L’illa dels molins
Mallorca és la regió del món amb més concentració de molins d’extracció d’aigua per metre quadrat, prop de 3.000, l’ús dels quals generalitzà l’enginyer holandès Paul Bouvy a mitjan segle XIX
PalmaEls molins de vent foren els grans monstres del Quixot. Al segle XVII, Cervantes faria que el seu enginyós cavaller de La Manxa s’enfrontàs, embogit, contra aquests gegants de braços llargs. Avui, a casa nostra, vistos des de dalt de l’avió, els antics servidors del déu Èol s’han convertit en un simple element decoratiu d’un paisatge venut al capitalisme. Molts estan abandonats, la qual cosa ja lamentà el pintor Gregorio Prieto (1897-1992), natural de Ciudad Real: “Aquests molins, ben valorats, podrien ser una font de riquesa màxima per a Mallorca, una atracció poderosa de les Illes, com el quadre de Velázquez al Museu del Prado”.
A Mallorca, hi ha catalogats prop de 3.000 molins de vent d’extracció d’aigua, també coneguts com a aiguaders (tenint en compte que alguns s’han destruït, la xifra fou superior). Es tracta d’un patrimoni únic al món. Ho assegura l’enginyer industrial Josep Pascual Tortella, president de l’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca: “No hi ha cap altre lloc que tingui tanta concentració de molins d’aquest tipus per metre quadrat”.
Es diu que foren els perses els qui desenvoluparen els primers molins de vent. La seva generalització per la Mediterrània no es produiria fins al segle VII. A la península Ibèrica haurien arribat de la mà dels àrabs. De fet, s’especula que a Mallorca ja hi hauria molins abans de la conquesta cristiana del 1229. Aquests primers, però, no foren aiguaders, sinó fariners (a l’illa n’hi ha catalogats uns 600). Dotats de sis aspes (conegudes com a antenes), servien per moldre el gra i convertir-lo en la farina necessària per fabricar pa, un element fonamental de la dieta illenca tradicional.
Els molins de vent fariners solien estar formats per torres circulars de prop de vuit metres d’altura, amb una escala de caragol a l’interior. A sota tenien l’habitacle o el magatzem del moliner. La importància d’aquestes construccions en les nostres vides queda ben reflectida en el cultisme ‘emolument’, sinònim de retribució. Prové del llatí emolere (moldre) i inicialment només designava la quantitat de farina que s’havia molt. I en l’onomàstica trobam els llinatges Munar (derivat de ‘monar’, que era un tipus de molí d’aigua) i, en alemany, Müller (moliner).
En la toponímia, destaca el barri del Molinar de Palma, dit així a causa de la gran quantitat de molins de vent fariners (una quarantena) que arribà a tenir. Foren, però, els de l’extrem oposat, els del Jonquet, aferrat a Santa Catalina, els que, estampats en postals, varen fer la volta al món durant el boom turístic. Serviren per promocionar l’illa com un lloc d’encant, viva imatge de l’Arcàdia feliç dels clàssics –ja apareixen en mapes del segle XVII per donar la benvinguda als mariners.
Discoteques
El 2009, a petició de la plataforma Salvem es Jonquet, els molins d’aquesta primera línia del passeig Marítim foren declarats BIC (Bé d’Interès Cultural) –només se’n conserven cinc dels set inicials que hi havia. El seu abandonament ja s’inicià a principi del segle XX. El 1931 Foment de Turisme s’encarregà de restaurar el molí d’en Gelós (o Celos) amb l’ajuda de Cort. El 1949 la infraestructura serví de plató per al rodatge de la pel·lícula nord-americana Black Jack, que es traduí com a Jack el Negro. Al film, Mallorca passava per ser una illa de l’Atlàntic on es refugiaven un grup de contrabandistes i traficants de droga. El 1952, amb l’arribada dels primers turistes després de la Segona Guerra Mundial, el molí ja es reconvertia en la mítica sala de festes Jack el Negro en record de la cinta.
Just al costat de Jack el Negro, el molí de la Garriguera i d’en Carreres també s’habilitaren com a discoteques –aquest darrer el 1967 acollí la popular sala El Molino i després Art Déco. El 2018 l’Ajuntament de Palma, amb Antoni Noguera (MÉS) com a batle, aprovà un nou Pla especial del Jonquet, que obligà a tancar les portes de l’única discoteca que encara quedava, al molí d’en Carreres –s’hagué de reconvertir en restaurant. El 1987 Cort ja havia aconseguit adquirir el molí del Nom de Déu per reconvertir-lo en un centre cultural. El 1993 també comprà el d’en Garleta, que des del 2007 és la seu d’un museu sobre el patrimoni moliner de l’illa, gestionat per l’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca. Aquest dos molins, més el d’en Carreres, són els únics dels cinc de la primera línia que avui es mantenen en un aparent bon estat.
El rebost de Palma
Molt posteriors als molins de vent fariners són els aiguaders. La seva antiguitat es remunta a mitjan segle XIX. Qui els coneix bé és l’investigador Pere Galiana, que té llest per publicar el llibre L’aigua a Palma. Síquies, sínies i molins. “El seu ús –assegura– es generalitzà gràcies a l’enginyer holandès Paul Bouvy. Havia estat contractat per la Companyia Catalana de Navegació. Vingué a Mallorca per gestionar l’explotació de les mines de lignit. El 1845 emprengué la dessecació del prat de Sant Jordi, que aleshores era un focus de malària a causa dels moscards. Posà el primer molí per drenar el subsol i construí síquies per abocar l’aigua a la mar. Va ser així com aquell malsà prat es convertí en una fèrtil terra de cultiu”.
Vist l’èxit de Bouvy, el fuster del Molinar mestre Damià Raxach aixecà més molins aiguaders, els quals s’estengueren a altres punts de l’illa, com Campos, ses Salines, sa Pobla, Muro i Santa Margalida. “Són municipis plans –recorda l’enginyer Pascual–, on el nivell freàtic està molt alt i, per tant, l’aigua és bona de treure. A més, l’embat sempre hi pega molt bé”.
Avui, tanmateix, la zona compresa entre el pla de Sant Jordi, el Coll d’en Rabassa i voltants, abans coneguda com l’Horta Baixa, és la que concentra més molins d’extracció d’aigua per metre quadrat de l’illa (uns 650). A causa de la seva intensa activitat agrícola, fou coneguda com el “rebost de Palma”. “Fins a mitjan segle XX –apunta Galiana–, estigué poblat d’horts i possessions. S’hi produïa la major part de les hortalisses que es consumien a Ciutat, així com llet i carn. Cada dia, a les tres de la matinada, en sortien els carros carregats de productes per dur-los als mercats. D’aquells anys prové el nom del camí Fondo. Es diu així a causa de l’erosió causada per les rodes dels carros de roda plena, que amb els seus claus capolaven el terreny”.
Decadència
L’enorme xarxa de molins aiguaders de Mallorca entrà en decadència a final de la dècada dels cinquanta del segle XX. “Els primers –recorda Galiana– foren els de l’interior de l’illa. Molta mà d’obra preferí deixar el camp per anar a treballar als hotels de la costa. Llavors, a les zones rurals, ja s’havien començat a substituir els molins per motors, que requerien menys intervenció, i amb l’arribada de l’electricitat la cosa es va fer tan fàcil com moure un interruptor”. Al Coll d’en Rabassa nombrosos horts foren expropiats per ampliar l’aeroport de Son Sant Joan, que s’inaugurà el 1960 –el 1971 arribarien les obres de construcció de la segona pista. “L’estacada final de molts molins –assegura l’investigador– fou la contaminació, la salinització i l’eixugament d’un gran nombre de venes d’aigua a causa d’una sobreextracció”.
El 1971 naixia l’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca amb la voluntat de preservar un patrimoni que s’estava degradant a marxes forçades. El 1993 el Consell de Mallorca ja començà a restaurar els primers molins mitjançant la creació de tallers de formació per a joves. Ara la institució insular s’ha proposat donar un nou impuls als aiguaders. En col·laboració amb Alcúdia Tech Mar, ha engegat un pla perquè cent es reutilitzin per a la generació d’electricitat. La iniciativa, que serà finançada amb fons europeus, s’emmarca en la línia d’avançar cap a la descarbonització de l’illa. Implica els ajuntaments de Muro, sa Pobla, Santa Margalida i Alcúdia.
Pasqual, l’actual president de l’Associació d’Amics dels Molins de Mallorca, celebra molt que a la fi s’aposti per l’energia verda tornant a les nostres arrels. “Ha estat terrible –assegura– veure com durant tantes dècades s’ha oblidat un patrimoni arquitectònic i cultural tan important”. Qui ja a principi del segle XX posà en valor els nostres gegants de braços llargs va ser l’escriptor Santiago Rusiñol, l’autor de L’illa de la calma (1912): “Un molí vell és una cosa tan formosa i tan venerable com qualsevol edifici històric i s’haurien de declarar bells monuments nacionals. I en lloc d’haver-hi un moliner, tenir-hi un conservador, que altres conservadors hi ha per conservar coses menys dignes i mancades de tota bellesa”.
Avui, a les Balears, els nous molins agafen forma d’aerogeneradors. Són els quatre gegants de Milà, a Maó (Menorca), que constitueixen l’únic parc eòlic de l’Arxipèlag, inaugurat el 2004. A l’any produeixen uns 5.200 MWh, la qual cosa permet abastir unes 2.700 llars. Abans de l’aparició de l’electricitat, el carbó era el combustible principal. A Mallorca, la serra de Tramuntana encara és plena d’antigues sitges de carboner. Es tracta de superfícies circulars on s’amuntegaven troncs de llenya d’alzina per convertir-los en carbó vegetal (molt menys calorífic que el carbó de mina o el carbó mineral).
La producció de carbó es feia durant els mesos de primavera i estiu. Era a càrrec d’un carboner, que llogava al propietari d’una possessió una part del bosc, coneguda com a ranxo, d’unes tres quarterades d’extensió. Al costat de la sitja hi construïa una barraca. Els troncs s’hi col·locaven de forma cònica. Travessats per un forat de dalt a baix (l’anomenat ull de sitja), eren tapats amb una capa de branques primes recobertes de terra fina. La cocció durava prop de deu dies. Tot seguit se seleccionava el carbó i es transportava per diferents pobles de Mallorca.
Als anys seixanta, amb la popularització de les estufes i les cuines de gas butà, les sitges anaren sent abandonades. A principi de segle, però, els carboners ja veieren que el seu ofici tenia els dies comptats. El 15 d’agost de 1901, a Alaró, s’inaugurà la primera central elèctrica de Mallorca –el 1892, a Maó, Andreu Femenias, un apicultor rodamon, ja havia fundat la primera de tot Balears. Aquell revolucionari invent va ser cosa dels germans Gaspar i Josep Perelló Pol, comerciants locals de sabó i oli. L’havien conegut a Barcelona en una de les seves visites. Llavors Alaró era un poble econòmicament molt ben posicionat gràcies a la seva potent indústria del calçat.
Aquella infraestructura va suposar la creació del primer cine a Mallorca i el primer enllumenat elèctric d’un poble. També va permetre il·luminar les mines de carbó que abastien la mateixa fàbrica. El 1902 l’electricitat ja arribava a Manacor i el 1903 a Palma. El 1916, quinze anys després d’haver-se inaugurat, la central alaronera semblava inviable. L’augment del preu del carbó i les contínues reparacions en forçaren la venda a La Palma de Mallorca, Compañia Mallorquina de Electricidad. El 1927 naixia Gesa a partir de la fusió d’aquesta companyia amb Sociedad Alumbrado por Gas en Palma.
El maig de 1960, en ple boom turístic, Franco inaugurava oficialment la central elèctrica d’Alcúdia. El 1968 en començà a rodar una altra, la del Coll d’en Rabassa, a Palma. I el 1981 entrava en funcionament la central tèrmica del Murterar, al costat de l’Albufera d’Alcúdia.