La història que s’amaga darrere de cada color

BarcelonaViatjar pel món i per la història a través del color. Aquesta és la proposta que ha fet al llibre Color. Historia de la paleta cromática (Capitán Swing) l’antropòloga i periodista Victoria Finlay, que ens convida a viure una apassionant aventura arreu del món i a través dels temps, dilucidant com els colors han determinat la història. Un llibre que és el fruit dels seus viatges per un món que ella qualifica de caixa de pintures i que està ple de relats, anècdotes, històries i aventures inspirades en la recerca humana del color, especialment en el món de l’art, però passant també per la moda, el disseny d’interiors o la música. ¿I és que us he preguntat mai com va viatjar el color blau ultramar des de les remotes mines de lapislàtzuli de l'Afganistan fins al pinzell de Miquel Àngel? O quina és la relació entre la pintura marró i les antigues mòmies egípcies? ¿O per què Robin Hood vestia de verd de Lincoln? Doncs Victoria Finlay té resposta per a aquestes i moltes altres preguntes gràcies a un intens estudi i exploració dels materials físics que acoloreixen el nostre món, com els minerals preciosos i la sang dels insectes, així com els significats socials i polítics que el color ha tingut al llarg del temps.

L’antropòloga reconeix que en la història dels colors, inclús en la seva composició química, hi ha trobat tanta corrupció, enverinaments, guerres i política que fins i tot els Medici es veurien desbordats, i és que el color està ple de persones, esdeveniments i anècdotes extraordinàries, com ara que els emperadors romans solien portar togues tenyides d'un color porpra que es fabricava amb un olorós marisc libanès (cosa que probablement significava que la seva olor els precedia), o que el popular quadre de Van Gogh Roses blanques, que és a la National Gallery de Washington, va haver de ser rebatejat després que un investigador descobrís que les flors estaven fetes originalment amb una pintura rosa que s'havia esvaït feia gairebé un segle. Així, l’autora fa una aproximació a persones que s’han sentit fascinades pel color a través dels temps i reconeix que investigar per escriure aquest llibre li ha mostrat com és de difícil descriure el color. Tot i que es pugui partir d’una quinzena de colors bàsics, inclosos el blanc i el negre, a partir d’aquests hi ha milers de tonalitats i per això es troben colors tan precisos com el violeta de bosc, el to de molsa o el de la font de sofre.

A la recerca de l’origen

Victoria Finlay explica que el color la fascina des que era petita: "Quan vaig anar amb els meus pares a la catedral de Chartres, a França, el sol era brillant i clar a fora, i a dins hi havia una sensació de llums de colors que ballaven sobre la pedra pàl·lida. "Mira!" em va dir el meu pare agafant-me la mà. "Van fer aquell vidre de color blau fa 800 anys i ja no en poden fer més"". Una situació que va destapar alguna cosa dins d’ella. "No era només el vidre. Era la idea que la humanitat podia empitjorar fent les coses i també que hi havia alguna cosa en aquest món que encara era un misteri. I jo volia ser la persona que ho resolgués! Així que sempre vaig tenir curiositat pels colors i el que al principi em va fascinar més va ser el sentit de les històries perdudes sobre com es feien els primers colors, històries perdudes que potser jo podria descobrir". I el temps li va donar raó, ja que la seva recerca incansable i exhaustiva arreu del món li ha permès saber que avui podríem reproduir perfectament aquell vitrall, tot i que de manera diferent de com els van fer aleshores.

La seva proposta és fer un viatge pel temps i els llocs: "No només volia recopilar informació sinó que volia establir noves connexions. Tenia moltes ganes de fer preguntes que ni tan sols hauria pogut començar a respondre des de l’escriptori d'una biblioteca. Volia saber quina mena de persona tindria una granja de cotxinilles (a les terres del desert, entre la boira i la gelada), com era pujar a la muntanya blava de l'Afganistan d'on prové la pintura ultramar de Miquel Àngel o per què els artistes aborígens d'Austràlia valoraven tant un tipus específic d'ocre vermell que algunes tribus iniciaven pelegrinatges anuals de milers de quilòmetres per aconseguir-lo", explica Finlay.

La periodista i antropòloga ens proposa una exploració dels materials físics que donen color al nostre món, fet que es tradueix en mil i una històries que sorprenen molt. Explica que sempre comença els llibres fent una llista de preguntes, de vegades boges. "I després descobreixo com puc respondre-les. I és aquí on comença l'aventura". De tots els colors reconeix que el més difícil d'investigar va ser l’ultramar natural, que s'elabora amb lapislàtzuli que s'ha picat en pols i després pastat, i que s'utilitza des del segle V o VI. "Visitar les mines de lapislàtzuli de l'Afganistan durant els primers temps dels talibans, l'any 2000, semblava gairebé impossible. Però era necessari per al llibre i hi vaig acabar anant amb un amic. Vam poder visitar els budes gegants de Bamiyan, només uns mesos abans que fossin destruïts pels talibans, on vam veure, a la roca sobre els seus caps, pintures antigues amb ultramar, el primer ús conegut d'aquesta pintura".

Un viatge sensorial arreu del planeta que li ha donat algunes sorpreses, com durant la seva recerca del mi se yao –o porcellana de color secreta– que als segles IX i X, a la Xina, se suposava que només veien els emperadors per als quals estava feta. "Es va escriure sobre aquesta porcellana, però durant segles ningú sabia com era. Em vaig imaginar que podria ser blau cel, o verd maragda, un color sorprenent. Però a la dècada de 1980, una pagoda al centre de la Xina es va ensorrar i va revelar una cambra oculta plena de tresors donats per l'emperador Xizong. Hi havia un inventari complet del que contenia, i en aquest inventari quedava clar que hi havia algunes peces de mi se yao. Així que el vaig anar a veure i em va sorprendre el color, que era una mena de marró que posava en valor el color de la terra".

El significat dels colors

L’antropòloga reflexiona sobre la percepció que tenim avui sobre el color i lamenta que, "amb tota la riquesa d'elecció de colors aparentment disponible per a nosaltres avui en dia, és fàcil oblidar que els colors no són només decoració. Solien indicar l'estatus social. Solien simbolitzar coses: santedat, secularitat, festivitat, natura, canvi. Però sempre van ser molt més que això. Si prestem atenció a les coses, podem notar com el color de la nostra llengua, o de les nostres venes, o la zona del voltant dels nostres ulls poden indicar realment tots els nivells de malaltia i benestar, i d'alguna manera hem de tornar a prendre consciència de les subtileses i els canvis. Les grans empreses avui gasten molts diners escollint els colors exactes que animaran els clients a comprar més, de manera que, subtilment, desactiven la nostra pròpia capacitat natural de discernir i prendre les nostres pròpies decisions. Realment hem de ser conscients d'aquesta manipulació. Perquè els colors estan bastant incrustats a la nostra psique".

Els colors estan formats per diferents longituds d'ona de llum que ens entren als ulls per ser processats pel cervell i s'entenen com a vermell, o groc, o morat o el color que sigui. "Així, tot i que de vegades pugui semblar que són una mica aleatoris, els colors no són només incidentals al que ens envolta, sinó que estan formulats pel nostre propi cervell", explica Finlay. Però també, fins i tot, anecdòticament, afegeix: "Tots ens trobem que responem als colors que ens envolten. Caminar per un bosc verd o un camp (on ens sentim segurs) serà una experiència molt més tranquil·la que caminar per un carrer de la ciutat amb il·luminació rosa. Fins i tot el cor ens podria bategar d'una manera diferent. En part, això és una cosa que hem après, però també crec que hi ha alguna cosa arrelada en aquesta diferència". El viatge que proposa l’autora sovint acaba sent sensorial. I és que, difícilment, podrem separar els colors de les emocions que ens inspiren.