Els humans, la sentència de mort de més de mig miler d'espècies d'ocells

BarcelonaL’arribada al segle XVI dels colons holandesos a l’illa de Maurici, a l’Àfrica Oriental, va ser la sentència de mort del dodo, una mena de colom gegant que mai havia tingut cap contacte amb depredadors. I al segle XIX, en tan sols un any, un gat domèstic va posar fi a tota la població d’un petit ocell nocturn, l’acantisita de l’illa de Stephens, a Nova Zelanda. Però l’extinció d’aus va començar molt abans, quan els humans van iniciar la seva expansió pel planeta, ara fa 130.000 anys. Des de llavors, almenys 610 espècies d’ocells han desaparegut, segons un estudi pioner liderat per la Universitat de Birmingham, al Regne Unit, i el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).

El 92% d’aquestes extincions es poden atribuir clarament a causes humanes, principalment a la caça, la colonització de terrenys verges (sobretot illes remotes) i la introducció d’espècies, com rates i gats, i malalties en aquests hàbitats únics on abans els ocells no tenien depredadors. Però davant els reptes presents i de futur de la contaminació i l’emergència climàtica, l’estudi estima que només en els pròxims dos segles podrien extingir-se 1.305 espècies més, pràcticament el doble que fins ara. “Sovint es pensa que els problemes de conservació de la biodiversitat van començar fa uns pocs centenars d’anys, que la industrialització és l’origen de tots els mals; però des del primer moment que els humans posen un peu en un lloc, ja comencen les extincions i els canvis en l’ecosistema”, explica a l’ARA l’investigador del CREAF i coautor de la publicació, Ferran Sayol.

L’estudi, publicat a Science, alerta que la desaparició de tantes espècies d’aus té unes conseqüències més importants del que es creia per al planeta i la seva conservació. “Quan en desapareix una, el seu rol en l’ecosistema mor amb ella”, explica Sayol. Per exemple, alguns ocells controlen les plagues menjant insectes; els rapinyaires reciclen la matèria morta; uns altres mengen fruita i dispersen les llavors permetent que creixin més plantes i arbres, i altres tenen un paper pol·linitzador. “Com més espècies amb rols diferents desapareixen, més diversitat funcional es perd. L’estudi alerta que s’ha perdut el 20% de diversitat funcional al món i que en els pròxims 200 anys s’hi pot sumar un 7% addicional”, adverteix Sayol.

A diferència d’altres estudis que quantifiquen els canvis o la pèrdua de biodiversitat focalitzant-se en el nombre d’espècies perdudes, la novetat principal d’aquesta investigació és que analitza les conseqüències que pot tenir la desaparició d’ocells amb altres aspectes de la biodiversitat clau, com són la diversitat funcional i la diversitat genètica. La primera fa referència a les funcions o els rols ecològics d’aquestes espècies. La segona, als llinatges que s’han vist afectats. Aquests dos elements són la base d’aquest nou estudi, que mesura aquestes extincions en el passat i el present i fa estimacions de cara al futur. 

“El que intentem fer és una llista exhaustiva de totes les espècies que s’han pogut extingir per causes humanes”, explica Sayol. De fet, la profunditat d’aquest estudi és tal que mesura l’extinció dels ocells des que els humans van començar a expandir-se pel planeta, fa 130.000 anys, perquè és quan comencen a modificar el planeta de forma més global. “Comprendre l’impacte de les extincions passades ens ajudarà a calibrar millor les conseqüències futures en els ecosistemes i, per tant, millorar les estratègies de conservació i restauració global”, raona Tom Matthews, investigador de la Universitat de Birmingham i primer autor de l’estudi.

Sense “recanvi” d’espècie

Una altra de les troballes d'aquest estudi és que ja s'han erosionat un 5% dels llinatges (espècies que són diferents, però que comparteixen en els seus gens un avantpassat comú). "Això equival a esborrar 3.000 milions d'anys d'història evolutiva en uns pocs anys, és com tallar tota una branca de l'arbre de la vida", diu Sayol. Alguns exemples de llinatges extints són els ocells elefant (Aepyornithiformes), que arribaven a mesurar gairebé 3 metres i vivien a Madagascar o els moes (Dinornithiformes), uns grans ocells herbívors que habitaven Nova Zelanda.

Per arribar a aquestes estimacions, l’equip va analitzar la pèrdua de diversitat d’ocells en tres períodes clau: des de fa 130.000 anys; des de fa 1.500 (el moment a partir del qual es van comptabilitzar les espècies extintes i amenaçades), i els pròxims 200 anys. Per a recol·lectar les dades més antigues, els autors van viatjar a una desena de museus de diversos països (eminentment el Regne Unit, França i Alemanya, que tenien diverses colònies a ultramar) on es guarden ocells dissecats, esquelets i fòssils d’exemplars extints.

Amb aquestes mostres, van mesurar certs trets com ara la grandària de l’ala, el bec o l’alçada i, gràcies a aquesta informació, van poder deduir el paper d’aquestes aus en el territori d’origen. “No sabem exactament quin rol tenien moltes de les espècies extingides ni quina era la seva raó de ser en l’ecosistema, però, per exemple, si tenien un bec llarg probablement ajudaven a la pol·linització de les flors; si el tenien curt i ample, menjaven fruites i la seva funció era la de dispersar les llavors”, explica Sayol. 

Amb tota aquesta informació, les dades actuals i gràcies a models matemàtics, l’equip d’investigadors va poder descobrir el passat i el futur de l’extinció dels ocells i estimar l’impacte que la desaparició pot tenir en l’ecosistema. Per exemple, un efecte en cadena. Simplificant-ho molt, si un ocell que menja les llavors d’una planta desapareix i no hi ha cap espècie propera que pugui fer el seu rol, aquella funció en l’ecosistema deixa d’existir i, alhora, això pot provocar l’extinció de la planta. Hi ha combinacions úniques que potser s’han perdut al llarg de la història. “Aquestes pèrdues no només podrien comportar conseqüències fatals en alguns ecosistemes, encara no gaire ben estudiades, sinó també greus repercussions socioeconòmiques per als humans”, valora Nicolás López-Jiménez, membre de la Unitat Societat i Territori, en declaracions a SMC. 

Una altra de les troballes d’aquest estudi és que ja s’han erosionat un 5% dels llinatges (espècies que són diferents, però que comparteixen en els seus gens un avantpassat comú). “Això equival a esborrar 3.000 milions d’anys d’història evolutiva en uns pocs anys, és com tallar tota una branca de l’arbre de la vida”, diu Sayol. Alguns exemples de llinatges extints són els ocells elefant (Aepyornithiformes) de Madagascar, que arribaven a mesurar gairebé 3 metres i pesar 600 quilograms, o els moes (Dinornithiformes), uns grans ocells que habitaven Nova Zelanda i que eren els únics herbívors del territori. Ara ja no hi ha cap altra representant dels seus llinatges que hagi sobreviscut.

“Si les prediccions es compleixen, en el futur podria desaparèixer un altre 3% de llinatges”, destaca Sayol. Per exemple, els ocells de la subfamília Drepanidinae o ocells de la mel, que són endèmics de les illes de Hawaii. “S’ha extingit gairebé la meitat d’aquestes espècies imprescindibles per pol·linitzar les flors”, alerta l’expert. A Catalunya, un cas d’espècie clau i vulnerable és el trencalòs (Gypaetus barbatus), un voltor que s’alimenta d’ossos i ajuda d’aquesta manera a reciclar els nutrients. “Tot i que aquesta espècie no està amenaçada a escala mundial, sí que ho està a Catalunya”, avisa Sayol. 

Les illes, el punt negre

El 80% de les extincions d’ocells han passat en illes i l’estudi quantifica en un 31% la pèrdua de diversitat funcional en aquests ecosistemes. “El futur no és gaire encoratjador. Si no prenem mesures, un miler d’espècies insulars més podrien haver-se extingit el 2224”, adverteix Sayol. Un dels casos propers d’espècies amb un rol clau és la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), que contribueix als cicles de nutrients en les aigües costaneres a través dels seus excrements. És una espècie endèmica de les Balears i està en perill d’extinció.

La desforestació, que és un dels grans reptes de futur per a la conservació del medi ambient, també pot contribuir a aquesta extinció en llocs com l’Amazones, però de cara al futur, les illes continuaran sent les més afectades, segons l’estudi. “Aquest treball representa la millor estimació fins avui de l’impacte que els humans hem tingut i tindrem en la taxa d’extinció d’un grup taxonòmic principal com són les aus, i del que aquestes extincions suposen a escala de pèrdua de funcionalitat ecosistèmica i de diversitat filogenètica”, valora Borja Milá, investigador del Museu Nacional de Ciències Naturals del CSIC, en declaracions a SMC. I afegeix: “Les prediccions de futur indiquen que la pèrdua d’espècies d’aus causades per impactes humans podria afectar greument el funcionament dels ecosistemes".