Les entranyes de Mallorca són plenes de forats. Són rapinyades fetes a cops de por per braons incansables a la recerca de la principal font d’energia del país, que aquí va ser el lignit, una variant del carbó d’escàs poder calorífic. Des del 2011, a la rotonda d’accés a Lloseta, una escultura d’un miner amb una vagoneta recorda els antics herois del nostre subsol infernal.
Tot i que l’extracció minera a Mallorca està documentada des del 1811, va ser a final del segle XIX quan, com a la resta d’Europa, esclatà la “febre del carbó” arran de la revolució industrial. El Raiguer, ben comunicat amb la línia de tren Palma-Inca inaugurada el 1875, va ser la zona que més activitat tingué, sobretot a Lloseta, Alaró i Selva. El 1930 la comarca produïa el vuitanta per cent del mineral negre de l’illa. El moment de més producció va coincidir amb els grans conflictes bèl·lics d’Europa. Ja que no es podia importar carbó, s’hagué d’emprar l’autòcton, de pitjor qualitat, que, tanmateix, també s’exportà.
Fora servei militar
Avui la memòria d’aquells ‘gratainferns’ es manté viva gràcies al llosetí Ginés Lorente, fill d’exminer. El 2000 decidí recuperar l’antiga festa de Santa Bàrbara (4 de desembre), la patrona de l’ofici. Des d’aleshores cada any un ajuntament diferent del Raiguer pagava un dinar de germanor entre els antics obrers dels dominis de l’Hades. El 2009 va ser l’últim any que se celebrà la trobada per dos motius: pels efectes de la crisi econòmica, que ofegava els consistoris, i per la mort de molts dels seus assistents. El 2013 alguns dels seus valuosos testimonis varen ser recollits en el documental A cor obert, del cineasta binissalemer Bartomeu Vidal, amb guió d’Antoni Gomila.
Enfonyar-se en un clot era una important sortida econòmica per a moltes famílies, sobretot en temps de la fam de la postguerra. El 1940 un miner cobrava 12 duros per setmana. Era, però, una feina tan dura que sovint costava trobar candidats. L’Estat, per fer front a la demanda de corrent elèctric, no tingué més remei que compensar les penúries que havien de patir aquells esforçats treballadors. Posà a la seva disposició un economat on podien adquirir de manera gratuïta productes de primera necessitat. I també els oferí l’exempció del servei militar. Al respecte, Ginés recorda una anècdota ben curiosa: “Hi havia joves testimonis de Jehovà que es presentaven a fer de miner sabent que els eximia del compliment de la mili, una activitat que era contrària a les seves creences”.
“Tanmateix -continua Lorente- n’hi havia molts que no duraven ni una setmana. Era una feina molt feixuga, no apta per a tothom. En relació amb altres oficis, estava molt ben pagada. Els miners no feren cap gran fortuna, però sí un ca seva. Malgrat això, ateses les ingrates circumstàncies en què treballaven, no sempre tenien sort amb les al·lotes. No faltaven pares que dissuadien les seves filles de casar-se amb un miner”. Per a uns altres, en canvi, aquells homes, de rostre mascarat, eren vistos com a autèntics herois a causa de la seva resistència. Prova d’això és que a final dels cinquanta, a la plaça de toros d’Inca, amb motiu de la festa de Santa Bàrbara, s’organitzaren concursos amb proves de destresa de l’ofici de miner.
Totes les mines seguien el mateix procediment. S’obria un gran pou de fins a 130 metres de profunditat. A partir d’aquí s’excavava en horitzontal al llarg d’un passadís central que s’anava aguantant amb arcs de fusta i que donava pas a un laberint de claustrofòbiques galeries. La mina s’il·luminava a partir de llums de carbur disseminats per totes les parets. Els miners també en duien un. Eren com una espècie de salvavides ja que alertaven de la presència del conegut “mal aire” (monòxid de carboni). Si el gas desapareixia, la flama s’apagava, cosa que indicava perill d’asfíxia.
Dins la mina, tots els operaris tenien un malnom. Inicialment treballaven a escarada set hores diàries, sense casc i amb estris del tot rudimentaris com un picassó, una aixa o un càvec. A causa de l’elevada calor, anaven pràcticament despullats, només amb roba interior. A més, als primers temps no duien sabates per no esquinçar-les. Hi havia diferents categories de miners: pouaters, picadors, barrobiners, enfustadors, vagoners i traginadors. També n’hi havia que s’encarregaven de treure l’aigua que supurava de les parets amb una bomba que funcionava de manera manual. Molts d’ells, banyats de suor, s’espassaven els nervis fumant a l’interior de la mina, tot i que ho tenien prohibit.
Els quilos de carbó -prop de cinquanta per trajecte- es carregaven a l’espatlla amb unes senalles d’espart. Una vegada a l’exterior, amb l’ajuda de politges i mules, el mineral negre es dipositava en uns contenidors anomenats tremuges, des d’on sortia en carros o camions cap a l’estació de tren més propera per procedir a la seva distribució. Cap als anys vint, al costat de les boques de moltes mines es construïren diverses centrals elèctriques per garantir el subministrament elèctric de tota l’illa, que es disparà amb el boom turístic dels seixanta.
Els miners, de mirada trista i pensativa, sempre treballaven amb l’ai al cor no només per la possibilitat de respirar ‘mal aire’, sinó també davant el risc d’esbucament, que provocà nombroses morts. A part de lesions de caràcter traumatològic, molts patien malalties pulmonars o dermatològiques. També hi hagué casos d’anèmia crònica, que a principi dels quaranta aconseguí erradicar el doctor Jaume Estelrich, de Selva. “La majoria dels nostres miners, tanmateix -assegura Lorente-, han mort longeus, a vuitanta anys. Es podien jubilar als 52 anys amb un sou molt superior al d’altres oficis de l’època. A més, en cas d’accident greu, obtenien la invalidesa permanent amb un sou més que digne”.
Miners peninsulars
El 1943 les mines d’Alaró reberen un impuls important en ser comprades per Andreu Isern Vidal, padrí de l’exbatle de Palma Mateu Isern. A la dècada dels seixanta aquelles mines reberen una allau de treballadors peninsulars, sobretot de Puertollano (Ciudad Real), Antequera (Màlaga) i d’Astúries, que, en tancar les mines del seu poble, decidiren provar sort a Mallorca. En els seus moments bons, a Alaró hi arribà a haver 600 miners. Isern obrí per a ells un alberg a Consell. El sector aprofità l’experiència d’aquells nouvinguts per posar en marxa diferents procediments d’extracció que milloraren notablement la producció de carbó a l’illa.
Una mina que també acollí treballadors peninsulars va ser la Cimentera de Sineu. Tal com el seu nom indica, estava vinculada a una cimentera que hi havia a prop. Es tractava d’una indústria complementària a la minera. No debades, en ple desenvolupament turístic, el carbó era el combustible necessari per a la fabricació del ciment. L’explotació tancà el 1987 a causa de les filtracions procedents d’un aqüífer subterrani que negaren la conca minera, cosa que donà lloc a l’actual llacuna. Una mina que també nasqué a l’ombra d’una cimentera va ser la de l’ermita de Son Fe d’Alcúdia. Fou clausurada el 1958 per culpa igualment de les inundacions. Fora del Raiguer, altres municipis miners, encara que amb menor activitat, varen ser Manacor i Felanitx.
A partir dels setanta, la mineria mallorquina entrà en declivi coincidint amb l’apogeu del petroli i la importació de carbó d’altres indrets del món. El 1981, però, es posava en funcionament la central tèrmica del Murterà (Port d’Alcúdia), que reforçava la d’Alcanada, inaugurada el 1958. Aleshores Gesa es convertí en el principal client de les mines. A poc a poc els petits empresaris anaren venent les seves concessions mineres a Lignitos SA, empresa filial de Gesa. Va ser l’inici de la mecanització del sector, de la generalització de cascs protectors i de ventiladors que feien l’aire una mica més respirable. Algunes mines, com la Júpiter de Biniamar, passaren a ser explotades a cel obert. Era un mètode que abaratia els costos de producció i reduïa els perills d’extracció en galeries subterrànies.
El maig del 1983 es produí una de les últimes vagues del sector. Vint-i-tres miners d’Alaró es tancaren dins una galeria per demanar millores laborals. Al cap de quatre dies arribaren a un acord amb l’empresa. Les mines, tanmateix, ja estaven ferides de mort. El 1989 tancava la darrera de l’illa, precisament la d’Alaró. A Gesa li sortia molt més barat dur carbó de l’estranger, sobretot de Sud-Àfrica, on el mineral, a més, tenia un poder calorífic superior. Amb la fi d’aquell modus vivendi també desapareixia un patrimoni lingüístic únic. Avui, en la memòria col·lectiva de Mallorca, encara es conserven els records sonors i visuals de més de 120 anys d’història d’una activitat heroica que salvà de la misèria moltes famílies.
Una feina salvatge
Pep Toni Romero Armenteros, de 59 anys, forma part de la darrera generació de miners de Mallorca. El 1961, amb tres mesos, arribà a Sineu. Al seu pare, un camperol de Granada, li havien assegurat que aquí la mineria necessitava mà d’obra. “El 1981 -recorda Romero-, en tenir vint anys, vaig decidir provar la mateixa sort, juntament amb el meu germà. Acompanyàrem el meu pare a la mina de San Cayetano de Selva. Jo aleshores començava a fer de restaurador de mobles antics. Tenia pocs clients i la feina de miner era un gran complement. Feia de sis a una. A les tres, ja dutxat i dinat, era a un cafè de Sineu jugant a truc i veia passar el director del banc. Jo cobrava 200.000 pessetes, tant o més que ell, i l’horabaixa podia continuar restaurant mobles”.
Romero reconeix que la feina de miner era “molt salvatge”: “Cada dia la teva vida corria risc. Quan entrava a la mina, no sabia si en sortiria. Un dia vaig quedar mig tapat per culpa d’un esbaldrec. Gràcies als meus companys, em vaig salvar. A l’interior de la mina la camaraderia era molt important per poder sobreviure. Treballàvem en unes condicions tercermundistes, traginant quilos de carbó amb senalles a l’espatlla, mig arrufats en galeries d’un metre i mig d’altura. L’aire era irrespirable, sobretot en haver-hi una explosió de dinamita. Després de dos anys, quan vaig saber que la meva dona estava embarassada, ho vaig deixar córrer. No volia que passàs més pena. Vaig marxar havent fet una bona vidriola, que em va permetre casar-me i comprar les eines que necessitava per dedicar-me al meu vertader ofici de restaurador de mobles”.
Gràcies a la mineria, molts municipis experimentaren grans millores socioeconòmiques. Biniamar arribà a tenir 900 habitants -avui en té uns 300. Des del 2006 un monument en forma de vagoneta, situat a la plaça del poble, n’evoca els anys gloriosos. La història d’aquesta pròspera indústria a Mallorca, que incomprensiblement encara no té un museu, està molt ben explicada en el llibre Dins les entranyes de la terra (2018), dels investigadors selvatgins Catalina Pericàs Marín i Bartomeu Mateu Reus. El seu patrimoni arquitectònic també es pot resseguir en el web d’Antoni Sanchis. Avui algunes mines han estat rehabilitades. És el cas de Sa Truiola de Lloseta, reconvertida en un centre sociocultural, o La Lealtad de Selva, que ha passat a ser un habitatge turístic.
De jove, l’escriptor’ manacorí Guillem d’Efak (1930-1995) feu de miner a França. L’experiència li serví per elogiar un dels oficis més perillosos del segle passat. El poema Brindis del miner comença dient: “Beguem, germans./ Oblidem l’escarada inexorable dels morts./ Donem repòs a l’angoixa/ i remullem els cossos de llum./ Acollirem els diminuts baticors/ dels altres mortals./ Maldament sia per un cruiadís instant/ aixequem les mans/ i llastem els somnis [...]”.
