John Wilson: “La idea d’una vida eterna se’m fa terrible”

BarcelonaLa seva sèrie How to... with John Wilson va ser escollida per l'ARA com la millor de l'any el 2020 (i les altres temporades també van ocupar llocs d'honor) gràcies a transmetre una idea de genuïnitat extrema. El seu tímid autor ha visitat Barcelona aquesta setmana per oferir una conferència al CCCB en el marc del Docs Barcelona i, el dia abans, accedeix a una entrevista per parlar de les seves motivacions, la vida eterna –amb genitals o sense–, els perills de voler filmar-ho tot, la dificultat per encaixar i com entoma l'èxit algú extremadament reservat.

How to... with John Wilson es va convertir en una sèrie de culte instantània. T’esperaves aquesta popularitat?

— No... No m’esperava gens que la sèrie tingués èxit. Pensava que era massa estranya, massa de nínxol per merèixer l’atenció de ningú. I, de fet, encara ara no sé quanta gent la va mirar perquè mai demano aquest tipus de coses. El projecte va començar de manera molt informal i em costa de creure que, ara, un periodista a Barcelona m’estigui fent preguntes sobre ella.

Et molesta, aquesta atenció?

— Mmm... Crec que d’alguna manera la buscava, però mai vaig tenir cap ambició que no fos la d’aconseguir els diners per fer el meu projecte. Després d’estrenar-lo, no m’importava qui l’havia mirat: en tenia prou de saber que m’ho havia tret del sistema.

Com descriuries el que fas? Assaig visual, poesia, dietari, comèdia, documental...

— Sí, tot això hi és... Clicaria la checklist sencera. Algunes de les inspiracions més grans que tinc són els assajos fílmics i la no ficció literària. L’assaig fílmic m’agrada perquè és elàstic. Pots fer el que vulguis, amb la forma que vulguis, i no semblarà una versió diluïda d’alguna altra cosa. I, bé, quan vaig començar era senzillament la manera més econòmica de fer alguna cosa, sense necessitat de demanar favors a altra gent.

T’atura la gent, per explicar-te les seves històries?

— Sí. I és estrany anar pel carrer i que et reconeguin, però tothom és realment molt amable. Vaig per Nova York filmant coses i sento de sobte que algú crida el meu nom, des de l’altra vorera. I és afalagador, però, a més, em serveix perquè potser m’expliquen una anècdota, o alguna història.

Has entrevistat gent molt peculiar, sovint presentant-te als llocs sense avisar. Hi ha hagut algun moment en què pensessis “ups, no hauria d’haver trucat a aquesta porta” per por a alguna reacció irada?

— El moment més tens va ser quan vaig introduir-me a la casa del CEO de l’empresa de begudes energètiques. El cor mai em va bategar tant de pressa en totes les tres temporades. Però no me’n penedeixo, perquè va sortir tot molt bé. Un altre moment tens va ser quan vaig anar a un Home Depot, hi havia un glory hole al lavabo i se sentia algú a l’altra banda de la paret. Estava filmant pensant que, en qualsevol moment, traurien el penis per aquell forat, perquè per a això són. No va arribar a passar, però jo em vaig sentir com si estigués violant algun tipus de contracte estrany.

T’atrauen les situacions incòmodes?

— Sí m’agrada sentir-me incòmode. És una descàrrega perquè sento que la meva vida és massa plana en molts aspectes. Faig moltes coses rutinàries, així que posar-me en una situació incòmoda és l’única manera que tinc per créixer i superar coses.

Et sorprèn que la gent es deixi gravar explicant la seva vida?

— Doncs sovint sento com si molta gent estigués esperant que algú els demani que els expliquin la seva història. Que els escoltin. I penso que la meva aproximació funciona bé perquè soc molt clar amb ells sobre el que faig. Els explico com encaixaran en la història i penso que transmeto que no han de patir, que això no serà com un d’aquells xous diaris paròdics. Aquest tipus de documental ha tingut una mala reputació en els últims vint anys perquè ha estat molt immadur, almenys en la cultura pop d’Occident.

La sèrie no cau en el parany de riure’s de la gent estranya que hi apareix.

— És que aleshores deixa de ser divertit. Hi pot haver humor i l’espectador pot aplicar-hi la mirada que vulgui, però si una cosa ja és naturalment divertida, no cal afegir-hi cap comentari extra.

Deus tenir milers i milers de filmacions sobre minúcies. Com aconsegueixes crear sentit de tota aquesta sopa quasi infinita d’imatges mínimes i retalls?

— Hi ha tot un repositori que són plans de coses miscel·lànies de Nova York i, aleshores, també hi ha les entrevistes, que són els pals de paller de cada episodi i defineixen l’estructura de cada episodi. A partir d’aquí, les imatges petites serveixen per omplir els buits a partir de juxtaposicions d’imatges amb patrons que detectem, sobre les quals miro de posar-hi un text que senti rellevant.

Surts mai de casa sense la càmera?

— Sí, home!

I no tens por de deixar de capturar alguna imatge?

— Bé, aleshores entra en joc l’iPhone. Un tros substancial de la sèrie està filmada amb l’iPhone.

La sèrie sembla primer un retrat de Nova York amb una reflexió sobre la condició humana però ben aviat deriva cap a confessions molt personals. Fins a quin punt hi ha distància entre el John Wilson que veiem en pantalla i el que tinc al davant ara i aquí?

— Sí que hi ha una mica de personatge que et guia pels episodis i narra la sèrie, però això ho fa sempre en segona persona. Quan transiciono cap a la primera persona és la meva manera de transmetre al públic que això és una cosa que m’ha passat de debò. Que la resta també m’està passant a mi, esclar, però m’agrada fer aquesta distinció subtil. Sempre soc jo, però quan presento el material té un punt de fer sàtira dels documentals tradicionals o dels tutorials.

Nova York, humor, angoixa existencial... Et consideres un deixeble de Woody Allen?

— Just ahir a la nit feien Annie Hall a la televisió. Sí que crec que hi ha dosis de Woody Allen, com ara el tipus neuròtic de Nova York, apàtic.

Però és un clixé o realment et sents així?

— Això és difícil de dir... O sigui... A veure, soc així en molts aspectes i crec que la meva obra neix de la meva manca d’habilitat per prendre grans decisions. O petites decisions. M’obsessiono de seguida amb totes les diferents possibilitats que s’obren davant del problema més mínim.

A la sèrie sembla una mena d’estranya teràpia, o una paròdia de teràpia.

— La sèrie, definitivament, és teràpia. Vaig anar a un terapeuta i no va ser tan útil com fer la sèrie.

L'hi vas explicar?

— No, senzillament vaig interrompre la relació. Vaja, que vaig deixar de pagar i d’anar-hi, o com n’hàgim de dir. La sala de redacció és la cosa més propera a la teràpia que conec. I em sap greu per alguns dels coguionistes, perquè han d’escoltar tots aquests pensaments meus extremadament vergonyosos. Però si la sèrie es basa en persones revelant aspectes tan personals, sentia que jo havia de fer el mateix exercici d’introspecció, per equilibrar-ho tot.

En molts episodis et veiem intentant encaixar en un ambient determinat, sense èxit. Et consideres un outsider?

— Em sento algú aliè a molts dels ambients que he capturat a la sèrie, sí. Quan m’hi enfronto, intento aprendre tot el que pugui, per poder fer preguntes decents. Però jo soc introvertit en molts aspectes i la meva obra em serveix per sortir i desafiar-me. Si no, em quedaria tota l’estona mirant a terra.

També s’estableix tensió entre el nihilisme del discurs i la fascinació per les petites escenes quotidianes o les persones singulars. Qui guanya la batalla?

— Ostres... (Rumia). Diria que la balança va inclinant-se ara cap aquí, ara cap allà. Sí que tinc tendències nihilistes. Es remunten a quan a Secundària vaig veure la pel·lícula Harold and Maude [on el personatge principal és un jove obsessionat per la mort que fingeix suïcidis diversos]. Però, alhora, intento desafiar constantment aquest nihilisme meu i realment m’agraden les coses poètiques o excèntriques. Uf, aquesta és una pregunta molt profunda i filosòfica...

Podem tornar a terrenys més lleugers.

— No, no, està bé. Admeto que, abans de fer la sèrie, moltes de les coses que feia tenien el seu origen en el fet que no em sentia capaç de processar emocionalment alguna cosa. I la tècnica era servir-me a mi mateix en safata, fer una interrogació exhaustiva i anar pelant les capes de la lògica de tot plegat fent servir un mecanisme satíric, que sempre ajuda a sentir-se millor amb les imperfeccions de tot plegat.

Hi ha molt d’humor a la sèrie, però l’última de les entrevistes és a una persona que vol ser criogenitzada i, tot d’una, revela que anys enrere es va castrar per arrencar-se d’arrel el desig sexual. L’esperança d’una vida eterna però sense plaer sexual deu ser el final més trist de la televisió.

— (Riu). Algú em va donar una pista que la persona en qüestió tenia una història excepcional, així que vaig buscar-la per entrevistar-la, a veure si s’obria. I això de la vida eterna sense genitals... és un experiment mental ben curiós!

Acceptaries el tracte?

— No, no ho faria.

I amb genitals?

— (Riu). Tampoc. La idea d’una vida eterna és ben terrible. Una part de mi m’empeny a negar aquesta idea de la vida eterna, sigui un lloc feliç o un lloc trist. No em sembla una noció atractiva. Però aquesta gent ha pensat molt en l’assumpte i ha fabricat el que, a dia d’avui, deu ser el que més s'hi pot acostar. Però, esclar, la ciència no ens situa encara en el punt de plantejar-nos res.

Bé, potser al final són ells els qui riuen últims, l’any 2314.

— Potser sí, que ens sobreviuen. A mi aquests conceptes de ciència-ficció em fascinen perquè m’empenyen a intentar examinar-los fins al detall per intentar imaginar com seria la logística de tot plegat. Quan miro una pel·lícula de ciència-ficció amb els amics soc insuportable i s’emprenyen amb mi perquè vaig posant objeccions a cada moment. “Sí, però, on fan la compra?”, “Com fan això, exactament?”.

A l’última temporada vas admetre haver construït una escena, aparentment espontània. No et feia por que la gent pensés aleshores que tota la resta podia ser fabricada, també?

— Bé, si algú creu que podria fer el 99% del que veus a la sèrie de la mateixa manera... s’equivoca. Pots confiar en allò que veus a How to... perquè és genuí. Amb allò del lavabo, tan sols volia admetre que havia escenificat aquell moment concret.

T’interessa la tensió que hi ha a la frontera borrosa que separa la realitat de la ficció?

— Sí, m’interessa. Però alhora trobo que molta gent s’ho pren massa seriosament. Jo volia trobar una manera juganera de donar l’oportunitat al públic de gaudir d’una cosa que estava fabricada perquè, al final, no existeix la puresa absoluta. Jo he buscat aquesta puresa absoluta molt de temps, però vaig descobrir, amb la sèrie, que era molt més divertit jugar.

I la IA t’atrau, com a cineasta?

— M’interessa veure què passa amb tot plegat, però jo faig el que faig perquè m’agrada capturar la realitat i l’entorn de la manera més crua possible. I crec que la set d’això mai desapareixerà.

Ara que has tingut èxit, notes la pressió d’haver-te de superar?

— Sí, clarament. Però, al final, em concentro en fer alguna cosa que hauria fet igualment. Busco ser fidel a una idea, per vaga que sigui aquesta.

Algun projecte que puguis avançar?

— No en puc dir res, però el proper any o així hi haurà alguna cosa.