El juliol del 1936 el banquer de Santa Margalida Joan March finançava el cop d’estat del general Franco. El 30 de maig de 1983, 22 dies després de les primeres eleccions autonòmiques, se segellava el primer govern balear a l’edifici de la Fundació March de Madrid. Aliança Popular (AP) de Gabriel Cañellas, empresari i advocat, havia empatat a diputats amb el PSOE de Fèlix Pons. Ambdós partits depenien d’Unió Mallorquina de Jeroni Albertí, concunyat i exsoci d’un dels pioners del turisme a casa nostra, el porrerenc Gabriel Escarrer.
Davant aquest escenari, Carlos March Delgado, net d’en Verga, havia cridat a capítol Cañellas, l’eivissenc Abel Matutes -membre també d’AP i fundador de Fiesta Hotels- i Albertí. Als tres els obligà a signar el conegut Pacte de Madrid. Feia un any que Felipe González havia arribat a la Moncloa i March temia que un govern autonòmic en mans dels socialistes dinamitàs els interessos empresarials.
Amb Cañellas com a president del Govern -ho seria dotze anys seguits-, la Transició entroncava amb les estructures de poder que s’havien apuntalat amb el franquisme. El dirigent d’AP era gendre de la família de Manuel Salas, un destacat cacic que a principi del segle XX fou líder del Partit Conservador de Maura i rival de Joan March, del Partit Liberal. “Tanmateix, cal no ficar tots els hotelers dins el mateix sac”. Ho afirma el sociòleg i professor de la UIB Joan Amer i Fernández, autor del llibre Turisme i política. L’empresariat hoteler de Mallorca (Menjavents, 2006). “En temps del canyellisme -continua- la Federació Hotelera era partidària de la planificació i d’un cert proteccionisme mediambiental. Veien que la construcció havia sortit de mare. A l’altra banda hi havia l’associació de constructors i de promotors, que rebutjaven qualsevol mena de regulació”.
El primer conseller de Turisme de Cañellas va ser Jaume Cladera. Era un hoteler independent -no afiliat a AP-, escollit pels mateixos hotelers. Ell mateix, amb els coneguts decrets Cladera, va voler posar ordre als allotjaments turístics i a la seva oferta complementària. Ho va fer tenint en contra dels empresaris de la CAEB.
Impost de l’ecotaxa
El juny del 1995 José María Aznar, candidat del PP al govern espanyol, obligà Cañellas a dimitir pel cas de corrupció del túnel de Sóller. El succeí Cristòfol Soler, qui, al cap d’onze mesos, dimití a favor de Jaume Matas. El juliol de 1999 es trencava l’hegemonia conservadora a les Illes amb l’arribada al Consolat de Mar del primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich. Alguns hotelers, tanmateix, no estaven disposats a cedir gens de poder.
El nou conseller de Turisme fou Celestí Alomar. Era un home que tenia moltes simpaties entre el sector gràcies al seu bon currículum. En temps del conseller Jaume Cladera va ser director gerent (1990-1991) de l’Institut Balear del Turisme (Ibatur) i director general (1991-1993) d’Ordenació Turística del Govern balear. A Madrid, amb el PSOE, també ocupà el càrrec de director general (1994-1996) d’Estratègia Turística. El mateix estiu de 1999, tot just començada la legislatura, ja es posà damunt la taula la proposta de l’ecotaxa a imitació d’altres països, com Suïssa o França, que duien molts d’anys aplicant-la. Alomar insisteix que aquell impost no va néixer per pal·liar el dèficit de finançament: “L’ecotaxa va ser un acte de reafirmació col·lectiva, nacional. Volíem que els turistes se solidaritzassin amb el territori receptor. Els doblers recaptats s’havien d’invertir en el medi ambient i en el patrimoni cultural. Eren unes actuacions que també havien de beneficiar els hotelers, ja que els permetia oferir nous productes”.
Alomar nega que tot el sector turístic es posicionàs en contra de la mesura progressista: “Qui ens declarà la guerra va ser un petit sector liderat per Escarrer i per Barceló, que després va ser secundat per Fluxà”. L’exconseller n’explica els motius: “No estaven avesats a tenir una Conselleria de Turisme que actuava en funció de l’interès general i no de l’interès del sector. A més, l’ecotaxa implicava el control damunt el nombre de turistes. I això no agradà perquè dins els hotels sempre hi ha hagut més turistes dels que permet la normativa. Amb l’ecotaxa era la primera vegada que es comptaven els turistes”.
Curiosament, en temps del primer govern de Jaume Matas ja s’havia plantejat la possibilitat de posar en marxa un impost turístic. “Que ho fes, però, un pacte d’esquerres, ja no agradà”, recorda Alomar. “Els hotelers més alçurats -continua- no dubtaren a acusar de traïdors aquells sectors que ens donaven suport”. Enmig d’aquesta batalla política, el 2000 Escarrer, al capdavant d’un grup d’empresaris, regalava al rei Joan Carles un iot de 21 milions d’euros. Era una manera d’agrair-li la seva tasca en la promoció turística de les Balears.
Batalla mediàtica
El 10 d’abril de 2001 el Govern aprovà el projecte de llei de l’ecotaxa amb el vot del seu soci de govern, Unió Mallorquina. Escarrer posà el crit al cel: “L’únic que ha fet aquest Govern és l’ecotaxa i pagar el canvi de sexe”. El diari alemany Bild també li feu seguidisme. Instà els seus lectors a enviar cartes al rei Joan Carles perquè detingués la posada en marxa de la mesura progressista. Mentrestant, el Pacte s’esforçava per negociar-ne la implantació amb la Federació Hotelera. Aquesta, però, preferí fer-li el buit i aliar-se amb el govern central d’Aznar, qui bloquejà el cobrament de l’impost als aeroports per evitar que pagassin el tribut tant els turistes hotelers com els turistes residencials.
Al juliol el Consell de Ministres va recórrer contra l’ecotaxa davant el Tribunal Constitucional. El TC suspengué cautelarment l’aplicació de l’impost. Aquella suspensió, però, només duraria cinc mesos. L’abril de 2002 Pablo Piñero, de Grupo Piñero i Soltour, no es mossegà la llengua. “S’ha de llevar el president o matar el conseller”, assegurà, i a continuació afegí: “Pareixem subnormals parlant en mallorquí a les fires turístiques, tenint en compte que fins i tot els d’Euskadi parlen en castellà a les fires”.
L’ofensiva era contínua. Al juny, el director d’Air Berlin, Álvaro Middelmann, afirmava: “S’ha de destacar l’arrogància amb la qual s’actua: els polítics de província creuen que Mallorca és irreemplaçable”. I, en una carta enviada a Antich a l’agost, Escarrer, hi insistia: “No volem posar-lo de genolls, només que ens respecti, vostè ens ha insultat i humiliat”. Alomar recorda molt bé aquells mesos de tensió: “Es tractava de veure qui manava: si el Govern o els hotelers, si la política o l’economia”.
Finalment, l’1 de maig de 2002 entrava en vigor l’ecotaxa. “Les grans cadenes hoteleres -assegura Alomar- no la varen cobrar als turistes. Amb el temps, tanmateix, com que les sentències anaren en contra seva, l’acabaren pagant de la seva butxaca amb els interessos corresponents”. La primera temporada amb l’ecotaxa se saldà amb menys turistes, la qual cosa fou aprofitada pels hotelers per criticar encara més aquell “govern d’aficionats”. L’exconseller, però, apunta a factors internacionals: ”Havíem parlat amb touroperadors alemanys i sabíem que els quatre anys següents hi hauria una disminució d’un 2,5 per cent anual de turistes. Després, hi va haver l’impacte de l’atemptat a les Torres Bessones i l’impacte de l’entrada de la moneda única. Tanmateix, aquella baixada de turistes no va suposar una baixada en la despesa. Per tant, no era un mal exemple tenir menys turistes i més ingressos”.
Amb vista a les eleccions del maig de 2003, la Federació Hotelera va treure tota la seva artilleria. Ho assegura Joan Amer: “En algunes zones costeres, els hotelers avisaven els seus treballadors que havien de votar la dreta perquè, si no, quedarien sense feina. Això va fer que molta de gent anàs a votar i que Jaume Matas tornàs al Consolat de Mar. En els comicis del 1999, quan va guanyar l’esquerra, la participació havia estat baixíssima”. Aquella nit electoral es pogué veure un Escarrer eufòric a la seu del PP de Palma.
L’octubre de 2003, gairebé un any i mig després de la seva implantació, l’ecotaxa era derogada. Alomar resumeix així la fi del primer Pacte de Progrés: “Triomfà el discurs de la por. A Madrid teníem un govern del PP que volia recuperar Balears i s’alià amb un sector hoteler que feu molt de renou”. El 2016, tretze anys després, l’ecotaxa es recuperaria de la mà del tercer Pacte de Progrés de la socialista Francina Armengol. Ho faria amb un nou nom per evitar velles polèmiques: Impost del Turisme Sostenible. “Aquesta vegada -diu l’exconseller- els hotelers no protestaren tant perquè estaven preocupats per la mala imatge que havien donat davant els ciutadans anys enrere”. Avui al món ja hi ha prop de 30 països que també cobren alguna mena d’impost turístic.
I amb Matas començà el negoci
“En contra del que es creu, fou en la segona etapa de Jaume Matas com a president balear quan els hotelers començaren a manar”. Així ho assegura Celestí Alomar, conseller de Turisme del primer Pacte de Progrés (1999-2003). Matas tornà del Ministeri de Medi Ambient d’Aznar amb l’aprenentatge del dogma neoliberal i amb contactes amb els principals baluards del poder politicoempresarial. Les elits que havien perdut el domini durant un quadrienni estaven disposades a apuntalar el nou govern.
Amb la derogació de l’ecotaxa es restablia la pax hotelera. Mallorca i Eivissa tornaven a ser un paradís per a especuladors amb obres faraòniques que, al dictat de l’hágase del president megalòman, desembocarien en vergonyosos casos de corrupció. El 2007, en perdre les eleccions, Matas se n’anà a treballar a Washington per a la Corporació Empresarial Barceló, que formava part de la UTE encarregada de la construcció del Palau de Congressos de Palma. Un altre cop es feien evidents les estretes relacions entre el poder empresarial i polític.
Una de les mesures més mediàtiques de la segona legislatura de Matas fou la coneguda targeta verda, que substituïa la polèmica ecotaxa. L’invent, que es venia a deu euros, oferia descomptes a comerços i museus de les Illes. També permetia emprar un servei de bicicletes per a excursions a espais naturals. Els hotelers rebien una comissió suculenta per cada targeta verda que endossaven al seus clients.
La Fundació per al Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears, ja desapareguda, s’encarregà de la gestió d’aquella nova mesura. Foren molt sonades les campanyes de promoció que es feren a càrrec de Claudia Schiffer, Michael Douglas o Anna Kournikova. Aquestes celebritats, tanmateix, no resultaren molt convincents. No debades, durant els prop de cinc anys que funcionà la targeta verda, només es recaptaren quatre milions d’euros -l’any i mig de vida de l’ecotaxa havia donat devers cent milions d’euros.
A la fira turística de Madrid de 2005 Matas assegurà que la targeta verda serviria no només per millorar el paisatge balear, sinó també per ajudar els afectats pel sisme submarí que el desembre de 2004 assotà les costes d’Indonèsia, Tailàndia i diversos països asiàtics. Mai se sabé quina quantitat arribà als damnificats. El 2014 es trobaren milers de targetes verdes i altre material promocional abandonats en una caseta de la possessió de Son Real (Santa Margalida). Curiosament era l’adquisició estrella que el 2002 havia fet el primer Pacte de Progrés amb els doblers de l’antiga ecotaxa. Aquella era una imatge més que ens regalava el corrupte govern de Jaume Matas.
