Fa seixanta anys es feu a la capital bavaresa la primera reunió antifranquista, a la qual assistiren l'advocat palmesà Fèlix Pons Marquès i l'hoteler menorquí Joan Casals, que, com a represàlia, foren desterrats a Lanzarote
PalmaL’antifranquisme no tingué més remei que aferrar-se a Europa per fer-se sentir. El somni es començà a forjar el 9 de maig de 1950, cinc anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. L’aleshores ministre francès d’Exteriors Robert Schuman feu un gran anunci: la creació d’un pla que preveia una autoritat única i supracional encarregada de posar en comú la producció francesa i alemanya del carbó i l’acer, elements necessaris per a la construcció d’armament. L’efemèride quedaria immortalitzada en el calendari com el Dia d’Europa.
El 1951, arran de l’anomenat pla Schuman, ja es posava en marxa la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Seria l’embrió de la Unió Europea nascuda el 1992 amb la signatura del tractat de Maastricht. La dictadura de Franco es mantenia al marge de tots aquells moviments. El 1952, però, no pogué impedir que alguns dels seus adlàters se sumassin al projecte continental amb la creació del Centro Europeo de Documentación e Informació (CEDI). I a partir del 1954 naixerien altres entitats: l’Asociación Española de Cooperación Europea (AECE) i l’Asociación por la Unidad Funcional de Europa.
L’oposició a l’exili veia amb bons ulls tanta eufòria per l’europeisme. El 1949 ja havia fundat a París el Consejo Federal Español del Movimiento Europeo (CFEME). El seu president era el diplomàtic gallec Salvador de Madariaga. El 1960, des d’Espanya, l’AECE ja marcà distàncies amb la dictadura en voler preparar una Setmana Europeista a Santander. Finalment s’optà per celebrar-la a Palma el setembre. S’hi esperava la participació d’importants líders polítics europeus. Quan ja es tenien tots els permisos pertinents, a última hora el govern de Franco veié l’acte com una amenaça i decidí suspendre’l.
Llavors, des de l’exili es pensà que una reunió d’aquelles característiques, aglutinant tota l’oposició antifranquista espanyola, només podria tenir lloc a l’estranger. S’aconseguí que el Consell d’Europa cedís per a l’ocasió el parlament d’Estrasburg. Un altre cop, però, el dictador frustrà l’intent gràcies als seus contactes. Des del 1958 Espanya havia deixat enrere la seva estèril autarquia en entrar al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM).
Els antifranquistes, tanmateix, no es donaren per vençuts. Es tornarien a mobilitzar dos anys després. Sabien que allà on el dictador no podria ficar el nas seria al IV Congrés del Moviment Europeu Internacional (MEI). S’havia de fer els dies 7 i 8 de juny de 1962 a l’hotel Regina de Munic. La delegació espanyola demanà participar-hi dos dies abans, el 5 i el 6 de juny. Hi acudiren 118 persones, 80 procedents de l’interior i 38 de l’exili. Dues d’elles foren l’advocat palmesà Fèlix Pons Marquès (1910-1970) i l’hoteler menorquí Joan Casals Thomàs (1921-2006). Pons era net de l’intel·lectual Josep Lluís Pons i Gallarza. Entre el 1946 i el 1948 compaginà la seva activitat jurídica amb la presidència del RCE Mallorca. Des del 1959 exercia, a la clandestinitat, de vicepresident nacional d’Izquierda Democrática Cristiana. Un any abans ja havia exhibit valentia en redactar un manifest titulat La unión Democrática y la reconciliación. Casals també era un home del partit. En acabar la Guerra Civil, passà un any per diferents camps de concentració. El 1942 ja s’instal·là a Mallorca. Durant el boom turístic dirigí, a Palma, l’hotel Jaume I, que seria conegut pels seus tornejos internacionals d’escacs i per acollir el 1965 el I Festival de la Nova Cançó.
Franco, descol·locat
L’assagista català Jordi Amat ha estudiat l’important paper d’aquella cimera alemanya en el llibre La primavera de Múnich (Tusquets, 2016). Qui també en coneix bastants de detalls és el diplomàtic mallorquí, ja jubilat, Josep Maria Pons Irazazábal. És fill de Fèlix Pons Marquès i germà de Fèlix, l’expresident socialista del Congrés dels Diputats. “El febrer del 1962 –diu– Franco havia demanat iniciar converses per entrar a la Comunitat Europea. Estava a l’expectativa perquè no acceptaria com a condició un canvi polític. Aquella petició mobilitzà els antifranquistes, que volien explicar el seus plans per a una futura Espanya democràtica en el si d’Europa”.
A la capital bavaresa s’hi reuniren tendències tan dispars com democristians, socialistes, nacionalistes bascos i catalans i monàrquics. Hi estaven representats els dos bàndols de la Guerra Civil, menys els comunistes. “Encara –assegura Pons– depenien totalment de Moscou i tampoc no hi volgueren participar perquè estaven en contra de la Comunitat Europea. Tot i així, enviaren al congrés dos observadors per saber què hi passava”.
Molt comentada fou l’encaixada de mans entre Rodolfo Llopis, històric dirigent del PSOE, i José María Gil-Robles, líder de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant la Segona República. “Llavors –apunta l’exdiplomàtic– Gil-Robles, tot i que havia donat suport al cop militar de 1936, s’havia desmarcat de Franco perquè veia que no anava enlloc. Aquella reunió descol·locà el dictador, que es quedà sense arguments. Ja no podia parlar de la conspiración judeomasónica comunista”. La premsa del règim no dubtà a fer servir l’expressió pejorativa el contubernio de Múnich. Aquells dies Franco era de visita a València i es trobà amb una manifestació de Falange corejant “¡Los de Múnich a la horca!”.
A Alemanya, en cap moment s’hi va parlar de la Guerra Civil ni dels seus morts. S’aprovà per aclamació una declaració que demanava llibertat de creació de partits polítics, llibertat sindical i religiosa i reconeixement de les peculiaritats territorials espanyoles. I sobre el futur d’Espanya, es parlava d’‘un govern elegit sobiranament pel poble’. “Aquesta fórmula –afirma Pons– resolia el problema monarquia-República que les dues parts hagueren d’assumir. Els socialistes venien de la legitimitat republicana i els monàrquics consideraven que la monarquia era el sistema tradicional d’Espanya”.
El mallorquí destaca dues frases històriques que Madariaga pronuncià a la capital bavaresa: “La Guerra Civil ha terminado hoy” i “Los que eligieron seguir en la Tierra y perdieron la libertad van a trabajar ahora con los que eligieron la libertad y perdieron la Tierra, de manera que ahora todos tendrán la Tierra y la libertad”. Pons no té cap dubte que el 1962, a Munic, s’hi sembrà la llavor de l’anomenada Transició que arribaria al cap de 13 anys amb la mort de Franco: “S’apostà per la reconciliació i tothom renuncià a la violència per a qualsevol actuació política. Tot això s’havia de produir el dia que es restablís la democràcia amb l’europeisme com a element fonamental”.
Desterrats
El 14 de juny, tres dies després de tornar de Munic, Fèlix Pons i Joan Casals foren detinguts i traslladats a Madrid. Aleshores la dictadura suspengué l’article 14 del Fuero de los Españoles relatiu a la llibertat de residència i els donà dues opcions: o el confinament en un lloc indeterminat d’Espanya o l’exili. Els dos illencs es decantaren per la primera opció malgrat no saber on els enviarien ni per quant de temps. Altres represaliats, en canvi, preferiren l’exili. Fou el cas de Gil-Robles, que partí a París.
Lanzarote fou el lloc on finalment Pons i Casals hagueren de complir condemna. Ho feren amb vuit companys més repartits per altres punts del arxipèlag canari. “Estaven –recorda l’exdiplomàtic– en un hotel. Es podien moure lliurament per l’illa, però cada horabaixa s’havien de presentar al quarter de la Guàrdia Civil. Mon pare no pogué fer feina, la qual cosa fou un cop molt fort per a l’economia domèstica. Nosaltres érem sis germans i no sabíem quant de temps podia durar aquella situació”.
A principi de desembre arribaren les bones notícies: “Després de sis mesos els deixaren tornar. Altres represaliats continuaren més temps a les Canàries. No se sap per què els amollaren. Per ventura Franco s’adonà que la reunió de Munic no havia tingut cap conseqüència a destacar. Curiosament només castigà amb el desterrament els democristians. Amb els socialistes no s’acarnissà tant. Era evident que no podia consentir tenir l’oposició de la dreta catòlica burgesa”.
Pons pogué reprendre la seva activitat professional. “Tornà, però –ressalta el fill–, tocat psicològicament. No es pensava mai que podria ser castigat per anar a una reunió a parlar sobre el futur d’Espanya. Llavors a Europa foren més conscients de la situació política del nostre país”. Munic, tanmateix, alterà els plans de Franco. El 10 de juliol, un mes després, es produïa un important reajustament ministerial per iniciar converses amb la Comunitat Econòmica Europea, nascuda el 1957. Es creà la vicepresidència del govern, en mans d’Agustín Muñoz Grandes, i Manuel Fraga assumí la cartera d’Informació i Turisme. L’exdiplomàtic insisteix que a la capital bavaresa no es pogué tramar cap pla per desbancar Franco del poder: “No era tan fàcil. A Espanya, a diferència de Portugal, no hi hagué cap revolta. Aquí el dictador va morir al llit d’un hospital, a 82 anys. Després, s’obrí l’anomenada Transició, que tingué lloc en un moment històric complicat”.
La primera derrota de Franco
El 1962 fou l’any de les noces dels futurs reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia. Es casaren el 14 de maig a Atenes. Aquell any, però, seria recordat per ser el de les primeres contestacions socials contra una dictadura que, a l’exterior, presumia de miracle econòmic arran de la posada en marxa del Pla Econòmic d’Estabilització (1959). Mentre el 5 i el 6 de juny els antifranquistes es congregaven a Munic, a Espanya feia dos mesos que els miners s’havien declarat en vaga en demanda de millores salarials. El 7 d’abril set picadors del pou Nicolasa, a Mieres (Astúries), decidiren no baixar a la mina. Un mes després el que es conegué com “la huelgona” ja era secundada per 27 províncies. En total, s’hi sumaren devers 300.000 treballadors de tot l’Estat.
Franco coneixia bé Astúries, l’epicentre de la vaga. L’octubre del 1934 ell mateix hi havia sufocat una revolta obrera contra el govern de dretes de la Segona República. Aleshores era un militar africanista amb fama de dur. La repressió que coordinà costà la vida de prop de 2.000 asturians. El 1962, 28 anys després, el ja dictador no dubtà a decretar l’estat d’excepció no només a Astúries, sinó també a Biscaia i Guipúscoa. A més, ordenà la detenció de centenars de treballadors. Molts foren torturats i alguns patiren el desterrament a altres punts del país.
Aquella vaga despertà una enorme solidaritat entre les forces polítiques i sindicals europees. S’organitzaren manifestacions i es feren campanyes de recaptació de fons destinats als miners, als presoners i a les seves famílies. A Espanya, un grup d’intel·lectuals signà un document de repulsa a la repressió policial. Davant la magnitud del conflicte i el seu impacte internacional, Franco es veié obligat a moure fitxa. A mitjan maig envià a Oviedo el seu ministre general del Moviment, José Solís.
Per primera vegada en 27 anys en el poder, el dictador hagué de cedir a les pressions de la classe obrera. Decretà un increment de 75 pessetes per tona de carbó extreta, a repartir entre els treballadors. A més, permeté la creació de comissions de representants obrers per negociar futurs conflictes. El 7 de juny, dos mesos després, tots els miners ja tornaven als seus llocs de feina.
Aquell esperit contestatari, tanmateix, continuaria sobretot a les universitats. A Madrid, l’agost del 1965 la dictadura expulsà els catedràtics Agustín García Calvo, José Luis López Aranguren i Enrique Tierno Galván. Els acusà d’incitar a la subversió. Com a protesta, José María Valverde i Antonio Tovar renunciaren a les seves càtedres. El 9 de març de 1966 ja es constituïa el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. El lloc elegit per a aquell acte clandestí, conegut com la Caputxinada, va ser el convent dels caputxins de Sarrià. Durant tres dies els prop de 500 delegats congregats foren assetjats per la policia franquista.