"Holaaaa, boniiiiiiiiiic": tots els humans parlem de la mateixa manera als nadons
Un ambiciós estudi intercultural posa de manifest que els adults de tot el món parlen i canten als bebès de forma similar
Tots ho hem vist fer, a tots ens ha fet vergonya i tots ho hem fet: parlar-li a un nadó com si fos, doncs això, un nadó. "Hoooooola, boniiiiic", dius amb una lleu cantarella. El nadó està desconcertat per les teves paraules inintel·ligibles i el teu somriure d'orella a orella: "Qui és el nadó més preciós?"
Els investigadors han determinat que aquesta manera característica de parlar als nadons (el que en anglès es coneix com a baby talk i de manera formal com a parentese) sembla que és universal per als humans de tot el món. En l'estudi més extens d'aquest tipus, més de 40 científics van ajudar a recopilar i analitzar 1.615 gravacions de veu de 410 progenitors de sis continents, en 18 idiomes i de diverses comunitats: rurals i urbanes, aïllades i cosmopolites, les que fan servir internet amb habilitat i les que estan desconnectades, des de caçadors-recol·lectors de Tanzània fins a habitants urbans de Pequín.
Els resultats, publicats a la revista científica Nature Human Behavior, van mostrar que, en cadascuna d'aquestes cultures, la forma en què els pares parlaven i cantaven als seus fills diferia de la manera de comunicar-se amb els adults, i que aquestes diferències eren molt similars d'un grup a un altre.
"Tendim a parlar en un to més agut, amb una gran variabilitat, com: "Ai, hoooooolaaaaa, ets un bebèèèèèè", diu Courtney Hilton, psicòloga dels laboratoris Haskins de la Universitat de Yale i autora principal de l'estudi. Cody Moser, estudiant de postgrau de ciències cognitives a la Universitat de Califòrnia Merced, que és l'altre autor principal de l'estudi, afegeix: "Quan la gent canta cançons de bressol o parla als seus nadons ho sol fer de la mateixa forma".
L'estudi suggereix que la parla i les cançons infantils compleixen una funció independentment de les forces culturals i socials. Ofereixen un punt de partida per a futures investigacions sobre nadons i, fins a cert punt, aborden la falta de representació diversa en la psicologia. Per fer afirmacions transculturals sobre el comportament humà es necessiten estudis de moltes societats diferents. "En qualsevol part del món, quan la gent parla amb els nadons, sents aquests sons", va dir Greg Bryant, especialista en ciència cognitiva de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, el qual no està relacionat amb la investigació.
El so s'utilitza en tot el regne animal per transmetre emocions i informació, com els perills que s'acosten o l'atracció sexual. Aquests sons presenten similituds entre les espècies: un oient humà pot distingir entre els sons alegres i tristos que emeten els animals. Així que no és estrany que els sorolls humans també tinguin una valència emocional reconeixible.
Des de fa temps, els científics asseguren que els sons que fan els humans quan s'adrecen als seus nadons compleixen un seguit de funcions evolutives i de desenvolupament importants. Com va assenyalar Samuel Mehr, psicòleg i director de The Music Lab de Haskins Laboratories, que va idear l'estudi, els nadons humans solitaris són "molt dolents en la tasca de mantenir-se vius". Les coses estranyes que fem amb la veu quan mirem fixament a un nadó no només l'ajuden a sobreviure, sinó que també serveixen per ensenyar-li el llenguatge i la comunicació.
Per exemple, el parentese pot ajudar alguns nadons a recordar millor les paraules i els permet relacionar els sons amb les formes de la boca, cosa que dona lògica al caos que els envolta. A més, les cançons de bressol poden calmar un nadó que plora i una veu més aguda pot mantenir millor la seva atenció. "Pots empènyer l'aire a través de l'aparell fonador, crear aquests tons i ritmes, i és com donar-li al nadó un analgèsic", diu Mehr.
No obstant, a l'exposar aquests arguments, els científics, la majoria de països occidentals i desenvolupats, van assumir en gran mesura que els pares de totes les cultures modifiquen la seva veu per parlar als nadons. "Va ser una hipòtesi arriscada", va dir Casey Lew-Williams, psicòleg i director del Bab Lab de la Universitat de Princeton, que no va col·laborar amb el nou estudi. Lew-Williams va assenyalar que el llenguatge infantil i les cançons per a nadons "semblen facilitar l'aprenentatge del llenguatge", però que "hi ha algunes cultures en les quals els adults no parlen als nens amb tanta freqüència, i altres en què els parlen molt". Si bé la coherència teòrica és bona, va dir, corre el risc "d'eliminar la riquesa i la textura de les cultures".
Un acudit cada cop més popular entre els acadèmics sosté que l'estudi de la psicologia és, en realitat, l'estudi dels estudiants universitaris nord-americans. Donat que els investigadors blancs i residents en zones urbanes estan sobrerepresentats en la psicologia, les preguntes que formulen i les persones que inclouen en els seus estudis acostumen a estar determinades per la seva cultura. "Crec que la gent no s'adona de com això influeix en la forma en què entenem el comportament", va dir Dorsa Amir, antropòloga de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, que va recollir gravacions dels shuar a l'Equador per al nou estudi. "Però hi ha formes molt diferents de ser humà".
En un estudi anterior, Mehr va dirigir una recerca sobre característiques universals de la música. De les 315 societats diferents que va examinar, la música estava present en totes. Una troballa reivindicativa i un ric conjunt de dades, però que va plantejar més preguntes: Quina similitud té la música en cada cultura? Les persones de diferents cultures perceben la mateixa música de forma diferent?
"Musicar" la parla
En aquest nou estudi es va descobrir que els sons de la parla infantil o parentese difereixen en 11 aspectes de les converses i cançons dels adults en tot el món. Algunes d'aquestes diferències poden semblar òbvies. Per exemple, la parla infantil té un to més agut que la dels adults, i les cançons de bressol són més suaus, però per comprovar si les persones tenen una consciència innata d'aquestes diferències, els investigadors van crear un joc (Qui escolta?) en què van jugar en línia més de 50.000 persones que parlaven 199 idiomes de 187 països. Se'ls va demanar als participants que determinessin si una cançó o un passatge del discurs es dirigia a un nadó o a un adult.
Els investigadors van descobrir que els oients eren capaços de distingir amb un 70% de precisió si els sons anaven dirigits a nadons, inclús quan desconeixien completament l'idioma i la cultura de la persona que les emetia. "L'estil de la música era diferent, però la seva vibració, a falta d'un terme científic, se sentia igual", va dir Caitlyn Placek, antropòloga de la Universitat Estatal de Ball, que va ajudar a recol·lectar les gravacions.
L'anàlisi acústica del nou estudi també va enumerar aquestes característiques mundials de la comunicació entre nadons i adults d'una forma que va suscitar noves preguntes i reflexions. Per exemple, la gent tendeix a provar molts sons i combinacions vocàliques diferents quan parla amb els nadons, "explorant l'espai vocàlic", assenyala Moser. Això s'assembla bastant a la forma en què els adults canten els uns als altres a tot el món. La parla dels nadons també s'assembla a la melodia de les cançons: "La cançonització de la parla, si es vol", va dir Hilton. Això podria apuntar a una font de desenvolupament de la música: potser "escoltar música és una d'aquestes coses que els éssers humans estan programades per fer", va dir Mehr.
No obstant això, encara no hi ha res cert sobre com encaixen aquestes similituds transculturals en les teories existents sobre el desenvolupament. "En el futur, caldrà esbrinar quins elements són importants per a l'aprenentatge del llenguatge", va dir Lew-Williams, "i per això aquest tipus de treball és tan interessant i pot ampliar-se".