PalmaEl desenllaç de la Segona Guerra Mundial es pot resseguir des de Mallorca. Un dels protagonistes més destacats fou el britànic Alan Hillgarth (1899-1978). Soldat a la Primera Guerra Mundial i novel·lista vocacional, el 1932 recalà a l’illa a la recerca de la tranquil·litat que necessitava per escriure. Aviat, però, fou nomenat vicicònsol britànic honorari. A Santa Maria comprà la possessió de Son Torrella, que el desembre de 1935 rebria una visita especial, Winston Churchill. El futur primer ministre britànic es trobava de viatge per la Mediterrània amb la seva dona. Aquella trobada marcaria les seves vides per sempre.
En esclatar la Guerra civil espanyola, Hillgarth estigué molt pendent dels moviments dels vaixells al port de Palma, que s’havia convertit en una de les principals bases navals de Franco. Des de l’oficina del Terreno i després des del carrer Almudaina, no s’aturà d’enviar informes a Londres sobre la situació. Per controlar millor el sanguinari feixista italià Conde Rossi, demanà reforços als serveis secrets britànics. Al desembre de 1936 l’aconseguí expulsar de l’illa gràcies a la mediació de Ramón Franco, germà del dictador.
L’estada d’aquest gentelman anglès a casa nostra no fou fàcil. Tot i que era una persona d’ideologia conservadora que mantenia bones relacions amb la Falange, no agradà gens la seva tasca humanitària amb els presos i perseguits. Hillgarth sabé complir molt bé la seva missió. El 1937 fou ascendit a cònsol i nomenat oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic (OBE). Al febrer de 1939 participà activament en la rendició de Menorca a les tropes franquistes per evitar, com ell afirmà, una carnisseria. Gràcies a les seves gestions, centenars de menorquins foren evacuats a bord del creuer anglès Devonshire direcció a França i Algèria.
El suborn de Joan March
Al setembre de 1939, dos mesos després d’acabar la Guerra Civil, Hillgarth abandonà Mallorca per ocupar a Madrid el càrrec d’agregat naval de l’ambaixada britànica. Al juny de 1940 Winston Churchill, ja instal·lat al Downing Street, es recordà de l’hospitalitat que li havia dispensat aquell diplomàtic durant la seva escala a l’illa. Així, no dubtà a convertir-lo en el seu home de confiança. Li encarregà una missió concreta: comprar a tota cosa la neutralitat espanyola en la Segona Guerra Mundial. Així ho constaten diferents informes dels arxius del Foreign Office, a Londres, i la documentació, trobada a Nova York, de Bill Donovan, responsable dels serveis secrets nord-americans durant la Segona Guerra Mundial.
Hillgarth de seguida posà sobre la taula el nom de Joan March, a qui havia conegut durant la seva etapa de cònsol a les Balears. L’agent anglès tenia clara l’estratègia: “En temps de guerra s’han d’establir acords, fins i tot amb el mateix diable”. March, però, no era un desconegut per a Churchill. A principi de 1940, sent primer lord de l’Almirallat en la Marina britànica, ja s’havia posat en contacte amb el financer mallorquí perquè informàs els aliats sobre els moviments de l’armada alemanya al port de Vigo.
En aquella ocasió, el mandatari anglès havia preferit ignorar el passat d’un personatge que en la I Guerra Mundial s’havia enriquit a costa de fer negocis amb els dos bàndols. Aquest cop, però, tenia informes favorables sobre March. Un, elaborat pel NID (Departament d’Intel·ligència Naval Britànica), deia: “Posseeix més de la meitat de les terres de Mallorca. Antany es pressuposava que era pro nazi i pro feixista, però es diu que ha canviat de parer respecte d’aquestes ideologies”. Al setembre de 1939, en iniciar-se la Segona Guerra Mundial, el Règim franquista va publicar un decret en el qual establia la neutralitat espanyola. Feia pocs mesos que havia acabat la Guerra Civil i l’Exèrcit estava molt tocat. El 12 juny de 1940, però, Franco va canviar d’opinió quan la victòria nazi semblava possible. França era a punt de caure i la Itàlia feixista de Mussolini s’acabava de sumar a la contesa. Així, aquell dia el Consell de Ministres va acordar la “no-bel·ligerència en el conflicte”, que, en termes diplomàtics, és la passa prèvia per anar a la guerra.
Davant aquesta amenaça, tot d’una Churchill donà l’ordre a Hillgarth perquè començàs a moure fils. Ho faria amb l’ajuda de l’agent britànic Ian Fleming, autor de les cèlebres novel·les de James Bond. Els detalls de l’operació són en un informe escrit dos anys després, el 17 d’abril de 1942, per Robert A. Solborg, un agent americà destacat a Lisboa: “Es decidí que s’havia de fer un esforç per generar en els cercles de l’Exèrcit espanyol una actitud hostil a l’entrada d’Espanya a la guerra, i es considerà que la millor manera d’aconseguir-ho era subornar els generals espanyols regalant-los doblers. L’home seleccionat per a aquesta acció era el ben conegut capitalista espanyol Joan March, qui, hem de recordar, fou l’home que contribuí a finançar la campanya de Franco”.
El ‘Caudillo’ no en sabia res
Els militars cobrarien el suborn a través d’un compte obert a l’entitat financera Swis Bank Corporation de Nova York. March, en cap moment, els mencionà el nom dels serveis secrets britànics. Els enganà dient-los que aquells doblers procedien d’un grup d’empresaris espanyols que es movien per un esperit patriòtic. Al compte dels EUA s’arribaren a ingressar 13 milions de dòlars, a repartir entre una trentena de generals. Els doblers es lliuraren amb comptagotes, cada sis mesos, a fi que els generals no s’enriquissin de cop i s’oblidassin de la seva missió. Per si no s’assolia l’objectiu, hi havia un pla B. El general Aranda era l’oficial destinat a encapçalar un cop d’estat en cas que Franco decidís finalment entrar a la guerra amb Hitler. En el lloc del dictador es pensava restablir la monarquia amb don Joan al capdavant.
Al setembre de 1942, el pla Hillgarth tirava endavant. Franco, que no sabia res de les maniobres ocultes de March, cessà el seu cunyat Serrano Suñer i nomenà per al càrrec de ministre d’Afers Estrangers el general Francisco Gómez Jordana, partidari dels aliats. Al novembre de 1942, el Caudillo tingué un altre argument per no entrar en la guerra. Les tropes britàniques i americanes iniciaren l’operació Torxa, la invasió del Marroc i Algèria, terres en mans del govern francès de Vichy. Així, les forces aliades augmentaren la pressió sobre l’exèrcit alemany, que estava capficat de ple en l’ocupació de l’URSS. Fou aleshores quan Franco ja no veié tan factible la victòria de Hitler. Així, l’1 d’octubre de 1943 tornà a proclamar la neutralitat d’Espanya en la guerra.
El 3 de novembre s’inicià el retorn de la División Azul del front rus. Amb la missió complida, a final d’aquell mateix any, els oficials subornats cobraren els darrers pagaments -és una incògnita quant s’embutxacà March. Els esdeveniments futurs feren veure al Generalísimo que no s’havia equivocat. El 6 de juny de 1944 es produí el desembarcament dels aliats a Normandia. El 28 d’abril de 1945 Mussolini era executat per partisans comunistes i dos dies després Hitler se suïcidava en el seu búnquer de Berlín.
Hillgarth, agraït a March pels serveis prestats, el 1948 l’ajudà a comprar la companyia elèctrica Barcelona Traction. També es convertiria en el seu representant a Gran Bretanya. El polifacètic amo de Son Torrella s’emportà molts de secrets a la tomba. Morí el 1978 a Irlanda. Tenia 79 anys. Avui la seva possessió de Santa Maria està en mans de la família del seu fill Jocelyn, un dels estudiosos més prestigiosos de la figura de Ramon Llull.
Thomas Harris
Darrere el desembarcament de Normandia hi havia un altre espia britànic també vinculat amb Mallorca: Thomas Harris (1908-1964). Arribà a l’illa el 1948 i al cap d’un any comprà al pintor Cecil Aldin un xalet a Camp de Mar (Andratx), on passaria els darrers 15 anys de la seva vida. Aquell nouvingut, home de poques paraules, es presentà com un pintor multimilionari, col·leccionista d’art i expert en Goya. Ningú, però, no sabia res del seu antic càrrec en els serveis secrets britànics.
Harris, fill d’un antiquari anglès i d’una sevillana, havia desarticulat la xarxa d’espies que Franco intentava organitzar a Anglaterra. Però el seu moment de glòria fou quan va ser nomenat oficial de l’operació Garbo, que agafava el nom del pseudònim del famós agent doble català Joan Pujol. A partir de 1941 ambdós espies inventaren una xarxa de 27 agents inexistents per intoxicar els nazis amb informacions falses que filtrava Garbo amb el sobrenom d’ Arabel. Aquesta gran farsa fou la clau de l’èxit del Dia-D. No debades, gràcies a aquesta, els alemanys desviaren l’atenció de les costes de Normandia i se centraren en Calais.
Un cop acabada la guerra, Harris i Pujol partiren a Veneçuela, on el català decidí establir-se amb una nova identitat que li havia proporcionat el seu col·lega: professor i especialista en art. Harris tornà a Anglaterra per difondre la notícia que Pujol havia mort de malària a Angola. No va ser fins al 1984 quan es descobrí que la informació era falsa.
El 1945 el rei Jordi VI condecorà Harris i el general Eisenhower també li volgué agrair personalment el seu paper en la victòria dels aliats. A Mallorca, l’estrateg de l’operació Garbo volgué oblidar ben aviat el seu passat dedicant-se a la pintura i l’escultura, on es feu un nom important. Malgrat tot, en plena guerra freda, a la seva casa de Camp de Mar continuaria rebent la visita de personalitats molt importants.
El 27 de gener de 1967, després de dinar a Palma amb Robert Graves, l’antic espia britànic agafà el seu Citroën Tiburón i es dirigí amb la seva dona Hilda cap a Felanitx, on havia de coure unes peces de ceràmica. En un tram recte de la carretera de Llucmajor perdé el control del cotxe i s’estampà contra un ametler. Harris, de 56 anys, morí, mentre que la seva dona en sortí il·lesa. Ella digué que el seu marit anava begut. Altres, en canvi, insistiren que darrere d’aquell accident hi havia la mà negra de la KGB. Preocupava que l’artista de Camp de Mar pogués parlar arran dels seus contactes amb el quintet de Cambridge, els selectes espies dobles britànics que treballaven per a la Unió Soviètica. Tanmateix, aquesta no deixa de ser una conjectura més. Avui, a la seva tomba a Palma, es pot llegir: “Thomas Harris, OBE” (cavaller de l’Orde de l’Imperi Britànic).
El contraespia finlandès d’Alaró
A Alaró també hi visqué l’espia finlandès Otto Kumenius (1912-1996). S’hi establí el 1962 en una gran casa amb jardí. Sempre estava acompanyat per dos dòbermans i un ca de bestiar, de manera que aviat fou conegut com “l’estranger dels cans”. Kumenius era un home calb, de cara rodona i enigmàtica. A diferència d’altres espies, li agradava bravejar del seu passat. S’havia iniciat en el contraespionatge durant la Segona Guerra Mundial contra els nazis. La seva gesta més significativa, però, va ser contra la Unió Soviètica. Es burlà de la vigilància comunista i traslladà fins a Suècia uns 2.000 estonians. En saber-ho, el Kremlin n’ordenà la detenció immediata. El finlandès, però, demanà asil a Suècia, que l’hi concedí.
Durant la Guerra Freda, Kumenius continuà la seva feina detectant espies que s’havien infiltrat a Finlàndia. També va ser el cap de la guàrdia personal del president d’aquest país escandinau. Segons alguns rumors, als anys seixanta tingué una participació important en el suposat desmantellament d’una xarxa d’espionatge soviètic a Mallorca. En arribar a casa nostra, Kumenius va saber veure el negoci del ‘boom’ turístic. Al carrer dels Apuntadors de Palma va obrir el restaurant Tres Coronas, que aviat es consolidà amb èxit. Morí el 1996 per causes naturals. Està enterrat a Palma.
I la setmana que ve: ‘Camps de concentració al paradís’.