Hora de fer la comunió

PalmaJa m’excusaran el to yo fui a EGB que tindrà aquest primer tram de l’article, però és hora que parlem de comunions. De les celebracions de primera comunió dels fills i filles de famílies catòliques, s’entén. És per contraposar el model que vam viure nosaltres (exacte, els de l’EGB) amb el que s’ha imposat en l’actualitat (després d’uns anys d’un cert declivi del negoci i ritual de les comunions). Hi ha hagut una evolució i, com que som partidaris de les evolucions, aquesta també l’hem de tenir en compte.

A pesar del seu aire inequívocament camp, les comunions dels procel·losos anys vuitanta havien deixat enrere els vestidets mariners per als nins i els altres vestidets, que vagament recordaven una novícia, per a les nines. Tampoc ja no s’usava que el combregador o combregadora dugués un rosari i un missal a les mans, tot i que hi havia qui no hi renunciava. Una primera comunió, en aquells temps, constava de dues parts clarament diferenciades: la cerimònia religiosa pròpiament dita, en què a una persona d’uns vuit anys degudament preparada se la comminava a comprometre’s de per vida amb els dogmes de la Santa Mare Església catòlica, apostòlica i romana (he de reconèixer que a mi em desconcertava, sobretot, això de “romana”, que també era la denominació d’una bàscula i d’uns calamars). I després, la celebració també pròpiament dita, que consistia en un banquet de voluntat i dimensions pantagruèliques. Per algun motiu m’ha quedat dins la memòria la idea que aquestes bancalades consistien en sopars, tot i que és de suposar que també s’armaven dinars per celebrar la unió de l’ànima de les criatures amb la de Jesucrist. I berenars, segur que també es feien berenars. Però dins el meu record, allò que ha quedat principalment són sopars en horabaixes i capvespres calorosos d’estiu.

Reconec que ignoro com ho feien a Palma, tot i que recordo haver assistit a alguna comunió d’alguna casa amb més doblers que la resta i que feien un bufet lliure al Pequeño Mundo, un restaurant a l’aire lliure a prop de l’aeroport i del que aleshores era el Pryca, amb moltes plantes i molta clorofil·la, imitacions de riuets i gàbies amb aus exòtiques, tipus lloros, papagais, cacatues i cotorres. Tanmateix, els infants de la Part Forana solíem tenir una comunió contundent, en algun local com ara la Portassa d’Algaida, un restaurant especialitzat en grups grans. El menú consisteix en arròs brut i porcella rostida, com a plats principals, precedits per uns entremesos que servien d’aperitiu i un pijama de postres. No cal que entrem ara a enumerar els productes i preparacions que formaven part de tot això, els que no ho sabeu i tingueu curiositat segur que ho trobau a YouTube. Els combregadors i combregadores rebien regals, que anaven des de petites joies d’or i d’argent, com ara cadenetes, plaques, anells i tumbagues (de vegades amb inscripcions gravades, com ara les pròpies inicials acompanyades de la data de la comunió) fins a globus terraqüis, jocs de taula, peces de roba, doblers en metàl·lic, calculadores, màquines d’escriure o la sempre cobdiciada bicicleta. Després de les postres, als combregadors i combregadores (i, per extensió, als seus cosinets i cosinetes, i amics i amigues més propers) se’ls permetia beure un culet de vi o de xampany (no se’n deia cava) i fumar mig cigarret, o un de sencer i tot. Els adults també aprofitaven per posar-se madurs, i no era estrany que alguns, grans i petits, acabassin traient els entremesos, l’arròs, la porcella i el pijama abans d’anar-se’n a dormir.

Com un casament

Les comunions actuals són notablement diferents. Per començar se solen celebrar durant el mes de maig, que per alguna cosa és el mes de les flors i el mes de Maria, i així s’eviten també els excessos de temperatura de la canícula (i més ara, que el canvi climàtic i la informació meteorològica constant ens garanteixen emocions fortes). Per descomptat, quasi ningú fuma, i molt manco els infants, cosa que segurament donaria peu a alguna denúncia. I la festa ha deixat de banda quasi qualsevol contingut religiós (la cerimònia se segueix fent, però només perquè ningú encara ha gosat suprimir-la) i s’ha concentrat en canvi en tota la parafernàlia celebratòria, que s’ha professionalitzat fins a cotes abans no imaginades, fins a quasi igualar els casaments més rutilants. No serà una comunió amb cara i ulls si no se celebra en una finca ben endiumenjada per a l’ocasió, i que a l’arribada ofereixi uns mínims als convidats: photocall amb catifa vermella, food truck, beauty corner perquè les nines s’hi puguin fer ungles de fantasia, candy bar (un bar on se serveixen només llepolies per als infants, vol dir), un tallador de pernil que no faci res més que tallar pernil, fanalets voladors i, naturalment, les actuacions de rigor, que ja no poden ser un pallasso pollós i un mag aficionat, sinó almenys un dj que punxi els darrers èxits de trap i reggaeton al màxim de volum. I piscina, molt important, perquè algun o alguns adults hi caiguin al final. Aquests serien els elements bàsics, així com un regal (preferentment en doblers) que no baixi dels 300 euros, perquè si no la criatura serà molt infeliç, en comparació amb els cosinets, cosinetes, amiguets i amiguetes. Ah, i si no us hi conviden, a les comunions, no intenteu trobar-hi segones lectures que us afavoreixin: senzillament, vol dir que no sou ningú. A veure què us havíeu pensat.