Quan Mallorca canviava cases per cotxes per als nets

PalmaFa 30 anys ja n’estiguérem avisats, però ben pocs foren conscients del futur que ens esperaria. Una d’elles va ser la montuïrera Magdalena Mayol. “Em vaig començar a preocupar –diu– en veure que a foravila anaven arribant alemanys que compraven quarterades i les tancaven. Allò m’estranyà molt perquè els propietaris mallorquins sempre havien tingut les seves terres obertes, llevat que tinguessin animals”. Aquells anys Mayol, a la quarantena, casada i amb un fill, decidí posar-se a estudiar Filologia Catalana. De sobte es trobà fent d’activista del territori: “A la Facultat em vaig fer molt amiga de dos al·lots de Vilafranca. Un dia em convidaren a participar en una reunió per tractar la creixent venda de finques a estrangers. D’aquella reunió, amb un centenar d’assistents, en sortí la idea de crear l’Associació per la Defensa de Mallorca (ADM). Em demanaren que jo m’hi posàs al capdavant. I no vaig saber dir que no”.

L’ADM, que es constituí el 1998, fou la resposta a les paraules que el 1991 pronuncià el popular Gabriel Cañellas en la sessió d’investidura del seu tercer mandat com a president autonòmic: “Volem convertir les Illes Balears en la segona residència d’Europa”. Des de 1986, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, s’havia imposat la lliure circulació de capitals i de persones dins l’espai europeu. Sense cap normativa que limitàs la compra massiva de cases a estrangers, els alemanys eren els qui jugaven amb més avantatge: la seva moneda, el marc, era més forta que la pesseta espanyola. A més, amb l’eclosió dels vols de baix cost, tenien a tir de pedra el que es coneixia com ‘la Florida d’Europa’ pel seu clima plàcid. “Els primers mallorquins a vendre –assegura Mayol– eren gent que ja no podia viure de l’agricultura amb unes finques que generaven més pèrdues que beneficis. Després n’hi hagué que vengueren cases velles als pobles que requerien una gran inversió per ser rehabilitades”.

Davant aquella pèrdua de patrimoni, l’ADM, en col·laboració amb Unió de Pagesos, impulsà una iniciativa que es conegué com a turisme verd: “Plantejàrem crear una xarxa de lloguer de cases a foravila i als pobles. Amb els doblers guanyats la idea era poder-les mantenir per evitar-ne la venda. Hi hagué molts residents que s’apuntaren a la proposta, però, en una època en què internet no tenia tanta força com ara, fallà la demanda, de manera que ho deixàrem estar. Aleshores, amb fons europeus, tiràrem endavant un altre projecte, Mallorca Verda, amb l’objectiu d’elaborar productes amb matèries primeres autòctones de l’illa. Encara funciona amb seu a Montuïri”.

Envoltada pel marc

Aquells anys es parlava molt de Mallorca zu verkaufen (‘Mallorca en venda’). El 1997 l’alarmant situació portà Miquel Piris, periodista artanenc de TV3, a fer un documental per al programa 30 minuts titulat Mallorca, envoltada pel marc. “El vaig proposar a la direcció –apunta– arran de la disputa al febrer de la Copa Davis de tennis a Cala Rajada. Llavors, la Federació Espanyola advertí que allò era com jugar fora de casa per la gran quantitat d’alemanys que ja hi havia a Mallorca [segons les estadístiques, uns 50.000]. L’organització en prengué nota i finalment limità les entrades a aficionats alemanys per evitar que superassin els espanyols”.

Ja feia temps que Piris notava que alguna cosa estranya es movia al seu voltant: “Ma mare i els seus set germans acabaven de vendre la casa del padrí, de tres pisos, a uns alemanys. La vengueren per deu milions de pessetes, que es repartiren entre els vuit. Era un preu irrisori, però en aquell moment consideraven que ja anava bé tractant-se d’una casa vella. El meu padrí l’havia comprada als anys 50 després de fer un 13 a la quiniela. Els nous propietaris mai no la varen ocupar i ara la venen per 600 mil euros”. Mentre feia el documental de 30 minuts el d’Artà tingué una conversa ‘inquietant’ amb el seu pare: “Em va dir que ell també volia vendre la casa de la padrina. Jo li vaig pregar que no ho fes perquè després els nets no tindríem què comprar. Em va contestar: ‘A mi els alemanys no m’han fet res’. Tanta sort que s’ho va pensar millor i finalment no la vengué”.

Un altre parent de Piris sí que acabaria sucumbint als cants de sirena dels nous temps capitalistes: “Necessitava doblers per poder comprar una botiga, així que va vendre un terreny que tenia amb una caseta. Per protegir-se de les meves crítiques m’etzibà: ‘Però l’he venuda a un mallorquí!’. Ben aviat, però, se’n va penedir quan va veure que aquest mallorquí havia arreglat la caseta per vendre-la a un alemany”. En una època en què encara no hi havia tantes agències immobiliàries, els grans beneficiats d’aquella febre venedora foren els intermediaris, que anaven sondejant pagesos amb propietats: “Ells foren els més cobdiciosos de tots, els qui guanyaren més doblers. Al documental teníem emparaulada una entrevista amb un d’aquests intermediaris. Al final, però, es tirà enrere perquè li feia vergonya parlar dels seus negocis. Sabia perfectament que estava contribuint a la venda del nostre patrimoni i que la dinàmica desembocaria en la trista situació actual”.

Cases a canvi de cotxes

Després d’haver nascut el 1999, el 2002 fou quan definitivament adoptàrem l’euro com a moneda única de la comunitat europea. “Durant els anys previs –assegura Piris– vaig constatar que alguns alemanys estaven traient els seus doblers negres en marcs per invertir-los a Mallorca. En una transacció immobiliària era habitual que pagassin una part en negre i l’altra segons el preu de l’escriptura. Amb l’entrada de l’euro, les cases no aturarien d’encarir-se”. A foravila, aviat començarien a aparèixer agroturismes al servei d’alemanys amb mentalitat urbanita. Per protegir el dret de pas, a la serra de Tramuntana un grup de residents s’organitzà al voltant de l’Associació de Defensa d’Itineraris de Muntanya.

Tot aquell traspàs patrimonial era seguit de prop per l’economista palmesà Joan Seguí. El 1998, fruit de la seva tesi doctoral, publicà el llibre Balears en venda. La desinversió immobiliària dels illencs (Documenta Balear). El treball partia de la comparació de dues crisis amb vint anys de diferència. El 1973 s’havia produït una crisi de demanda: la guerra araboisraeliana del Yom Kippur provocà una pujada del preu del petroli, que frenà l’activitat aeronàutica. En canvi, entre 1993 i 1995 hi hagué una crisi d’oferta. Els hotels de les Balears i la seva oferta complementària havien quedat desfasats, de manera que molts turistes s’estimaren més altres destinacions més atractives com el nord d’Àfrica, Turquia, Grècia, Itàlia i els Balcans. “Una cosa –diu Seguí– em cridà l’atenció de la crisi de principi dels noranta. Mentre els ingressos per turisme davallaren més d’un 40%, les dades deien que l’economia balear continuava funcionant. I això era pels ingressos obtinguts per la venda d’immobles a estrangers”.

Seguí té gravat en foc una frase que aquells anys sentí dir a Jaume Santandreu: “‘Estau venent cases a canvi de cotxes per a nets’. Volia dir que estàvem baratant patrimoni per béns consumibles a curt termini que no tindrien cap valor”. Per a aquest economista, l’actual situació d’emergència habitacional no té una única causa. “Hi ha el factor de la compra de cases per part d’estrangers i d’Airbnb. També, però, hi ha el tema de la sobrepoblació. Segons les dades oficials, ja som prop d’1,2 milions d’habitants i el mercat immobiliari no ha crescut al mateix ritme, de manera que els preus de l’habitatge estan desbocats, impossibles per als joves”.

“Arribam tard”

L’autor de Balears en venda es fa creus que, 26 anys després, els seus pitjors auguris s’hagin complit: “Tenim carreteres i platges saturades de gent. Moltes empreses ja no troben treballadors perquè amb el que cobren no els basta per pagar un lloguer”. A parer seu, la solució al problema no ha de ser econòmica, sinó política: “O es conté la població, cosa que no és una mesura políticament correcta, o es desclassifica el sòl i es comença a construir més perquè tothom tingui un habitatge. Això, però, és una bogeria perquè som un espai físic limitat. Jo de jove vaig anar a moltes mobilitzacions de defensa del territori i la situació actual em fa molta pena. Ja no pas gust d’anar enlloc”.

Miquel Piris celebra molt la darrera protesta multitudinària de ‘Menys turisme, Més vida’: “Arribam, però, tard. El moment de reaccionar era el 1997 quan a TV3 férem el documental sobre la venda de Mallorca als alemanys i donàrem les claus per llegir el futur. Ara tots compartim el sentiment d’illenc impotent de veure que hem convertit casa nostra en un femer i un gran hotel”. Amb tot, com a periodista, Piris denuncia la connivència de la seva professió amb els interessos empresarials: “El nostre documental va tenir una gran repercussió i feu que els mitjans d’aquí començassin a parlar del tema. Aviat, però, la immobiliària Kühn & Parner va posar anuncis pertot i de sobte la premsa que havia estat tan crítica va callar”.