Quan les dones mataven els homes

U n dels episodis més sòrdids de la crònica negra de Mallorca va tenir lloc a principi del franquisme, el 1939. Al tranquil barri obrer de la Soledat de Palma vivia Magdalena Castell Pons. Era curandera, endevinadora, herborista i practicant d’avortaments clandestins. Aviat es veié en la necessitat d’ampliar el negoci amb un beuratge fet amb farina, bari i arsènic (aquests darrers productes eren verins per a rates fàcilment assequibles a qualsevol botiga de l’època). Curiosament, els seus principals clients foren dones amb ganes d’enviudar.

La intermediària de Magdalena Castell era Antònia Font, que, des de la seva sastreria, enviava la clientela cap a la fetillera. Una de les primeres a contactar amb ella va ser Joana Maria Veny Noguera, de 40 anys. El seu marit havia descobert que tenia un amant. Per aplacar la seva ira, l’havia intentat matar recorrent als serveis d’un altre curandero. En veure que el producte que li havia proporcionat no tenia cap efecte, l’adúltera pensà en la curandera de la Soledat. Aquesta vegada el seu “preparat” donà els resultats esperats. El 24 de desembre de 1939 moria el marit banyut enmig de grans vòmits.

Qui també tenia por del seu espòs era Margalida Martorell Taberner, de 32 anys. No li havia dit res de la doble vida que duia: treballava de prostituta. Així, abans que s’encengués d’ira, decidí matar-lo amb el còctel de Magdalena Castell. Ho feu el 15 de gener de 1940. La mateixa estratègia seguí Antònia Suau Garau, una dona de 28 anys de Puigpunyent. El 1930 s’havia casat amb un oncle arribat d’Amèrica. Es pensava que era ric, però després descobrí que no ho era, la qual cosa fou motiu de moltes disputes. Antònia ofegava les seves penes amb un amant de Palma. Per poder refer la seva vida, tampoc no dubtà a enverinar el seu indiano. Ho aconseguí el 19 d’octubre de 1940.

Entre les clientes de la coneguda com a “curandera de la mort”, també hi hagué una dona que tenia problemes amb la seva sogra. Nomia Maria Nicolau Sorell, una porrerenca de 28 anys. Vivia amb la seva sogra, de 76 anys, i amb un fill. El seu marit havia desaparegut en esclatar la Guerra Civil. Aviat s’assabentà que la seva sogra tenia intenció de casar-se amb un jove de 25 anys, que era conegut per ser el beneit del poble. Per evitar que aquell extern es quedàs la seva herència, decidí matar l’anciana. Al cap d’una setmana de fortes diarrees, el verí de Magdalena Castell ja havia provocat el fatal desenllaç. Va ser el 18 de març de 1940.

Sorgiren les sospites

En tots aquests casos els metges certificaren que les morts s’havien produït per una afecció cardíaca. A final de 1940, però, la policia començà a tenir-ne sospites. Els negocis turbulents de la curandera de la Soledat arribaren a les orelles d’Eugenio Blanco, cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de Palma. Aleshores s’orquestrà un pla per detenir-la. Un guàrdia civil, vestit de pagès, es posà en contacte amb la intermediària de l’enverinadora, Antònia Font. Li digué que volia matar la seva dona amb un mètode infal·lible. Ella l’acompanyà fins al domicili de Magdalena Castell, al número 4 del carrer Antoni Rosselló Nadal. Li pagà 2.000 pessetes pel còctel letal i, en sortir de casa, un grup d’agents de la Benemèrita irromperen a l’habitatge, on trobaren les dues dones repartint-se els doblers.

Magdalena Castell acabà confessant les seves activitats delictives i donà el nom de les seves clientes assassines. De seguida, totes elles foren detingudes juntament amb els seus còmplices. El judici pel cas de les “enverinadores de la Soledat” es dugué a terme a l’abril de 1943. Com a autora responsable de quatre delictes d’assassinat, Magdalena Castell fou condemnada a mort. La pena, però, fou recorreguda al Tribunal Suprem, el qual li commutà per una condemna a 30 anys de presó. A la seva col·laboradora, Antònia Font, li caigueren catorze anys, vuit mesos i un dia de reclusió menor. A Joana Maria Veny, Margalida Martorell i Antònia Suau, trenta anys de reclusió menor. I a Maria Nicolau, 25 anys de reclusió major.

Una figura mediterrània

Curiosament, en el seu moment, el cas de les “enverinadores de la Soledat” tingué poca repercussió mediàtica. Així ho ha pogut constatar l’historiador Jeroni F. Fullana Martorell, autor del llibre Crímenes y criminales en la isla de la calma (Mallorca 1884-1951), de l’editorial Lleonard Muntaner. Fullana ha fet un seguiment de la premsa de l’època i gairebé no hi ha trobat res. “Als anys 40 -diu- la censura era molt forta. Els diaris gairebé no cobriren el judici. Sí que en publicaren la sentència. Això té una explicació: el franquisme considerava secrets tots els temes d’ordre públic. Al règim segurament li interessava vendre una imatge idíl·lica de la convivència ciutadana. Va ser, a partir dels anys 50, després de la Segona Guerra Mundial, quan els mitjans començaren a donar notícies més variades i amb més opinió”.

Fullana recorda que l’enverinadora de la Soledat està emparentada amb la figura mediterrània de les Toffanes. Agafen el nom de Giulia Toffana, una dona de Palerm (Sicília) de principi del segle XVII. Segons la tradició, feu de l’alquímia una eina d’apoderament femení. En quedar viuda, volgué compartir la seva llibertat amb altres dones de la seva època que, en no existir el divorci, vivien sota el jou d’un matrimoni tòxic, on els maltractaments estaven a l’ordre del dia. Així, s’interessà pel món de la perfumeria i aconseguí elaborar un elixir mortífer, que seria conegut amb el seu llinatge, aigua toffana. Moltes de les seves compatriotes, desesperades, no dubtaren a fer-ne ús per posar fi al seu calvari. Es tractava d’un mitjà autodefensiu molt subtil perquè el verí, en ser insípid, incolor i inodor, era indetectable.

Arma emancipadora

Toffana arribà a fer una gran fortuna amb la seva arma silenciosa contra la sàdica repressió masclista. Finalment fou descoberta. Una de les seves clientes abocà el verí letal al plat de sopa del seu marit. Es confongué, però, i acabà tastant ella mateixa el plat equivocat. La dona, espantada per l’error que havia comès, delatà la seva còmplice, que fou detinguda. Després de ser brutalment torturada, la sicària alquimista no tingué més remei que confessar tots els seus crims. Algunes versions diuen que en reconegué prop de 600. Així, acusada de ser una bruixa, seria executada davant els ulls de tothom.

Tanmateix, moltes dones continuaren fent servir l’emancipadora aigua toffana per matar els seus marits. El seu ús arribaria al centre d’Europa, on deixà un llarg reguitzell de víctimes. Fullana també recorda que a Florència hi hagué una versió no tan mortífera d’aquest beuratge: “Allà, les dones, per evitar que els seus homes se n’anassin de festa, els donaven un verí al matí. Al vespre, en tornar per sopar, els en subministraven l’antídot. Si no tornaven, ho passaven fatal. Era una manera de tenir-los controlats”.

Avui, vuitanta anys després, ja ningú no es recorda de les sis “enverinadores de la Soledat”. La premsa de l’època les tractà com unes assassines més. No s’aturaren a pensar, però, que podria ser un cas de sororitat. No debades, algunes d’elles actuaren per posar fi a una violència masclista que durant el franquisme fou del tot silenciada. Bé s’entestà el règim de tirar pel terra tots els drets que la dona aconseguí amb la Constitució de 1931, com la igualtat entre sexes o el dret a vot.

En acabar la Guerra Civil, a la dona li esperava una llarga tira d’anys de submissió a l’home. Així ho reflectia el llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri, que el 1958 edità la Secció Femenina de la Falange Española. Era un autèntic rentat de cervell per a les futures mares i mestresses de casa. “Pel que fa -deia- a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d’una dona. Quan assoleixi el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanés pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund”.

La lluita feminista

El 5 de febrer de 1979 tingué lloc a Palma la primera manifestació contra la violència de gènere de les Balears. Dies enrere, una guia turística holandesa de 25 anys va aparèixer brutalment assassinada al seu apartament de l’Arenal. Nomia Cornelia Arends. La trobaren despullada sobre el llit amb els canells fermats i amb dos ganivets clavats als pits. Dins la boca tenia les seves peces íntimes. Aquell crim, qualificat de “ritual sexual”, acabà sense resoldre’s.

La manifestació de Palma rebé prop de 300 assistents. S’hi exhibí una pancarta amb el lema “No som vagines, som persones” i es cremaren exemplars de la revista Interviú. Havia estat convocada pel GAD (Grup d’Alliberalment de la Dona), una associació nascuda el 1978. A les Illes, tanmateix, la primera entitat a fer sentir la veu de les dones va ser el Col·lectiu Pelvis, fundat el 1976 per la periodista argentina Leonor Taboada, que, instal·lada a Mallorca, es convertí en tot un referent del feminisme a Espanya. Havia viscut als Estats Units, on havia format part del Col·lectiu de Dones de Boston. Va ser ella l’encarregada de traduir al castellà l’influent llibre d’aquest grup Our bodies, ourselves.

El Col·lectiu Pelvis, que també actuà en l’àmbit estatal, mantenia reunions a domicilis particulars on oferia informació sexual a les dones i els ensenyava a observar-se la vagina amb un mirall. Les “pelvis”, que era com s’autodenominaven les seves integrants, estigueren present en molts de mítings celebrats a Palma durant la primera campanya electoral de 1977. Sempre que podien exhibien la pancarta “Les dones no tenim partit”, la qual cosa incomodava molts polítics de l’esquerra. Ben aviat, a les Illes, les seves reivindicacions foren secundades per altres entitats com el Moviment Feminista Independent, promogut per Teresa Nieto, que edità la famosa revista Ses cotorres alegres.

A Espanya, fins al restabliment de la democràcia les dones havien de demanar permís al seu home per poder treballar, per obrir un compte corrent o per treure’s el carnet de conduir. El 1978 es despenalitzava la venda d’anticonceptius, el 1981 s’aprovava la llei del divorci i el 1985 l’avortament deixava de ser un delicte. El 1994 naixia el Lobby de Dones de Mallorca amb la intenció de no permetre cap passa enrere en la lluita feminista. Fou precisament aquest col·lectiu qui el 1996 denuncià davant la Fiscalia Gabriel Cañellas per un comentari masclista. En una tertúlia radiofònica, arran de l’assassinat d’una dona que rebé vuit ganivetades, l’expresident balear digué: “Mira si són males de matar les dones (...); s’hi resistia”.