòtics de Costitx; la cabra, que “literalment assolà llocs com Cabrera, consumint-ne tot brot tendre”; la ratapinyada, el porc, el moix, la serp, el caragol, l’eriçó i el cérvol; aquest desaparegut de l’illa, però present a “figuretes prehistòriques” a Lloseta.

Ésser singular, d’hàbits nocturns, la ratapinyada es relaciona amb Jaume I, conqueridor de Mallorca, i per això és a l’escut de Palma i corona l’anomenada font de les Tortugues -un altre animal emblemàtic. Diu la llegenda que el Conqueridor va salvar la vida d’una ratapinyada que voletejava a l’església de Sant Miquel de Ciutat -llavors era una mesquita-, i també que una altra va fer niu a la seva tenda durant la conquesta de València. Aquella vegada el monarca ordenà que deixassin tranquil l’animal i, en agraïment, ell els avisà d’un atac dels sarraïns, copejant un tambor amb el seu cos -la història del niu a la tenda també es coneix amb una oronella com a protagonista. Una altra hipòtesi sobre el vincle de Jaume I amb la ratapinyada és que, educat pels templers, s’hauria iniciat de nin en la saviesa sufí, de la qual seria un símbol.

Els filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot destaquen “l’especial relació” de Jaume I amb els animals, “els quals sovint l’ajuden en les seves comeses”. A la conquesta de Mallorca, un àliga -des de llavors, anomenada reial- hauria deixat caure un peix als seus peus, perquè en menjàs. I a Artà, hauria fer servir un eixam d’abelles per atacar els sarraïns. Valriu i Tomàs recullen ‘potades’, mítiques petjades a la roca del seu cavall, a Esporles, Banyalbufar, el barranc de Biniaraix (Sóller), Fornalutx, Binissalem, Inca i Santa Maria, si bé aquestes “ja no es poden veure a causa de les obres que s’hi efectuaren per millorar el traçat del camí”.

Un cavall llegendari és el del ‘rei moro’ de Mallorca, que recull l’historiador Gaspar Valero: el seu senyor se l’estimava tant que, quan morí, cap criat no s’atrevia a comunicar-li que havia arribat a la fi. Fins que un va trobar la manera, va dir-li: “Ni menja, ni beu, ni pixa, ni caga, ni alena”. “Idò és mort”, va concloure el monarca, sense haver d’esforçar-se gaire. L’espectre del Comte Mal, que vagava pel Galatzó, “cavalcava en un cavall verd, que empestava de sofre” i deixava “unes presumptes petjades (...) que encara poden veure’s a la roca viva”, anota Carlos Garrido. Ara bé, si una illa és identificada amb el cavall, és Menorca, pel protagonisme a les seves festes. “Els fan servir més per a les diversions que per al treball”, comentava ja el 1786 el viatger C. Lindemann.

Porcs, cans i moixos

L’humil verro, lluny d’aquests referents il·lustres -a no ser que parlem del ‘rei porc’ de les frases fetes-, en canvi, és l’essència de l’alimentació dels illencs. La seva matança, amb familiars i veïns, va ser una exhibició per demostrar que no s’era jueu -s’havia de negar com fos, i d’aquí ve que es volgués limitar només als suposats quinze llinatges ‘xuetes’-, i una manera d’omplir el rebost amb sobrassades, botifarrons i altres derivats autòctons, que establiren un signe d’identitat.“Què és allò que ens defineix?”, es demana al seu monòleg Acorar Toni Gomila: “Un porc?”, contesta.

“Gràcies al porc he pogut visitar l’illa de Mallorca”, escriu George Sand, que aprofità per al seu viatge un vaixell que els transportava, tractats millor que els passatgers. A Establiments, conta, un pagès els va renyar quan grunyien i ells “l’escoltaren perfectament, ja que callaren”. A Valldemossa Sand es va procurar, per tenir llet, una cabreta, “la més dolça i amable criatura del món”, poc amiga de córrer, “massa seriosa, massa mallorquina per a això”.

Un altre visitant del XIX, l’il·lustrat Jovellanos, tingué per millor amic al seu captiveri a Bellver, del 1802 al 1808, el canet Picolín, que li va fer més suportable l’estada. Altres cans s’han fet famosos per la seva feina policial, com Max, de la Policia Local de Palma, que morí el desembre i la silueta del qual es va fer servir per a l’escut de la Unitat Canina, o Ajax, de la Guàrdia Civil, que va evitar un atemptat d’ETA el 2009 a Mallorca, i del qual fa uns dies s’ha inaugurat una escultura a Antequera (Andalusia). La Guàrdia Civil ara és el cos policial encarregat de la protecció de la natura, però el 1958 va ser el que va matar un dels darrers vells marins -foques- de les Balears.

“Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix el silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar”, escriu Llorenç Villalonga d’aquestes criatures fascinants que a Mallorca i Menorca s’anomenen moixos, paraula que sembla d’origen berber. “Era obligatòria la seva presència als vaixells grans (...) i a l’armada”, assenyala el bibliotecari Jaume Bover, d’acord amb el Llibre del Consolat de Mar (1385). Hi eren per exterminar les rates, fins al punt que es feia pagar a l’armador “si hi ha hagut destrossa de la mercaderia feta per rates en la nau i no hi hagi gat”. Un moix apareix en una miniatura de les Lleis palatines de Jaume III. A Mallorca hi ha el ‘forat des moix’ a la part baixa de les portes de fusta, perquè hi puguin entrar i sortir. El tarannà misteriós dels moixos -l’escriptora Concha Alós, qui va viure a Mallorca, recull la seva capacitat de ‘detectar’ presències invisibles- el va lligar al llarg de segles a la bruixeria, fins al punt de ser objecte de cacera sistemàtica. A l’Edat Mitjana es pensaven, diu l’historiador Vicente Moreno, que la pesta “la portaven els moixos i varen començar a exterminar-los”. Però “els moixos es menjaven les rates, i, en matar-los, el nombre de rates augmentava i també el nombre d’afectats per la malaltia”. A l’epidèmia de pesta del 1652 a Mallorca “s’ordenà matar moixos i cans”, registra l’investigador Onofre Vaquer.

Bover documenta la bruixa Catalina Floreta, processada per la Inquisició i que “utilitzava els moixos negres en els seus encanteris”. Garrido recull dues històries, a Caimari i a sa Pobla, de dones que es transformaven en felins. “Les bruixes tenien com a aliats animals com el gall, el moix, el boc, la ratapinyada, les granotes i els gripaus. És curiós el fet de que, la majoria de vegades els animals havien de ser negres, excepte el gall, que havia de ser blanc”.

Serps, sargantanes i dracs

Els animals també s’han fet servir a remeis casolans. Garrido fa referència a l’oli de serp -un exemplar fregit, conservat en oli d’oliva-, “molt estès a la Part Forana al llarg d’anys” i que “es considerava un remei gairebé universal, sobretot per a la curació de ferides”. A l’antiguitat Plini el Vell assegurava que la terra d’Eivissa “fa fugir les serps” i, en canvi, la de Formentera “les produeix”, problema que se solucionava transportant un carregament de terra de l’una a l’altra. De fet, de serps no n’hi hagut a cap de les dues illes fins al darrer decenni, quan se n’hi han detectat dues varietats ‘invasores’.

Les serps són un perill per a les sargantanes: una altra de les nostres espècies emblemàtiques, sobretot a les Pitiüses i en particular a Formentera, on se les troba sovint a la vora dels camins. Fa uns vint anys qualcú se n’emportà a Sant Joan de Gaztelugatxe, un illot biscaí (la segona atracció turística del País Basc després del Guggenheim des que s’hi va rodar la sèrie Joc de trons, on era Rocadrac), i ara se n’hi passegen 2.000 exemplars, que han desplaçat les espècies autòctones. L’excepcional documental de Toni Escandell Nàufrags de l’evolució reflecteix com la sargantana de l’illa de l’Aire, vora Menorca, ha establert una relació de col·laboració mútua amb la planta rapa mosquera per sobreviure totes dues a l’aïllament.

De dracs, el Museu d’Art Sacre de Mallorca en conserva un, que suposadament seria el famós ‘de na Coca’: un monstre que hauria espaordit Ciutat, abans de ser mort pel cavaller Bartomeu Coch. De fet, és un cocodril -i no gaire gros-, que hauria estat “recollit -petit encara- amb el llast de sorra d’una de les moltes naus que, procedents d’Orient, comerciaven amb l’illa”, suggereix l’escriptor Gabriel Sabrafín. Les bèsties fabuloses també formen part del nostre animalari.

1.Representació del famós drac de na Coca: un monstre que hauria espaordit Ciutat, abans de ser mort pel cavaller Bartomeu Coch. 2. Reperesentació de la ratapinyada del Conqueridor a Cort, Palma. 3. Cavall de raça menorquina durant les festes de Ciutadella.