Històries dels darrers autoestopistes
Testimonis dels anys 80 i 90 relaten per a l’ARA Balears vivències d’una modalitat de transport de franc que, a l’Arxipèlag, fou molt utilitzada sobretot entre els adolescents de la Part Forana. El seu declivi s’inicià a partir de l’any 2000 davant d’una creixent sensació d’inseguretat ciutadana
PalmaH i hagué un temps en què les sortides de molts de pobles de les Illes eren freqüentades per joves mostrant un dit. El gest servia per sol·licitar pujar de franc a un cotxe per anar a una destinació concreta. Toni Frau, natural de Maria de la Salut, de 53 anys, conserva grans records de la seva època d’autoestopista: “En fer els 14 anys, vaig començar a estudiar una FP a Inca. Hi anava a primera hora del matí amb el bus escolar. A vegades, però, de tornada, amb un grup d’amics fèiem campana i anàvem a fer stop prop del camp del Constància. En ser a Maria, ens ficàvem dins un pub i en sortíem quan sabíem que ja havia arribat el bus. Llavors ens dirigíem a casa i així els nostres pares no sospitaven res”.
Per al seu trajecte, aquest mariando havia de fer ‘transbord’: “Baixàvem a Sineu, des d’on fèiem dit una altra vegada cap a Maria. Solia ser gent que ens coneixia. Llavors passaven pocs cotxes, però ens acabaven agafant sense cap problema. Com a màxim podíem estar esperant vint minuts”. La tertúlia amb el conductor estava assegurada: “A vegades, quan s’aturava qualcú que coneixia els meus pares, passava pena que li digués que havia fet campana”. Els interrogatoris eren inevitables quan s’anava a un mateix lloc a festejar: “Em preguntaven: ‘I com és que vas tant aquí?’ Malgrat que sovint et senties controlat, fer stop era un ritual de socialització molt guapo”.
Gamberrades
Tot i tenir ja carnet de moto, els caps de setmana Frau continuà fent dit “sobretot els dies que plovia o feia molt de fred”. Era la millor opció per a les secretes nits de marxa a Sineu. “En aquells temps encara no hi havia mòbils i els pares no passaven tanta de pena com ara. Simplement ens deien: ‘A les dues has de ser a casa’. Ells es pensaven que passàvem el vespre al pub de Maria amb una Coca-Cola. I si els arribàvem a avisar que aniríem a un altre poble, els dèiem que tornaríem amb un cosí”. D’anècdotes n’hi ha a cabassos: “Tenia 16 anys i, a Sineu, en sortir d’un pub, amb els amics arrabassàrem la icònica bolla d’un Mercedes que hi havia aparcat al carrer. Llavors era una espècie de trofeu que tots els joves volien tenir. Va ser aquest mateix Mercedes que ens agafà al cap d’uns minuts. El conductor no aturà de blasfemar pel que li havien fet. Nosaltres vàrem anar ben alerta a no dir res. Estàvem ben acollonats. No ens atrevírem a tornar-li la bolla”.
De marxa a Sineu, els de Maria hi anaven sense cap al·lota del grup: “Amb elles els pares hi estaven més damunt. A les dotze, quan nosaltres partíem cap a Sineu, les feien tornar a casa”. Dels estius, Frau també té gravat en foc els diumenges horabaixa a Can Picafort: “De cinc a vuit les discoteques obrien per al públic més juvenil. Hi anàvem amb qualcú gran del poble i, per tornar, sempre confiàvem a fer stop”. L’educació viària d’aquells anys era del tot laxa: “Reconec que érem uns inconscients. Ens podíem ficar en un cotxe fins a cinc al·lots. L’ús del cinturó no era obligatori. No hi havia tant de perill d’accidents perquè hi havia poc trànsit. I no sabíem si el conductor que ens agafava anava begut o drogat. Eren uns temps en què gairebé no hi havia cap control de la Guàrdia Civil i la droga no era tan bona d’aconseguir. Si et volies fer un porro, havies d’anar a posta al barri xinès de Palma per comprar costo”.
Servei públic
L’autoestop es convertí en un autèntic servei públic en una època en què a la Part Forana hi havia ben pocs busos de línia. “Entre la gent gran –ressenya Frau–, no tothom tenia cotxe. Era habitual que, a l’hora d’anar a Inca o Sineu a fer un tràmit, la gent es posàs a esperar a la sortida de Maria. No feien dit, però, quan qualcú passava, s’hi aturava i demanava: ‘On anau? Voleu que us hi dugui?’”. En fer els 18 anys, aquest mariando tot d’una es va treure el carnet de conduir: “Per a la meva generació tenir cotxe era un símbol de llibertat absoluta. Llavors, per solidaritat, també vaig agafar gent que feia stop i em vaig trobar fent les mateixes preguntes que m’havien fet a mi: ‘D’on sou? Jo conec ton pare’”.
![Jerònia Aulet i Victòria Riutort](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 5472 3648"%3E%3C/svg%3E)
Amb el pas dels anys, arribaren els recels: “A partir de l’any 2000 fou quan més es notà el canvi poblacional a la Part Forana. Vaig començar a veure gent que no coneixia de res i els mitjans de comunicació anaven més plens de notícies de successos. Amb aquesta sensació d’inseguretat, vaig ser més conscient dels riscos que implicava ficar algú estrany dins del cotxe. I si era una al·lota la cosa es complicava. Antigament, si agafaves un grup d’al·lotes, ni elles ni el conductor no passaven pena que poguessin ser víctimes de res. La idea de la maldat no estava tan present”.
![Un accident de cotxe a principi dels anys 60.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Frau es fa creus de com ha canviat la societat: “Jo m’ho vaig passar molt bé fent stop. Però al meu fill de 20 anys li tenc prohibit que pugi a cotxes de desconeguts. Si ha de sortir de marxa amb els amics, m’organitz amb altres pares per anar-lo a cercar. I, si no, li dic que agafi un taxi i que, en arribar, jo ja l’hi pagaré. El mòbil em fa estar més tranquil, ja que m’avisa per WhatsApp si ha de tornar més tard. Jo tenia més llibertat perquè no estava tan localitzable. Eren, però, altres temps”.
El crim d’Alcàsser
A Espanya, la pràctica de l’stop quedà condicionada per l’assassinat de les nines d’Alcàsser (País Valencià). Nomien Míriam, Toñi i Desirée i tenien entre 14 i 15 anys. Els seus cossos foren trobats el 27 de gener de 1993. Havien desaparegut dos mesos abans mentre feien dit per acudir a una discoteca propera. Jerònia Aulet, de 47 anys i natural també de Maria de la Salut, recorda perfectament aquell triple crim. “La meva generació va agafar molta de por. Jo mai no pujava tota sola a un cotxe. Ho feia amb amigues i mai de vespre. Les dones sempre hem estat més conscients dels perills que suposa anar pel mig perquè ens sentim més vulnerables”.
Aulet va estudiar a l’institut Berenguer d’Anoia i solia deixar de banda el bus escolar quan a darrera hora faltava un professor: “A ca meva sempre m’insistien que no ens ficàssim amb segons qui. Procuràvem fer stop a una hora que sabíem que a la sortida d’Inca hi passava una veïna de Maria”. Una altra alumna del Berenguer que no es cansà de fer dit va ser la sineuera Victòria Riutort, de 48 anys. En guarda grans records: “Un dia ens agafaren dues persones que creiem que eren guiris perquè entre ells parlaven alemany. Amb les amigues diguérem, entre rialles: ‘No ens entenem, podem xerrar del que vulguem’. Tampoc és que els criticàssim. Però la situació ens va fer gràcia. En arribar a Sineu, el copilot es girà i ens digué: ‘Ja podeu baixar, nines!’. Vàrem quedar mortes”.
Aquesta sineuera, però, té una altra anècdota encara més bona: “Quan jo era petita i anava en cotxe amb els padrins, era habitual que, en passar per devora un cementeri, resàssim tots un Pare nostre i una Ave Maria. Un dia, fent stop, ens agafà una sineuera. Ens va cridar l’atenció que ella, que devia tenia uns 50 anys, també ens fes resar en ser a l’altura del cementeri de Sineu. Les meves dues amigues i jo esclatàrem a riure quan ens feu seguir la segona part de l’Ave Maria”.
Solidaritat
Riutort tingué la comprensió dels seus pares per fer autoestop: “Només m’avisaven que no m’havia d’encotxar tota sola. De joves, ells també n’havien fet. Sempre em recorden una anècdota d’un dia d’estiu que volgueren anar a passejar per Alcúdia. Eren dues parelles. Els homes hi anaren en moto, un d’ells fent de paquet; i les dones en stop”. Als anys noranta, fora de l’institut, els de Sineu no tingueren tanta necessitat de fer dit: “Llavors el municipi era l’epicentre de la marxa de la Part Forana i no ens plantejàvem anar fora poble. A més, els caps de setmana no quedàvem amb els companys de classe d’altres pobles. No hi havia la mobilitat d’ara ni els pares ens volien acompanyar enlloc. El nostre món era Sineu”.
La sineuera ben aviat s’oblidà de fer autoestop en treure’s el carnet de conduir: “Havien passat deu anys de la meva època a l’institut i ja vaig notar que la situació havia canviat. Em feia cosa agafar gent amb el meu cotxe per les notícies de successos que sortien en premsa i televisió”. Un antic autoestopista que durant molts d’anys sí que se solidaritzà amb les noves generacions és el campaneter Rafel Gelabert, de 54 anys: “Ara ja no en veig. Molta de gent ja té cotxe i el transport públic ha millorat”.
Fer autoestop igualment formà part dels anys d’institut de Gelabert: “En feia fins i tot els dies que em quedava adormit. A la sortida del poble sempre trobava qualcú que anava a fer feina a Inca, que llavors tenia molts de comerços i fàbriques de sabates. Els vespres no em feia por fer-ne també”. En aquells trajectes no hi faltaren moments per descobrir món: “A 16 anys, em va agafar un jove molt agut que, mentre menava, fumava un cigarro amb una olor molt forta. Vaig sospitar que era un porro. Era una cosa que, en la meva innocència d’aleshores, no havia vist mai”.
Per a la sineuera Victòria Riutort, de 48 anys, fer autoestop era tota una aventura: “Hi havia dies que a l’institut Berenguer d’Anoia d’Inca acabàvem abans d’hora perquè faltava un professor. Llavors teníem la possibilitat d’esperar el bus escolar fent la xerradeta amb les amigues estirades a la gespa. Ens estimàvem més, però, caminar quinze minuts fins a l’antic local d’Asinca per fer dit. No és que frisàssim, ja que només avançàvem la tornada a Sineu vint minuts. En plena adolescència, per a nosaltres allò era com una espècie de transgressió. Sabent que tenen el bus, avui cap jove faria una caminada com aquella”.
Riutort mai no se sentí insegura pujant a cotxes de desconeguts: “Malgrat que ens arribaven notícies de crims de la Península, sempre pensava que Mallorca, per ser una illa, era un món a part, on no hi podia haver ni violadors ni males persones. Teníem la tranquil·litat d’anar amb gent mallorquina, a qui no atribuïes cap tipus de maldat”. Aquell era un temps d’slow life, de ‘vida lenta’: “No teníem mòbil i els pares no sabien res de nosaltres en tot el dia. Teníem llibertat absoluta. Si ens havien de dir res important, esperaven al vespre. Actualment, en canvi, vivim bombardejats de whatsapps”.
Ara aquesta sineuera, amb una filla de set anys, passa més pena que la que passaven els seus pares quan ella era adolescent: “Les circumstàncies els permetien ser així. Avui els pares som més protectors perquè veim que hi ha més perills. Per ventura abans també n’hi havia, però no miràvem tant la televisió ni hi havia xarxes socials amb informació les 24 hores”. De la mateixa opinió és el campaneter Rafel Gelabert, de 54 anys: “Ara els pares acompanyen els fills pertot, a jugar a bàsquet, a una festa d’aniversari... Llavors no totes les dones tenien carnet de cotxe. Era una cosa reservada als homes. Els joves s’havien de cercar més la vida, de manera que fer dit es convertia en un acte d’autonomia”.
La pràctica de l’autoestop va néixer als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Ràpidament passà a formar part de la cultura de la carretera, del seu cinema i literatura. N’és un exemple la famosa novel·la On the road (1957), de Jack Kerouac, considerada l’obra fundadora de la ‘Generació Beat’. A Europa, aquest mitjà de transport alternatiu arribà als anys seixanta. Als vuitanta, tenir un cotxe ja deixà de ser exclusiu d’una minoria i es convertí en tot un símbol d’emancipació.
L’autoestopisme, tanmateix, continuà tenint seguidors entre els més joves que no volien pagar un bus. A la Península, en els trajectes llargs, alguns conductors recorrien a la seva companyia per poder xerrar i així evitar quedar adormits al volant. La creixent inseguretat ciutadana i l’aplicació d’unes normatives de trànsit més severes posà fi a una moda que per a molts adolescents s’havia convertit en una mena de ritual d’iniciació a la vida adulta. Ara, a Europa per fer trajectes llargs, hi ha una nova forma d’autoestop, el carpooling. A través d’una app, conductors i passatgers es posen d’acord per compartir despeses en un mateix vehicle.
