Dos homes i un diccionari
Es compleixen 60 anys de la culminació de l’Alcover-Moll, una tasca de sis decennis
Palma‘Zumzumejar’. Era la darrera de les 150.963 entrades del Diccionari català-valencià-balear, que “tantes vegades havia somiat de veure impresa”, deia Francesc de Borja Moll, i amb la qual es tancava el 1962, fa seixanta anys, el desè i darrer volum –“l’any de la victòria”, el definí Moll. Finalitzava, així, una tasca de més de sis decennis, iniciada el 1900 amb una proposta d’Antoni Maria Alcover al bisbe de Mallorca Pere Joan Campins, i que els mateixos Alcover i Moll –aquest en solitari, des de la mort del manacorí– dugueren a terme.
La culminació del DCVB o Alcover-Moll coincidia amb el centenari del naixement –el 2 de febrer del 1862, a Manacor– del mateix Alcover. La Institució Francesc de Borja Moll, dipositària dels drets del Diccionari, ha fet una crida perquè aquest 2022 se’n commemori el 60è aniversari, i la Institució Antoni Maria Alcover de Manacor organitza una nova edició de la Setmana Alcover, del 31 de gener al 7 de febrer, entorn del seu natalici, que inclourà, dimarts 1 a les 18 h, la conferència La digitalització del Diccionari, a càrrec de la filòloga Maria-Pilar Perea, vicepresidenta de la Institució Moll.
La replega de les rondalles mallorquines que el jove Alcover duia a terme, assenyala Moll, “implicava l’anotació d’un gran nombre de mots arcaics i dialectals, que (...) no es trobaven registrats dins cap diccionari. Això li donà la idea de fer-ne un que no fos una simple còpia amplificada dels diccionaris anteriors, sinó el fruit d’una replega de materials de primera mà, feta interrogant la gent a base de qüestionaris sistemàtics”. És una obra encara avui excepcional, que reuneix el català antic i el modern, el literari i el dialectal, gràcies a les eixides o excursions filològiques dels mateixos Alcover i Moll, i a les aportacions dels corresponsals repartits per tots els territoris.
A només vint anys, relata l’escriptor Gabriel Janer Manila, mossèn Alcover ja havia guanyat el premi –“mitja unça d’or en peça”, de la qual es mostrà “eufòric”– convocat pel setmanari L’Ignorància, per una Mostra de Diccionari Mallorquí, que recollia, segons el veredicte, “molts de milenars de frases i modismes (...) entre aquests (...) de raça pura de Mallorca, que fan olor de garriga”. Per part seva, l’adolescent Moll ja havia pres notes de paraules menorquines per completar el Vocabulari menorquí-castellà del pedagog Joan Benejam, molt abans de convertir-se, el 1920, en ajudant d’Alcover.
Els precursors xuetes
També abans que el capellà manacorí donàs el sus al que seria el DCVB, ja es disposava d’un material previ, “refranys, frases fetes, modismes”, assenyala el filòleg Jaume Corbera, recollit pel docent Tomàs Forteza –autor d’una gramàtica catalana–, amb destinació a un diccionari que preparava el lingüista –i cosí seu– Marià Aguiló. Tots dos, d’aquells llinatges anomenats ‘xuetes’, és a dir, d’origen jueu convers –com si no fossin molts més, els mallorquins d’aquesta ascendència.
Alcover, segons Moll, fou deixeble de Forteza, “que li havia imbuït el concepte de la unitat idiomàtica”, i qualificava Aguiló de “glòria puríssima de Mallorca i de la terra catalana, astre de primera magnitud de la lírica espanyola, patriarca del renaixement literari de Mallorca i Catalunya”. Així que evidentment –cosa rara a l’època– no patia aquella animadversió irracional de la majoria dels illencs contra els xuetons.
Era l’abril del 1900, segons registra ell mateix en el seu dietari, quan el llavors vicari general Alcover –com si no tingués prou feina– va proposar al bisbe Campins “fer el Diccionari Mallorquí”, que fou la seva denominació incipient, si bé prest passà a dir-se ‘català’. El 6 de maig del 1990, a la biblioteca del Palau Episcopal, tenia lloc la primera reunió amb col·laboradors, “entre seglars, capellans i seminaristes”.
El fet que el Diccionari fos una tasca tan lligada a l’àmbit eclesial –el mateix Moll fou seminarista, i les autoritats religioses de l’àmbit de llengua catalana hi expressaren el seu suport– aixecaria les suspicàcies de la publicació occitana Revue des Langues Romanes, que desitjava per a aquesta iniciativa “menys benediccions episcopals i més referències científiques”, la qual cosa –a banda d’indignar l’iracund mossèn– resultaria inexacta: el 1933, nou autoritats filològiques europees –entre les quals hi havia els espanyols Ramón Menéndez Pidal i Américo Castro– qualificaven d’“obra excel·lent” i “tresor immens” la seva empresa.
Mossèn Alcover desenvolupà una activitat incessant a la recerca de suports: el 18 de novembre del 1900, reunia a la casa de Joan Alcover a Palma –seu actual de l’Obra Cultural Balear– la intel·lectualitat mallorquina; entre ells, Gabriel Alomar, amb qui més endavant s’enemistaria per raons polítiques. A Barcelona, Jacint Verdaguer i Pompeu Fabra –amb qui també trencaria, per reconciliar-se posteriorment– li expressaven el seu interès.
La Lletra de convit a tots els amics d’aquesta llengua fou el projecte del Diccionari, amb el qual Alcover demanava “ajuda, socós, cooperació, costat i assistència” a “tots els qui estimen aquesta llengua, diguem-li mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa, pel nom no ens hem de desavenir”. La proposta s’expressava amb tota precisió: des de les dimensions de les paperetes o cèdules per “replegar les paraules, frases i formes (…) de 105 mil·límetres de llarg i 74 d’ample”, amb exemples gràfics, fins a les 584 categories de ciències, matèries, activitats o oficis –la darrera, “fematers: merda-caners”.
Les cèdules aportades pels corresponsals –arribaren a ser, conta Moll, 1.643, entre els quals Caterina Albert Víctor Català– anaven a parar a la mítica calaixera a la casa d’Alcover a Palma –actualment a la Institució Alcover, a Manacor–, que fou traslladada a Barcelona quan semblava que el Diccionari l’assumiria l’Institut d’Estudis Catalans, per tornar a Mallorca, en trencar Alcover amb aquesta entitat i amb l’àmbit de la Lliga Regionalista. El 1922, s’havia d’encarregar el quart moble d’aquestes característiques: les cèdules arribaren a ser més de tres milions.
Perdut el suport de l’IEC i amb la seva imatge molt deteriorada a Catalunya, Alcover aconseguí el 1920 una subvenció de 25.000 pessetes anuals del govern central, si bé fou suprimida el 1926. Aquell mateix any, Alfons XIII el rebia al palau de Pedralbes i, segons Moll, li demanà “com està el nostre diccionari?”, ja que el monarca havia gestionat l’ajuda estatal. Tanmateix, no fou restablerta.
Les llàgrimes de Moll
Aleshores el Diccionari, apunta Moll, només rebia 3.000 pessetes de la Diputació de Barcelona, 500 de la Diputació balear i 500 de l’Ajuntament de Palma, per la qual cosa Alcover “l’anà publicant aplicant-hi els seus escassos estalvis i la paga de canonge i de degà; més endavant arribà a endeutar-se amb la seva família i amb els col·laboradors més immediats, i quan morí (gener de 1932), estava completament arruïnat”. Havia estat necessari, fins i tot, adquirir una impremta –la de mossèn Alcover, avui també a Manacor–, atesa la complexitat de tipografies que necessitaven les pàgines del DCVB.
El 31 de gener del 1924, relata Moll, s’inicià la redacció definitiva, a càrrec d’Alcover, Moll i els franciscans Miquel Colom i Rafel Ginard, si bé aquests “van ser destinats pels superiors a altres ministeris de llur estat sacerdotal”. El juny del 1925, havien arribat als 8.502 articles, a més de 1.554 il·lustracions. L’any següent es publicava el primer fascicle del Diccionari i el 1930 es completava el primer volum.
La pèrdua de suport a Catalunya i la necessitat que l’obra resultàs atractiva a la resta de l’àmbit lingüístic fou la raó que adoptàs el seu nom definitiu, Català-valencià-balear. Alcover atribuïa a l’actitud d’una part dels catalans “la repugnància innegable” a les terres veïnes “a dir-se catalans”, i no volia que, “en tenir-lo fet, llavors valencians i balears, en sentir ‘Diccionari Català’, no diguin: —Ai, català? Doncs no és per a nosaltres! Duis-lo als de Catalunya!”.
Poc després de la mort d’Alcover, el 1933, es creava una Obra Impulsora del Diccionari per assegurar-ne la viabilitat. S’oferia als socis protectors, a canvi de donatius o quotes, rebre els fascicles del Diccionari i del Butlletí que informava sobre les seves activitats, descomptes per als nombres endarrerits o per a les Rondalles i que els seus noms figurassin en un llibre d’honor. Una mena de crowfunding, molt abans que se li digués així.
Tot i el desastre que suposà l’arribada del franquisme per a la cultura en català, des del 1937, Moll, assenyala l’historiador de la literatura Damià Pons, “cada dia, fins a l’any 1962, va dedicar més de deu hores diàries a la realització del Diccionari”. Des del 1943 fins al 1959, s’afegí a la tasca el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. I en la redacció dels dos darrers volums hi participà la filla Aina Moll, la Molleta de mossèn Alcover.
El 1948 a la revista Destino, poc després d’una visita a la llibreria dels Moll a Palma –Llibres Mallorca–, Josep Pla encoratjava el menorquí a reprendre la publicació del Diccionari. Aviat la iniciativa rebé el suport, entre d’altres, del savi de Cambridge Joan Mascaró i la poetessa Maria Antònia Salvà, que presidí una comissió patrocinadora. El 1950 s’instal·lava una paradeta del DCVB a Barcelona per Sant Jordi –el 1975 encara es repetia–, i el 1951 i el 1952, una exposició sobre l’Alcover-Moll s’exhibia als franquistes Ajuntament de València i Diputació de Balears –actual Consell de Mallorca. La Fundació Joan March va aportar, des del 1956, més de 300.000 pessetes per a la seva conclusió.
Aquell 1962, la Catalunya que –al seu àmbit oficial i acadèmic– havia donat l’esquena a mossèn Alcover i al seu Diccionari, retia homenatge a Francesc de Borja Moll per la culminació de la mateixa obra. A Sant Llorenç del Mut, en haver de parlar, “els mots sortiren trencats i els ulls em llagrimejaren”, relata ell mateix. Hi havia dedicat quaranta anys de la seva vida.
Avança Maria-Pilar Perea, responsable de les obres completes d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que publica Nova Editorial Moll, que, en celebrar-se el 2022 els 60 anys del DCVB, el pròxim volum –el vuitè– de les primeres serà el dedicat a l’Obra del Diccionari, és a dir, la narració feta pel mateix mossèn manacorí, fil per randa, de tota la feina duta a terme per arreplegar els materials i posar en pràctica el seu projecte.
Pel que fa a les obres completes de Moll, el següent tom –el setè– recollirà les cobertes dels fascicles del Diccionari, que aporten informació de primera mà sobre aquesta obra “d’incalculables esforços, una feina de gegants, tan esforçats com els que apareixen a les rondalles (...) una empresa titànica, gairebé impossible”, com la qualifica Gabriel Janer Manila.