La Palma dels romans era on és la d’avui?

PalmaA la Mallorca romana hi havia cinc ciutats: Bocchoris, Guium, Tucis, Pol·lèntia i Palma. De la primera, localitzada al Pedret de Bóquer, prop del Port de Pollença, se n’han deteriorat les restes de manera significativa. Fa un any, el Consell de Mallorca en va aprovar la delimitació com a mesura de protecció. Pol·lèntia compon un colossal conjunt de runes a l’actual Alcúdia. De Guium i de Tucis, no en sabem res. I Palma -aquesta sembla la més fàcil de localitzar- correspon a la Palma actual... O no?

El complet estudi La ciutat romana de Palma. Una topografia arqueològica, de Bartomeu Vallori Márquez i que ha publicat fa poc l’Ajuntament de Ciutat, actualitza el que sabem de la Palma fundada pels romans. “Molt probablement la que jeu sota el subsol de l’actual capital de Mallorca”, assenyala Miguel Ángel Cau Ontiveros en el pròleg. Molt probable, però no segur. “Encara que avui dia hi ha un cert consens a ubicar l’antiga ciutat de Palma on hi ha l’actual capital de les Illes Balears, també és cert que fins ara no ha aparegut cap element unívoc que permeti confirmar aquesta identificació”, reconeix Vallori. Ara bé, d’acord amb les dades actuals, “és just afirmar que, també des del punt de vista de l’arqueologia, Palma és Palma”.

A diferència d’altres ciutats que conservaren la seva denominació llatina de manera ininterrompuda -Barcino, per exemple: Barcelona, fins i tot Madinat Barshaluna-, Palma (si és que ho és) canvià el seu nom per Madina Mayurqa amb el domini islàmic, Ciutat de Mallorca des de la conquesta per Jaume I. No és fins al període humanista, amb la seva recuperació de les arrels clàssiques, quan ens referim a Ciutat amb el nom de Palma.

Bartomeu Vallori esmenta en el seu estudi l’emplaçament alternatiu que es proposà per a la Palma romana i que és el Palmer, a Campos, defensat per Joaquim Maria Bover, el mateix que defensà l’origen mallorquí de Napoleó, i sobretot, per Francesc Talladas. L’argument és una citació de Plini sobre la distància entre Palma i Cabrera, si bé resulta més aviat confusa. A més, Vallori posa de manifest que les troballes arqueològiques que servirien d’argument “provenien de la perifèria del Palmer i es trobaven distanciades entre si”.

Encara hi ha un altre espai candidat a haver albergat la Palma històrica. Es tracta de Sa Vall, la finca de la família March, a ses Salines. Aquesta hipòtesi l’ha sostinguda l’arquitecte Antoni Borràs Seguí, autor d’ Identificació de les traces d’una possible colònia romana a Mallorca, publicat a la revista Estudis Baleàrics. Si així fos, la ciutat a la qual viuen la meitat dels mallorquins podria ser la ignota Guium, suggereix Borràs.

La manca de rastres inspirà a l’actor i dramaturg mallorquí Toni-Lluís Reyes la peça d’intriga Guium, o la ciutat adormida, premi Micalet 2015, que ell mateix va interpretar, juntament amb Eva Barceló i Enka Alonso, dirigits per Víctor Muñoz. A l’obra el bibliotecari d’un poble de Mallorca descobreix la ubicació veritable de l’urbs perduda, però ensopega, com no, amb uns poderosos interessos urbanístics. Sineu també ha estat identificada amb la vella Guium.

Un teatre davall del bar Bosch?

Les traces romanes de la Palma actual semblaven una mica modestes, en comparació amb l’esplendor que encara endevinam a Pol·lèntia, la seva ciutat bessona. Ambdues varen ser fundades el segle II abans de Crist per Quint Cecili Metel, conqueridor de les Illes, per la qual cosa rebé el malnom de Baleàric. Malauradament, de la conquesta en si no se’n sap gaire cosa: el llibre LX de Titus Livi, que contenia “les guerres sostingudes (...) contra els balears”, segons el treball col·lectiu Les Illes a les fonts clàssiques, s’ha perdut per sempre. Es poblaren amb 3.000 colons, segons Estrabó.

Des dels temps del cronista Dameto, als segles XVI-XVII, s’ha donat per bo que la nostra ciutat romana corresponia al turó de l’actual Almudaina. Aquest lloc comú “es va començar a posar en dubte a mitjan anys 90”, comenta Vallori. El seu estudi aporta nova llum: l’àrea corresponent a allò que actualment és Palma fou d’unes 37 hectàrees, i no només sis, com creiem fins ara. “Aquestes dimensions (...) l’aproximen i la fan comparable amb les de Pol·lèntia, d’unes 20 ha d’extensió”.

L’arqueòleg de Selva fa una proposta sobre la ubicació del fòrum, el cor de tota ciutat romana, “a l’entorn de l’Estudi General Lul·lià i de la Catedral”. On avui hi ha la Seu existien unes termes -imprescindibles a la vida quotidiana de l’època-, que foren destruïdes per un incendi.

La ciutat romana de Palma també recull una possible entrada de la mar al que ara és terra ferma, “que envaïa tot l’espai que avui ocupen l’avinguda d’Antoni Maura, el Born, el carrer de la Unió, la plaça del Mercat i la zona del teatre Principal”. La pista la va proporcionar una àncora trobada el 1830, quan es feien obres a la font de les Tortugues. De fet, el carrer lateral a la Riera encara es coneixia al segle XVII com “de la Mar Petita”, la qual cosa suggereix l’existència d’una zona portuària.

Igualment, en aquesta zona baixa de Palma es podria ubicar el desaparegut teatre, hipòtesi plantejada per l’arquitecte Luis Moranta Jaume, en observar, a la illeta del bar Bosch, que les parets mitgeres dibuixen una estructura radial, sospitosament semblant als amfiteatres de Lucca i Florència, o al teatre de Vicenza i al Pompeu de Roma. L’estructura i dimensions es corresponen amb el teatre de Pol·lèntia. S’hi varen fer prospeccions arqueològiques, però sense resultats clars.

El treball publicat recentment per l’Ajuntament també planteja un altre dubte: on, exactament, es va fundar la ciutat romana, el 123 abans de Crist -aquesta sí que és una data fàcil de memoritzar- o l’any següent. “No es pot descartar que l’emplaçament de la Palma primigènia fos en un altre indret, plausiblement relacionat amb les restes del campament descobert a Son Espases”, vora l’hospital de referència.

De tant en tant, les obres a la ciutat vella treuen a la llum noves troballes relacionades amb el passat romà. El 2019, una excavació arqueològica localitzà, entre els carrers Can Pont i Vic i Puresa, quatre-cents fragments d’estuc pintat, corresponents a un gran fresc d’estil pompeià, entre els segles I i II de la nostra era.

El cap d’August

L’agost del 2014 va créixer una inquietud més que justificada, quan es va fer públic que Christie’s subhastaria el Cap d’August velat de Can Pueyo de Palma, la qual cosa podia suposar que aquest marbre del segle I abans de Crist sortís de Mallorca . Però el Consell va fer via per obrir l’expedient per declarar-lo Be d’Interès Cultural (BIC), per la qual cosa el Ministeri de Cultura denegà l’autorització perquè es traslladàs el cap a l’estranger.

Segons Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma, el cap d’August, que s’havia arribat a pensar que era el de Cecili Metel, fou trobat cap al segle XVI a les runes de Pol·lèntia, que foren espoliades al llarg de segles. Però l’espoli i la incapacitat de valorar aquell passat passaven a tot arreu: la impressionant Casa de Pilatos de Sevilla, seu dels Medinaceli, exhibeix vint-i-quatre bustos romans, agafats de la propera Itàlica. Ja el 1835, Mariano José de Larra es lamentava de la desídia que havia caigut sobre Mèrida, “la segona ciutat de l’Imperi”, i de com fragments de jaspi es feien servir de grípies a les quadres dels animals.

En matèria d’art clàssic, la col·lecció que el cardenal Antoni Despuig (1745-1813) va aplegar a Itàlia i guardava a la seva residència de Raixa fou d’una categoria excepcional, si bé es dispersà i “les millors peces varen ser venudes”, conta Marià Carbonell. El que ha quedat es conserva al castell de Bellver. De dues estàtues es feren sengles còpies que són les que veuen els visitants a l’entrada de la Rambla, al peu de les escalinates que pugen a la plaça Major.

Com que aquests romans foren instal·lats al passeig el 1938, en homenatge de la Itàlia feixista, aleshores aliada de Franco, quan un camió se’n va endur una per davant, el 2006, el grup municipal socialista va sol·licitar que l’altra també es retiràs. No es va fer; l’estàtua que havia rebut el cop es va restaurar i la varen reinstal·lar. La prolongació de la Rambla, l’avinguda de Roma, també es va batejar així en honor de Mussolini i no pel nostre passat llatí; ben igual que l’avinguda Alemanya i l’avinguda Portugal, respecte de dos coaliats més del franquisme. Però el pas del temps sembla haver esborrat la memòria d’aquests orígens antipàtics.