"Els 'iaioflautes' no ens dissoldrem, ens extingirem"

BarcelonaÉs un aniversari una mica agredolç, el dels Iaioflautas, un moviment de gent gran que, interpel·lats per les mobilitzacions de joves a les places aquell maig del 2011, van decidir fer-hi pinya. L’esperit era el d'"ajudar en la lluita pels drets i la dignitat dels fills i nets", afirma Alfons Romero, autònom jubilat de 70 anys, que recorda cadascuna de les accions que van protagonitzar en contra de les retallades sociosanitàries o dels desallotjaments. Han ocupat bancs, l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Música, i també han segrestat l’autobús 47 en contra de l’augment de les tarifes del transport públic.

La força amb la qual van començar era tanta que van aconseguir atreure l’atenció dels mitjans de comunicació locals –fins i tot de Diez Minutos–, així com la del New York Times i una televisió japonesa, que retrataven la vitalitat d’una gent a la qual se suposava que li havia arribat l’hora d’ocupar-se i preocupar-se de les xacres pròpies, i no de sortir als carrers, en alguna ocasió, per enfrontar-se amb la policia.

L'aniversari, doncs, està envoltat d'un ambient poc festiu, perquè aquelles lluites i la potència d'uns 400 membres ha quedat actualment en una trentena d'actius. “El Procés i la pandèmia ens han fet molt mal”, admet Romero, que s’encarrega de dinamitzar les xarxes socials. Al seu costat, Rosario Conillera, “una ciutadana del món” de 76 anys, afegeix també l’impacte de “la llei mordassa”, ja que arran de la seva entrada en vigor molts dels iaioflautes van “agafar por” a manifestar-se. Assumeixen que després dels èxits de les lluites d’una dècada ara els toca “reinventar-se”. Dijous, pel 25-N, mitja dotzena de dones es van unir a la manifestació contra les violències masclistes.

L’entitat va néixer l’octubre del 2011 amb una acció contra els bancs i després, al novembre, van irrompre a la seu de l’agència de qualificació creditícia Fitch en contra de l’ofegament econòmic de la troica a Grècia. Naixien amb un manifest fundacional i poca cosa més, perquè es van gravar a foc ser un moviment transversal, apolític i sobretot “no tenir quotes, cap registre de membres ni legalitzar-se”, apunta Cunillera. La regla l’han complert al peu de la lletra fins ara, i expliquen que així s’han estalviat més d’una multa que sí que han patit les organitzacions mirall en ciutats espanyoles que van formalitzar-se com a associació.

Les accions es coordinaven a través d'un grup de correu electrònic i amb molt secretisme. El nom va sorgir d’una ocurrència. “Miràvem la tele i l’Esperanza Aguirre [presidenta de la Comunitat de Madrid] deia que les places estaven plenes de perroflautes, així que algú dels que estàvem a la taula va dir que nosaltres llavors hauríem de ser iaioflautes”, recorda Romero, sense que cap dels dos recordin l’autoria de la marca. En aquell moment van decidir que el nom seria una barreja lingüística de català i castellà, com a mostra de la seva diversitat.

Admeten que el iaioflautisme ha sigut per a molts dels seus membres un “refugi”, una mena de teràpia “millor que les pastilles” que ha espantat soledats i pors. En resum, “la lluita rejoveneix”, proclamen com un lema, i Cunillera té clar que en cap cas suposa que se n’hagin de tornar a casa i fer les coses que se suposa que fa la gent gran. “Nosaltres no ens dissoldrem, ens extingirem”, vaticina abans d’esclatar a riure en una sala de l’Ateneu Harmonia, a l’antiga fàbrica Fabra i Coats del barri barceloní de Sant Andreu, on l’associació té una de les seus socials. L’altra és la coral, que té una vida i una dinàmica pròpies.

I a partir d'ara? Tenen clar que la gent gran més que abanderar lluites i situar-se al capdavant de reivindicacions ha de "donar suport a la gent jove" perquè la joventut sigui qui marqui el futur. Conscients que la musculatura de fa deu anys no tornarà, els dos activistes coincideixen que ara els ha sortit competència entre els nous moviments sectorials apareguts arran de la crisi financera i que molts dels que podrien omplir les files dels indignats se'n van a les entitats, com les pensions o les marees, o contra la pobresa energètica. També compta, com a factor desmobilitzador, "el desencís" que ha deixat entre la població els que van liderar el 15-M i van passar de les places a les institucions. "Ens ha passat com el 1979 o el 1982, quan ens crèiem que canviarien les coses. Avui hi ha molta decepció", conclou Cunillera.