Història d’un estendard

PalmaCada 31 de desembre se celebra a Palma la Festa de l’Estendard, en commemoració de la presa de la ciutat per Jaume I tal dia del 1229. Es tracta d’una de les festes més antigues d’Europa, ja que es remunta al segle XIII, no gaire després de la conquesta. Que es continuï celebrant als nostres dies no deixa de ser rellevant, si es té en compte que va estar a punt de desaparèixer, així com es varen perdre alguns dels seus referents. En repassam la trajectòria i les modificacions al llarg del temps.

Quan la festa estava en decadència, el 1881, el cronista de Ciutat Pere d’Alcàntara Penya va publicar el poema La Colcada, en el qual reconstruïa amb nostàlgia com havia estat aquest esdeveniment en la seva època d’esplendor. La Colcada ha passat a formar part dels actes de cada 31 de desembre a Palma. Fa més de quaranta anys que el recita la cantant Miquela Lladó a la plaça de Cort, envoltada de l’Escola de Música i Danses de Mallorca, que li aporten les exhortacions dels nins a la ‘padrina’, que Penya va concebre perquè continuï amb el seu relat.

Segons el lingüista i historiador Antoni I. Alomar, ja el cronista Ramon Muntaner va assistir en persona a la festa el 1287 “i, segons el seu testimoni posterior, aleshores ja estava configurada com se celebraria durant segles: al voltant de la senyera reial” –és a dir, les quatre barres de Jaume I– “duita en processó”. El 1309, afegeix, ja consten uns donatius “aleshores ja tradicionals, del Patrimoni Reial” de Jaume II als convents i hospitals de Palma, per celebrar la festa “de Sant Silvestre i Santa Coloma, pels patrons del dia”.

El 1322, es documenten “uns comptes de les despeses de la festa, segons les quals aquesta consistia ja en una desfilada”, assenyala Alomar. Aquestes despeses se les repartien la corona i la Universitat de la Ciutat i Regne –l’actual Ajuntament. El rei Pere el Cerimoniós, el 1385, recull que el 31 de desembre “es fa una solemne commemoració i processó en què participen els clergues i religiosos i és portat l’estendard reial”, celebració que ell remuntava al “temps que el nostre avi Jaume, rei d’Aragó, conquistà la ciutat de Mallorca”.

La celebració s’iniciava el vespre abans, quan els jurats –actuals regidors– treien l’estendard. Prèviament s’havien fet “ben nets el carrers per on havia de passar la processó”, segons narra l’historiador Antoni Quintana. El recorregut s’engalanava “amb branques de murta, amb joncs i amb càrritx” i es retiraven “els cadàvers de la forca de Sant Antoni”, lloc habitual d’execucions.

Un sermó que durava hores

El dia 31, els jurats es trobaven a l’Almudaina amb els representants del rei i els acompanyaven fins a la Seu. Aquí s’iniciava la desfilada, que, segons explica Alomar, continuava pel carrer de Sant Pere Nolasc i el portal de Valldigna, que fou enderrocat el 1649 per deixar més espai a la comitiva. A continuació, la plaça de Santa Eulàlia i els carrers d’en Morei, Sant Crist i el Sindicat, fins a l’església i la porta de Sant Antoni, avui desaparegudes.

Per la porta de Sant Antoni sortia la processó a un lloc exterior a la murada, conegut com el Peiró. Aquí, el predicador de torn pronunciava el sermó de la Conquesta, en el qual glossava els fets del 1229. La Universitat, assenyala Quintana, “triava cada any el predicador” i el pagava: “El més habitual era que fos el mateix de la festa de l’Àngel”, compensant així “amb la paga de dos sermons el treball excessiu que comportava” el de l’Estendard, “que arribava a durar un parell d’hores” (‘parell’ mallorquí). No és estrany que els regidors s’enduguessin un banc per poder seguir-lo amb comoditat.

Alomar registra “la referència més antiga al sermó fet al Peiró” el 1322, i així es va mantenir “fins al 1566, quan es va començar a predicar a la Seu, després de la processó”. Des del 1774, en aplicació del centralisme borbònic, “el sermó era en castellà”, així que “no tot l’auditori l’acabava d’entendre”. Va ser Antoni Maria Alcover, no debades conegut com ‘l’apòstol de la llengua catalana’, qui, el 1904, va pronunciar el sermó en català, “per primera vegada des de feia 130 anys”, afegeix.

Després del sermó al Peiró, la desfilada tornava a creuar les murades per la Porta Pintada o de Santa Margalida, per la qual, segons la tradició, Jaume I havia accedit a Ciutat el 1229. Aquí es produïa el cerimonial dels ‘tres trucs’, similar al que encara avui es du a terme a Menorca, també en record de la seva conquesta. L’estendard es feia passar per damunt de les portes per no haver d’inclinar-lo. D’aquesta tasca se’n feien càrrec els mariners, per la seva habilitat amb les veles. Es deia missa a Sant Miquel, on se suposava que s’hauria celebrat la primera eucaristia de la conquesta. Per Argenteria, Cort i Palau Reial tornava la comitiva a la Seu, punt de partida i de finalització. Des de la segona meitat del segle XV, puntualitza Quintana, l’estendard es va deixar de passejar i es va mantenir fix a Cort, pel “mal estat de les murades” i “en un intent de prestigiar” la plaça on era la seu de la Universitat.

Per descomptat, l’estendard que es va fer servir al llarg de segles i la seva asta no eren els originals de Jaume I. Però eren reverenciats com si ho fossin. “No eren del segle XIII”, determina Alomar, “sinó que s’havien anat renovant periòdicament”. El 1894, l’estendard es va cremar en un incendi a la Casa Consistorial “i ja no se’n renovà més que l’asta”, afegeix: “Des d’aleshores, aquesta s’honorà com a símbol de l’Estendard”, coberta de murta, “quan ja només conservava restes de la tela i, per això, popularment li deien ‘el Penoll”. La veneració al pavelló reial es va traslladar al pal. El pes de l’estendard, amb la seva asta, devia ser notable, si es té en compte que, com recull Alomar, a mitjan segle XIV “els jurats havien fixat que el portaestendard seria el jurat ciutadà més jove”; és a dir, aquell que probablement tenia més força: “L’edat va ser el motiu que, l’any 1357, el darrer portaestendard vitalici renunciàs el càrrec”.

La festa ‘de la Botifarra’

A banda de l’estendard, l’altre gran símbol eren les relíquies atribuïdes, ben igualment, al rei Conqueridor: “Una cimera amb l’empresa o timbre reial del drac alat, una sella i altres adreços de cavall, sobrevestes d’home i de cavall, tres armes de foc de mà primitives, un peto de junyir, una rodella àrab i fragments de cota de malla”, segons les descriu Alomar. Per descomptat, era impossible que fossin de Jaume I –sobretot, les armes de foc. La cimera era d’un dels seus successors, Martí l’Humà, i altres peces Quintana creu que podrien ser dels primers portadors de l’estendard.

Seria lògic pensar que tothom havia de voler participar en aquesta festa ciutadana. Ni de bon tros. Quintana recull com, el 1492, “es va obligar els cavallers a assistir a la colcada”; els artesans no tan sols de Ciutat, sinó de tota l’illa, havien de ser-hi presents, amb l’amenaça de “multa de 25 lliures als oficis que no assistissin aquell dia als actes”. Un col·lectiu particularment incòmode eren els esclaus ‘moros’ que, com recull el filòleg Joan Miralles, podien revoltar-se “davant una festa que els recordava públicament i gojosament la pèrdua de l’illa que un temps estigué” a les seves mans.

De vigilar que els esclaus, aquell dia, quedassin sota control, se’n feia càrrec el ‘mestre de guaita’. Amb el temps, passaria a ser un personatge histriònic, que feia exagerades reverències davant del retrat de Jaume I que encara avui s’exhibeix cada 31 de desembre a la façana de Cort. A mitjan segle XVIII, relata Quintana, feia aquesta funció Lluc Pons, descrit pel cronista Josep Cotoner com “un subjecte menyspreable per conducta bufona, ridícula i indecent, que pertorbava la serietat del dia”. Fill d’una catalana de malnom Botifarra, aprofitava “la transcendència de l’acte per manifestar el seu malestar” pel salari que li devia l’Ajuntament. El seu paper es va transformar en el del rei ‘moro’ vençut per Jaume I, així que la festa es va passar a conèixer com ‘de Lluc de la Meca’ –per la ciutat sagrada dels musulmans–, o ‘de la Botifarra’, pel ceptre que feia servir i pel malnom de la mare. El 1881, Alomar data la denominació ‘dia dels Nassos’, per l’expressió jocosa d’anar a Cort a veure “l’home que té tants de nassos com dies té l’any”.

Els decrets de Nova Planta de començament del XVIII, que aboliren l’autogovern, també marcaren l’inici de la decadència de la festa. Ja el 1715 la desfilada, narra Miralles, “no fou tan vistosa pel fet d’haver-se extingit la companyia d’artilleria de la ciutat i pel fet que els paisans estaven desarmats”. Des del 1770, explica Quintana, tenim “notícies de la manca de concurrència, i fins i tot s’arribà a suspendre la cavalcada un parell d’anys”; el 1762 “trobam la primera deserció clara”, de dos regidors, i el 1798 s’excusaren tant qui havia de dirigir el passeig com el seu acompanyant. El 1801, afegeix Miralles, el capità general, equivalent a virrei o governador, posà entrebancs a cedir tropa per a l’Estendard. El 1808, amb la Guerra del Francès, es va suprimir la colcada per “la manca de cavalls de la noblesa, per haver-los lliurat al servei de l’exèrcit”. Finalment, el 1827, se celebrava per darrera vegada la colcada. Ja només quedaria al poema de Penya.