Enric Sala: “Els humans fem servir l’energia del passat per destruir el futur”

Enric Sala (Girona, 1968) és biòleg marí i explorador de la National Geographic Society. Ha escrit 200 articles científics i produït més de 30 documentals. Amb el projecte Pristine Seas, ideat per ell mateix el 2008, treballa per protegir les zones més salvatges dels oceans. La seva activitat conservacionista ha estat reconeguda amb la Gran Medalla del Príncep Albert de Mònaco (2021), la Medalla Hubbard de la National Geographic Society (2021) i el premi Líder Jove Global del Fòrum Econòmic Mundial (2008). Ha visitat Barcelona per rebre un nou reconeixement: el Premi Nat 2022, atorgat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona a persones o institucions que han aportat una nova mirada a la divulgació de les ciències naturals.

Com s’arriba a ser un explorador de la National Geographic Society?

— S’hi arriba sent professor d’universitat frustrat pel fet d'estar reescrivint la necrològica del mar i volent fer alguna cosa per recuperar la vida marina. Però per poder trucar a la porta de la National Geographic Society i dir "Ei, tinc una idea", abans vaig haver de ser professor universitari i tenir una credibilitat com a científic .

Tenim molt clar què feien els exploradors del segle XIX, quan el món encara s’havia de descobrir, però què fa un explorador contemporani?

— El meu equip i jo explorem zones marines que coneixem molt poc. La major part del mar no s’ha explorat, sobretot la part fonda. Cada cop que anem a un lloc nou on no s’ha fet cap recerca hi trobem coses noves. Però, en aquest cas, l’exploració és només un instrument per proporcionar dades científiques i anàlisis econòmiques per ajudar a protegir aquestes àrees tan importants del mar.

Com és el dia a dia d’un explorador del segle XXI?

— La meva vida és força esquizofrènica, perquè vaig del trajo d’immersió al trajo i corbata. Quan soc a terra, la major part del temps faig feina d’ordinador, moltes reunions i visites a polítics. La part més divertida és quan som a l’aigua. Des que ens aixequem fins que ens en anem a dormir, l’activitat és contínua. Immersió al matí, immersió a la tarda, entre immersions carreguem bateries, entrem dades o netegem equips. No parem durant setmanes.

Ha dit que la Terra és un miracle.

— Un planeta al mig de la immensitat de l’espai on, si surts de l’atmosfera, ja pots anar ben protegit, ja, perquè si no, l’Univers et matarà immediatament... Un planeta on hi ha nou milions d’espècies de plantes i animals i, segurament, milers de milions d’espècies de microbis, més els fongs... I que funciona, i que ha sigut la vida qui ha creat l’oxigen a l’atmosfera... Això no és res més que un miracle.

Però hi ha una espècie que amenaça aquest miracle.

— Els humans som capaços d’enviar una nau espacial a Plutó per fer anàlisis científiques i enviar fotografies. Això és extraordinari. Però alhora no podem prendre les decisions lògiques per evitar la nostra destrucció. Som, com deia Edward O. Wilson, una espècie amb tecnologia de l’era espacial i institucions medievals.

Per què tenim aquesta capacitat de transformar el planeta i posar-nos en perill?

— El que ens diferencia de les altres espècies és que fem servir l’energia del passat per destruir el futur. Fem servir combustibles fòssils. Si només depenguéssim de l’energia solar no hi hauria vuit mil milions d’humans al planeta ni l’haguéssim destrossant tant. Estaríem limitats per l’energia de les plantes i la nostra abundància s’hauria regulat de la mateixa manera que les poblacions de depredadors al mar, com les orques, o a terra, com els llops. Però nosaltres hem fet trampa. Estem fent servir aquestes subvencions d’energia del passat que ens permeten destruir d’una manera que les altres espècies no poden.

Per evitar aquesta destrucció, el biòleg Edward O. Wilson deia que s’hauria de protegir la meitat de la Terra.

— Necessitem protegir la meitat de la Terra si volem evitar l’extinció d’un milió d’espècies i el col·lapse del nostre suport vital. I aconseguir protegir-ne el 30% al 2030 és una fita. Políticament ja hi ha més de cent països que donen suport a aquest objectiu global. I esperem que a la COP15, la Conferència de l’ONU sobre Biodiversitat que se celebra al desembre a Mont-real, se signi un nou acord que inclogui aquest 30% de protecció per al 2030.

¿Com explicaria a algú la gran importància que té que s’extingeixi una espècie que no coneix en un lloc del qual no ha sentit a parlar mai?

— La pandèmia ha sigut una gran lliçó per a la humanitat sobre el fet que estem tots connectats. Una espècie de ratpenat que viu en unes coves a la Xina és capaç de parar la societat humana i l’economia mundial. També hi ha una analogia que m’agrada molt: estàs a punt de pujar a un avió i el comandant et diu que hi ha cent cargols que falten a l’avió i que no sap de quina part són ni quina funció tenen. Hi pujaries?

Què ens proporcionen totes aquestes espècies des dels oceans?

— Els oceans produeixen oxigen, regulen el clima i capturen una quarta part del carboni que emetem a l’atmosfera cada any. Els esculls de corall, els manglars i les praderies de posidònia protegeixen les costes de l’erosió. I una cosa que poca gent sap és que els oceans han absorbit el noranta per cent de la calor que hem emès des de la Revolució Industrial. Si els oceans no haguessin absorbit aquesta calor i estigués a les capes baixes de l’atmosfera, estaríem a 36 graus més de temperatura.

Com a submarinista, li he de preguntar quina és la seva millor immersió.

— Les meves immersions preferides són a llocs on no s’hi ha pescat mai, llocs molt remots o llocs que estan totalment protegits de la pesca i on la vida marina s’ha recuperat. És com fer immersió en una màquina del temps perquè veus com era el mar fa cinc-cents anys.

El 2009 va descobrir un lloc d’aquests a les illes Southern Line de Kiribati.

— Hi vam anar el 2009 en la primera expedició del projecte Pristine Seas. Era el lloc més salvatge que havia vist a la vida. El 80% del fons estava cobert de corall. Hi havia taurons, peixos molt grans, bancs de peixos cirurgià, peixos lloro enormes, tortugues... Era extraordinari. Després de la nostra recerca, el govern de Kiribati el va protegir. Pensàvem que ja havíem salvat aquell lloc, però el 2015 i el 2016 hi va haver el Niño més fort de la història i la meitat dels coralls van morir. Hi vam tornar l’any passat, cinc anys després. No sabíem com estaria l’escull perquè està tan lluny que no hi va ningú. Estava aterrit.

Què hi va trobar?

— Quan vaig saltar a l’aigua... estava totalment recuperat! És la recuperació d’un escull més extraordinària que ha vist mai ningú.

Com és possible?

— Primer perquè hi havia la meitat dels coralls, que van permetre la recuperació, però també per la quantitat de peix. Són ells els que donen la resiliència a l’escull. Quan els coralls moren, immediatament hi ha algues que hi volen créixer a sobre però els peixos lloro, els cirurgians i altres se les mengen i mantenen l’escull net perquè les larves de corall s’assentin, creixin i recobreixin les àrees de corall mort. Gràcies al fet que el lloc està totalment protegit, els peixos han assolit abundàncies prou enormes perquè puguin fer el seu paper ecològic.

Una lliçó.

— Enorme. És la protecció que proporciona la resiliència. Si volem salvar esculls de corall no ho farem plantant trossets de corall aquí i allà. Vam mesurar quantes colònies de corall noves havien sortit en quatre anys i en vam trobar entre vuit i deu milions per quilòmetre quadrat. Aquesta és la taxa natural de recuperació de l’escull. Això no ho podem replicar de cap manera. Hem de deixar que la natura ho faci, però necessitem que l’abundància de peixos hagi assolit aquest nivell.

Quan s’entrevista amb líders polítics, com s’ho fa per convèncer-los que protegeixin la natura?

— Primer el cor i després el cap. Quan era a la universitat pensava que la informació i les dades científiques era tot el que calia per prendre decisions, però quan vaig sortir, em vaig adonar que era una visió molt ingènua. El que fem és portar els polítics a l’aigua amb nosaltres, a fer immersió o amb el submarí. Si no poden venir perquè tenen agendes ocupades, portem els llocs al seu despatx. A vegades hem mostrat un vídeo de dos minuts a un ministre i això ha sigut suficient. Si van al camp s’enamoren indiscutiblement dels llocs. Un cop se n’han enamorat i tenen la intuïció que aquests llocs estan en perill i s’han de protegir, arribem amb els estudis científics i les anàlisis econòmiques per mostrar que la protecció té sentit i que econòmicament és més beneficiosa que la situació actual de sobrepesca. És aquesta combinació de cor i cervell el que funciona, però primer s’ha de fer sempre la connexió emocional.

Si aquestes anàlisis diuen que econòmicament és més viable protegir que no explotar com es fa ara, per què costa tant protegir?

— Per la visió a curt termini que tenim els humans. Si a un pescador li dius que tancaràs el 30% de la seva zona de pesca i que d’aquí tres anys estarà pescant més peix al voltant, es preguntarà què farà aquests tres anys. I la primera llei de la política és ser reelegit. De manera que qualsevol pressió d’un col·lectiu que tingui una mica de veu cancel·la qualsevol projecte de conservació. Però el que hem vist és que en la majoria d’aquestes reserves totalment protegides, els pescadors encara tenen la major part del mar per pescar i no hi ha un cost a curt termini. Hem vist zones en què en només tres anys la indústria pesquera està pescant més i augmentant els ingressos.

Quina solució hi ha, aleshores?

— Doncs seria molt fàcil, perquè ara mateix els governs del món estan dedicant 20.000 milions de dòlars a subvencionar la sobrepesca. Aquesta quantitat és el que requeriria gestionar una xarxa de reserves marines que cobrís el 30% del mar. Si els diners públics que es dediquen a la subvenció de la sobrepesca es redirigissin a ajudar els pescadors en la transició (curta) quan es protegissin aquestes zones, estaríem guanyant diners. Però hi ha ignorància dels beneficis de la protecció i hi ha interessos industrials a curt termini per pescar al màxim possible per aconseguir diners i invertir-los en alguna cosa que doni més diners.

Què fa falta, doncs?

— El més important, la voluntat política. En el projecte Pristine Seas hem creat reserves marines enormes, algunes de la mida de la península Ibèrica. I en tots els països on hem treballat, sempre ha estat el polític qui ho ha liderat, perquè ha entès que la protecció té molt de sentit ecològic, social i econòmic. Aquestes pors, aquesta desinformació i aquests interessos sectorials s’han de solucionar perquè això convé al país, convé a la població, tothom se’n beneficia.

Quin balanç fa dels 14 anys del projecte Pristine Seas?

— Quan vaig començar estava jo sol i ara tenim un equip de 40 persones i socis arreu del món. Hem aconseguit crear 25 zones protegides amb 6,5 milions de quilòmetres quadrats, 13 o 14 vegades la mida d’Espanya. Els últims deu anys han estat fantàstics, però amb això no n’hi ha prou. Avui dia menys del 8% del mar està en àrees protegides i si volem arribar al 30% el 2030, els propers vuit anys hem de quadruplicar tota la protecció marina que hem fet a la història.

Sona difícil.

— Però hi ha països que ja ho han fet. Seychelles, Palau, Niue, Regne Unit, Estats Units (quasi), Gabon... Hi ha països pesquers com Xile que també ho han fet. I això és per alguna raó. La majoria són països del sud global. Per tant, els països rics ho poden fer perfectament.