Identitat? Quina identitat?
Existeix o ha existit alguna vegada una ‘balearitat’ comuna a les quatre illes?
Palma“Posarem fi a les polítiques i es derogaran aquelles normatives que promouen l’enfrontament i la divisió, o que ataquin la unitat de la nació, promovent-hi la identitat i cultura”. Així comença el punt 4 de l’acord de governabilitat signat pel PP i Vox que, des de fa poc, regeix les Illes. La pregunta és: quina identitat? És el 2023, fa 40 anys que existeix la nostra autonomia i encara és l’hora que qualcú de nosaltres es refereixi a si mateix amb el gentilici comú ‘balear’, cas únic a l’Estat. Deim: “som mallorquí”, o menorquí, o eivissenc, o formenterenc. Per això, ens demanam si existeix, o ha existit alguna vegada, una identitat balear, comuna a tot l’arxipèlag.
El topònim ‘balear’ sí que es remunta a fa més de dos mil·lennis. L’estudiós del nostre passat Josep Segura subratlla que aquesta paraula, “creada en el segle cinquè abans de Jesucrist, és molt més antiga que el nom de Catalunya, ja que aquest apareix per primera vegada en un document de l’any 1107”. Però la denominació ‘Balears’ només al·ludia a Mallorca i a Menorca; no a les Pitiüses, que es consideraven un arxipèlag diferent. A data tan avançada com el segle VI, segons cita l’estudi Les Illes a les fonts clàssiques, Esteva de Bizanci encara es refereix a les ‘Balearídes’ com “dues illes”.
Pel que fa a l’etimologia de ‘balear’, el mateix estudi comenta que “pertany, tal vegada, al substrat indígena”. Però la hipòtesi més acceptada és que procedeix “de l’antic púnic ‘Ba’lé yaroh’, ‘mestres del llançament’”, en honor als foners, com ha assenyalat el periodista i professor Antoni Janer en aquestes pàgines. De noms aplicats a les Illes, n’hi per donar i prendre: Gimnèsies o Choirades (Mallorca i Menorca), Ofiusa i Colubraria (Formentera i Eivissa), Columba o Cromiussa (Mallorca) i Nura o Melussa (Menorca). Així que ni tan sols com ens dèiem quedava gaire clar.
No va ser fins a les darreries de l’Imperi Romà, cap a finals del segle IV –narra el doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas–, que es va crear per primera vegada una entitat administrativa amb aquest nom: la província Baleàrica, que coincidia amb el nostre arxipèlag. “Els motius pel qual l’administració imperial decidí crear una província de tan petites dimensions”, comenta l’historiador menorquí, “no són fàcils d’esbrinar. S’ha suggerit la presència de factories estatals de porpra (...) o el seu emplaçament estratègic”. Raons pràctiques, en definitiva.
Nadal, el foner improbable
De tota manera, tampoc no va durar gaire. El 455, els vàndals ens incorporaren al seus dominis, i el 534, els bizantins als seus. Sota la dominació islàmica, se’ns denominà ‘les illes orientals d’Al-Andalus’, fórmula bastant genèrica, semblant a aquella d’‘illes adjacents’ amb la qual també se’ns ha conegut. Segura registra la referència “Regni nostro in insulas Balearibus” del sobirà Alí, que pren de l’erudit eivissenc Isidor Macabich. L’historiador Josep Amengual afirma, a palmesana.com, que “els noms dels arxipèlags foren gairebé oblidats a l’Edat Mitjana, mentre perdurava el concret, el nom de cada illa”.
A les ponències universitàries del 2021 La desconeguda realitat balear, a Ciudad Real, el professor d’Història Joan Pons Torres es referia a “la importància de la preservació de la identitat cultural balear”. L’economista Mateo Cañellas negava que “l’arribada de cada nou conqueridor suposàs la desaparició de la cultura indígena (...) El que es va produir fou una aculturació sobre el substrat indígena que conservava la secular herència rebuda dels seus avantpassats”. Antonio Roig, autor del Tratado de la lengua balear, assegura que el 1229, la conquesta per Jaume I, “no pot considerar-se l’inici de res, sinó un escaló en la llarga història balear”, un “canvi de comandaments”.
Si se’ns considera descendents directes dels foners, no és estrany que Rafel Nadal hagi generat aquest parentiu en uns quants comentaris. “El famós drive banana shot que Nadal va inventar”, afirma Carlos García-Delgado a Diario de Mallorca, “no el va inventar: el va recuperar de la memòria genètica dels seus avantpassats (...) És idò Rafel Nadal el darrer d’aquells mítics foners balears? (...) No cal dubtar-ho: ho és”. “Sens dubte en la genètica de Rafel Nadal hi ha nombrosos ancestres foners”, assegura Jorge Montojo a Periódico de Ibiza. “Té en els seus gens l’origen del foner balear”, afegeix Josep A. Hervás a Deporte Balear. “Recorda la imatge mitificada del foner balear”, escrivia el 2004 Andreu Manresa a El País.
Paral·lelisme suggeridor... si no fos per ser tan improbable. Ja l’erudit Antoni Maria Alcover establia que “la nissaga que ocupava les Illes, vençuda per les armes cristianes, desaperagué d’aquí violentament (...) Dins pochs anys romangué esveida de tot, tant a Mallorca, com a Eivissa, com a Menorca”. Segons l’historiador andalús Álvaro Campaner, “desapareixerien per sempre, barrejats amb els vençuts, les darreres restes de la primitiva població indígena, per donar lloc als nous habitants, sense cap parentiu amb els antics naturals d’aquest grup geogràfic”. Els repobladors el contingent dels quals el més nombrós era el català, raó elemental per la qual encara avui parlam aquest idioma. D’altra banda, segons determina el biòleg genetista Sergio Barahona a quora.com, “les habilitats no s’hereten”, sinó que s’adquireixen “amb pràctica, estudi o exercitació constants”.
La creació del Regne de Mallorca –o Mallorques, signe de pluralitat– per Jaume I va suposar que aquesta denominació englobàs tot l’arxipèlag. Però tampoc no era tan senzill. La Corona de Mallorca, amb dinastia pròpia –del 1276 al 1343–, incloïa altres territoris, continentals, externs a les Illes. Eivissa i Formentera no es varen conquerir fins al 1235 i Menorca, el 1287, i cada territori va rebre les seves institucions pròpies. Mai no n’hi hagué cap de comuna. Del 1286 al 1298, les Illes passaren a la Corona d’Aragó. I definitivament, des del 1349.
Catalans o mallorquins?
Com a mínim, fins al segle XVI, segons ha documentat el medievalista Antoni Mas, els mallorquins sovint es referien a ells mateixos com a ‘catalans’, per l’origen de la majoria. I, sobretot, per diferenciar-se de jueus i esclaus. Aquesta catalanitat es treia a passejar quan venia bé. Per exemple, el 1435, quan “els jurats de Mallorca –recull Mas– demanaren un ajornament del pagament (...) als creditors de Catalunya”. L’historiador Francesc Sevillano afegeix que dir-los a tots ‘catalans’ servia també “com a pretext per confiscar vaixells i mercaderies de mallorquins”, fins i tot quan els reis propis de Mallorca havien signat paus separades.
Josep Segura afirma que ‘Regne de Mallorca’, entitat que va perviure fins a la Nova Planta del segle XVIII, volia dir totes les Balears. Però, segons el jurista Bartomeu Colom, “cada illa venia a constituir un país diferenciat, tenia un dret propi, una ciutadania diferent. Un eivissenc era estranger a Mallorca”. Com en el cas català, diu Mas, “quan era necessari, s’invocava el parentiu (...) entre les diferents illes i es recalcava que el Regne de Mallorca estava compost per les Balears i les Pitiüses”. És a dir, per demanar alguna cosa. Quan no era així, els jurats mallorquins no tenien cap problema a referir-se als menorquins, el 1456, com a “forasters”.
Antoni Mas es qüestiona si “l’ús del gentilici balear, a partir del segle XV, era el reflex de l’aparició d’un sentiment de ‘balearitat’. Les fonts semblen indicar tot el contrari”. “Externament”, segons afegeix el catedràtic d’Història Moderna Josep Juan Vidal, “el Regne de Mallorca abastava tot l’arxipèlag balear, però internament els governants de cadascuna de les illes no tingueren clara consciència d’aquest fet”.
El centralisme llampant del segle XIX, que va crear una província i una diputació, copiades i aferrades de la resta de l’Estat, va consagrar unes Balears sotmeses a Palma. “El terme ‘balear’ –escriu Josep Melià el 1967 a Els mallorquins– té sobre les seves espatlles la càrrega de la divisió provincial i no té més avantatges que la seva relativa acceptació per tothom”. Afegia Melià que el nom Baleares s’havia “anat imposant il·legalment”, ja que el nom correcte de la província tocava que fos ‘Palma de Mallorca’: ‘Baleares’ era la capitania general.
Quan es va plantejar una nova estructura federal per a l’Estat –frustrada–, amb la Constitució republicana del 1873, a les Illes “es discutia si havien de formar un estat propi, o bé si s’havien d’afegir a un estat peninsular (es parlava d’un Estat Valencià-Balear) (...) El partit federal de Menorca no estava disposat a caure dins del centralisme mallorquí”, narra Casasnovas. La iniciativa autonòmica del 1931 es va frustrar per la no participació dels menorquins. Amb l’Estatut del 1983, va ser la desconfiança, sobretot de les Pitiüses, la qual en va complicar extraordinàriament la tramitació.
“Les Illes Balears com a nació, com a àmbit d’adscripció i vinculació identitària i de pertinença, han estat majoritàriament rebutjades no només per les illes menors, sinó també per Mallorca”, assenyala Nel Martí a La nació dels menorquins. “La identitat i lleialtat màximes no són per a la majoria dels menorquins ni les Illes Balears ni els Països Catalans, sinó la mateixa Menorca”. El mateix podríem dir, molt probablement, de cadascun de la resta de territoris del que oficialment es diu Illes Balears –per cert, sempre en català.
“Siau qui sou”, els diu el 1906 Miquel Costa i Llobera “Als joves”, en una expressió ja arrelada. Però no concreta qui som exactament. Al seu monòleg Acorar, una reflexió en clau d’humor sobre la nostra identitat, Toni Gomila es demana: “Qui som noltros, si ja no existeix allò que ens defineix? Què és allò que ens defineix? Un porc?”. La matança tradicional és l’eix de la història.
Pràcticament cap dels nostres signes d’identitat és autòcton. L’ensaïmada, segons assenyala l’antropòleg i pastisser Tomeu Arbona a El País, “originàriament era un pa dolç que preparaven” els jueus “per al sabbath (...) una mena de pa brioix”, al qual més tard, per cristianitzar-lo, s’hi va afegir el saïm de porc. A Sardenya, “les comunitats jueves elaboren ensaïmades sense saïm amb formes idèntiques. I també a Salònica, a Grècia, i a Esmirna, a Turquia”. La sobrassada és, molt probablement, d’origen sicilià. La tela de llengües –el Consell de Mallorca ha encetat els tràmits per declarar-la Bé d’Interès Cultural Immaterial– procedeix d’una tècnica oriental. La cançó Na Catalina de Plaça, segons el folklorista Bartomeu Ensenyat, no és sinó una variant de Desde Santurce a Bilbao.
“Quina és la identitat dels mallorquins? Quina cosa uneix els mallorquins de diverses generacions des del segle XIII?”, es demana el doctor en Història Onofre Vaquer. I es respon: “La identitat dels mallorquins és la llengua catalana, amb la seves variants insulars, no en tenim d’altra”.