I qui ho diu, que els protagonistes a la prehistòria sempre fossin els homes?

Encara no està obert i ja suscita preguntes. “Com és que hi heu posat dones?”, li solen preguntar, amb sorpresa, els qui hi entren per primer cop. I, amb paciència, Palmira Saladié els respon, una vegada i una altra, el que hauria de ser una obvietat: perquè som la meitat de la població. Per què no hauríem de ser-hi? “Ningú pregunta mai als museus per què totes les representacions d’humans que hi ha realitzant una acció són homes”, qüestiona aquesta arqueòloga i investigadora de l’Institut Català de Paleoecologia i Evolució Social (IPHES).

Saladié codirigeix el jaciment arqueològic del Barranc de la Boella, situat a la Canonja, al Camp de Tarragona, un enclavament excepcional que ha permès documentar restes d’ocupació humana d’un milió d’anys d’antiguitat. Al principi del 2025 està previst que obri les portes el centre d’interpretació de les excavacions, el flamant nou espai Mammuthus, i allà hi ha representat l'Homo antecessor, un parent extint dels humans moderns i l’homínid més antic d’Europa. De manera totalment -i incomprensiblement- inusual, han optat per mostrar una dona i dues nenes que s’allunyen d’un grup més gran. I són aquestes tres figures femenines el motiu, ja, d’estupefacció.

“Sempre s’ha pressuposat que les restes que es trobaven eren homes o fetes pel gènere masculí”, apunta Saladié, que posa com a exemple la troballa del Noi de la Gran Dolina, un dels fòssils més famosos d’Europa. El 1994 es van descobrir unes restes humanes de 800.000 anys d’antiguitat a la serra d’Atapuerca, al jaciment precisament de la Gran Dolina, que van permetre definir una nova espècie, H. antecessor.

Pertanyien a dos individus que els estudis van permetre identificar que eren adolescents. I res més. “Tot i que no es podia saber si eren noi o noia, ràpidament es va donar per fet que eren nois, motiu pel qual durant trenta anys ens hem referit a un d’ells com el Noi de la Gran Dolina”, explica l'arqueòloga, que coordina precisament aquestes excavacions paleoarqueològiques a Atapuerca.

Tanmateix, l’anàlisi de l’esmalt dental dels fòssils portat a terme per la investigadora Cecilia García-Campos, del Centre Nacional d’Investigació de l’Evolució Humana (CENIEH), va revelar fa només tres anys que el noi era, en realitat, una nena d’entre 9 i 11 anys. “Tradicionalment [en la interpretació de les restes fòssils] s’ha fet una lectura esbiaixada i s’han atribuït sistemàticament les restes al gènere masculí”, comenta.

I no tan sols les restes, sinó que les principals accions per a la supervivència i l'evolució d’un grup, aquelles que també s’han considerat que ens van fer d’alguna manera humans, com ara caçar, fer art, guerrejar, fabricar tecnologia o desenvolupar el llenguatge, també s’han associat als homes. A les dones, en canvi, se’ls ha atorgat un paper passiu, secundari, relegades a l’interior de les coves encarregant-se de "tasques menors", com la cura de les criatures o dels malalts, o la recol·lecció de fruits.

“Cal canviar aquesta imatge perquè no és real”, reivindica Saladié, que es queixa que s’ha transmès una idea de les dones com a “incapacitades per sobreviure per nosaltres mateixes”. “Aquesta és la falsedat principal en aquest relat, no hi ha cap espècie a la naturalesa que es pugui permetre aquesta debilitat. És una autèntica estupidesa”, afirma contundent: “No té sentit continuar dibuixant una societat on hi ha dos grups separats per gènere que fan tasques diferents, perquè això no hauria estat sostenible. [Fins al sorgiment de l’agricultura] Tots els membres del grup contribuïen al grup, cooperaven, es coordinaven i assumien les mateixes tasques”.

Una història d’invisibilització

L’estudi de la prehistòria va començar al segle XIX i els pioners van ser homes que van interpretar les restes fòssils que s’anaven descobrint en base als rols de gènere que imperaven a la societat en aquell moment. A més, es van centrar a estudiar allò que ells consideraven important, essencial: la caça. En aquest sentit, la publicació del llibre Man, the Hunter, el 1966, va reforçar la idea. El manuscrit, que recollia les principals conclusions d’un simposi organitzat per dos antropòlegs, Richard Lee i Irven DeVore, defensava que la caça va ser fonamental per a la supervivència de l’ésser humà, una idea que s’ha perpetuat en llibres de text, museus, divulgació científica, pel·lícules (qui no recorda Raquel Welch a Fa un milió d’anys?) i l’imaginari popular fins a l’actualitat.

Aquesta concepció esbiaixada de la prehistòria no es va començar a qüestionar fins als anys 70 del segle passat, primer als Estats Units, després al Regne Unit i, finalment, va arribar a Espanya els anys 80 de la mà d’un grup d’antropòlogues feministes que van començar una revisió de troballes científiques amb què van fer trontollar moltes de les assumpcions sobre homes i dones prehistòrics.

Marina Lozano, investigadora de l’IPHES, professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i membre de l’equip d'Atapuerca, posa com a exemple un estudi sobre les diferències entre les tasques d’ homes i de dones en algunes societats pretèrites. “Sí que van veure que elles recol·lectaven i que ells caçaven, però amb una diferència molt important i és que en aquelles societats prop del 70% de l'alimentació procedia de productes vegetals. Per tant, la feina de les dones era capital”.

A aquell estudi en van seguir uns altres que, a poc a poc, han contribuït a anar canviant l’òptica de la divisió del treball i, sobretot, a posar en valor el treball de les dones. “No ens hauria de sorprendre, perquè si imaginem un grup petit d’humans convivint, és lògic que tothom hagi de fer les tasques necessàries perquè el grup sobrevisqui i això és trobar menjar, però també tenir cura dels infants. I és probable que tot el grup hi contribuís”, afegeix Saladié.

És clar que caçaven

El novembre del 2020 es van descobrir al jaciment de Wilamaya Patjxa, als Andes del Perú, les restes d’una dona que havia estat enterrada amb un equip de caça major. Tenia uns 9.000 anys d’antiguitat i la troballa va donar la volta al món perquè capgirava totes les teories vigents fins al moment, segons les quals els homes eren els únics que caçaven. Allò va fer que es revisessin sepultures i que es comencés a veure que el 30% de les tombes que integraven aquell tipus d’armes de caça pertanyien a dones que eren enterrades amb l'aixovar propi dels caçadors.

És més, cada cop hi ha més proves arqueològiques, etnogràfiques, anatòmiques i fisiològiques que demostren que tot el grup participava en la caça, independentment del sexe. Algunes investigacions fetes sobre els esquelets femenins i masculins han mostrat que les dones tenien una musculatura comparable a la d’atletes, en concret, a remadors. I és clar que això no s’aconsegueix estant-se quietes a la cova.

També des de l’antropologia biològica s’ha vist com els estrògens, unes hormones abundants en les dones, podien conferir-los més capacitat per fer exercici durant períodes més llargs sense extenuar-se, cosa que probablement les preparava millor que els seus companys homes per perseguir un mamut llanut durant hores.

“El sistema de cacera implicava, sens dubte, tot el grup”, defensa Lozano. Uns portaven els animals cap a determinats indrets, on potser queien i es mataven o quedaven malferits i els remataven, com han vist que va passar a Atapuerca. Uns altres esquarteraven la presa, li treien la pell, en processaven la carn. “Hem documentat marques a les dents fòssils que hem trobat i no hi ha cap diferència per sexes. Homes i dones les utilitzaven per treballar la pell, les fibres vegetals, els tendons, com si fossin una tercera mà”, explica la investigadora.

I no tan sols això, sinó que es comencen a revisar les restes trobades en molts jaciments i es veu que també caçaven animals més petits, que eren al cap i a la fi la base de l'alimentació, perquè anar a caçar un mamut era bastant excepcional, i que se n’encarregaven les dones i també els nens.

I guerrejaven i feien art

Si als grups tots els membres participaven en les activitats necessàries per garantir la supervivència, les dones també van prendre part en conflictes violents. S’ha pogut documentar en nombrosos enterraments, per exemple de neandertals, els nostres cosins evolutius, que van viure fa entre 250.000 i 40.000 anys en petits grups nòmades: les restes fòssils mostren que homes i dones experimentaven els mateixos traumatismes als ossos, ja fossin deguts a caça o a enfrontaments amb altres grups. I en tombes de l’edat del bronze, que daten de fa 3.500 anys, a l’Europa Central, s’han trobat dones amb ferides violentes, fletxes clavades i traumatismes cranials.

La catedràtica de prehistòria de la Universitat de Granada Marga Sánchez Romero afirma que “és clar que les dones caçaven i guerrejaven”. Al seu llibre, Prehistorias de mujeres, així com a les seves classes, xerrades i conferències, desmunta sistemàticament i amb dades científiques un a un tots els tòpics que envolten aquest període de la biografia humana.

Un dels més habituals té a veure amb el pensament abstracte i simbòlic. “Sovint utilitzo una il·lustració d’Arturo Asensio on es veu una dona que, amb una criatura en braços i acompanyada per una nena que sosté una llàntia, pinta un bisó a la cova d’Altamira. I cada cop algú m’acaba preguntant: ‘I com sap que pintaven les dones?’ La meva resposta sempre és la mateixa: ‘I com pot assegurar vostè que només pintaven els homes?’" No existeix cap dada científica que avali la idea que les pintures rupestres les van fer només homes. És més, s’estan trobant als registres arqueològics empremtes dactilars i de mans femenines que demostren allò que hauria de ser obvi: que l’art rupestre no estava vinculat només a un sexe.

“Les dones no són més importants perquè facin les mateixes coses que els homes”, apunta Sánchez Romero. Per a aquesta arqueòloga, membre de la xarxa PastWomen -Dones del Passat, que integra investigadores que treballen des de fa anys per reconstruir una arqueologia que inclogui la perspectiva de gènere-, “el quid de la qüestió és que han fet tasques que no s’han valorat socialment, com totes les que tenen a veure amb el manteniment de la família, com ara cuidar, parir, alletar, alimentar, sanar, que són bàsiques per a qualsevol societat. Per què i qui ha decidit que no tenien importància les coses que feien les dones?”, qüestiona.