Els illencs esperançats de l'esperanto

PalmaL’esperanto és la història d’una utopia: la recerca de la pau mundial a través d’una llengua neutral. El seu artífex va ser Ludwik Lejzer Zamenhof, un oftalmòleg jueu nascut el 1859 a Varsòvia en un temps en què Polònia encara formava part de l’imperi rus. Poliglot entusiasta i gran amant de les etimologies, el 1887, a 28 anys, ja publicava el primer fulletó de la Llengua Internacional. El pseudònim amb què el signava, Doktoro Esperanto (“Doctor el qui espera”), serviria per batiar una nova lingua franca amb una gramàtica simplificada al màxim i un vocabulari bàsicament llatí, germànic i eslau.

L’historiador català Xavier Margais, resident a Bunyola, coneix bé el moviment social que suposà l’esperanto. És autor del llibre El moviment esperantista a Mallorca (Ed. Documenta, 2002). “Zamenhof –assegura– era un gran defensor de totes les llengües del món. Volia que cada cultura tingués la seva pròpia. Tanmateix, per a la comunicació internacional, en desitjava una que permetés que tothom la pogués aprendre en igualtat de condicions. Els natius de les llengües hegemòniques del moment, l’alemany i el francès, jugaven en avantatge respecte de la resta de la població”.

Margais ofereix més context històric per entendre el projecte del doctor varsovià: “A principi del segle XIX a tot Europa s’havia produït una unificació de pesos i mesures amb el sistema mètric decimal. Abans, cada comarca tenia el seu propi sistema. La creació de l’esperanto estava en la mateixa sintonia. Era necessari tenir una llengua ètica per evitar que els parlants d’una de dominant imposassin el seu criteri. Aquesta llengua també havia de servir perquè gent de distintes nacions s’arribàs a comprendre i deixàs de banda els odis existents”.

“Lloc d’amistat”

El 1794, durant la Revolució Francesa, Jean Delormel ja havia defensat la creació d’una llengua universal que permetés la comunicació enmig de la torre de Babel mundial. Zamenhof, però, seria qui passaria de les paraules als fets. Aviat l’esperanto s’anà estenent per tot el món. Escriptors com Tolstoi i Jules Verne no dubtaren a donar-li suport. El 1904, desset anys després de la seva irrupció, es creava a Ceret (Catalunya Nord) la primera associació esperantista catalana. Aquell mateix any, en un congrés obrer celebrat a Sabadell, l’esperanto era triat com a llengua de relació internacional.

El Primer Congrés Internacional d’Esperanto se celebrà a França el 1905. D’aquesta trobada en sortí la seva bandera, de color verd, símbol d’esperança, i blanc, símbol de pau i harmonia. Estava presidida per una estrella de cinc puntes en al·lusió als cinc continents del món. El 1908 sorgí la idea de crear el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d’un micropaís (3,5 km2), sorgit del Congrés de Viena (1815) –el 1919, arran del Tractat de Versalles, s’annexionaria a Bèlgica. Fins i tot se li donà un nom, Amikejo (“Lloc d’amistat”), i se li cercà un himne nacional. Tanmateix, aquell estat utòpic no arribà a prosperar.

A Mallorca l’encarregat d’introduir la nova lingua franca va ser el capellà de Llucmajor Bartomeu Font Cantallops. Estret col·laborador d’Antoni Maria Alcover en l’obra del Diccionari, el 1906 es desplaçà a Barcelona per participar en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. A la Ciutat Comtal entrà en contacte amb esperantistes catalans que l’animaren a sumar-se al projecte.

El 1907 Font ja ajudava a fundar a Palma una agrupació per a la difusió de l’esperanto, l’Esperantista Klubo. Altres pobles tindrien també la seva pròpia delegació: Sóller (1924), Binissalem (1925) i Consell (1926). Sens dubte, la celebració a Palma, el maig de 1925, del XII Congrés de la Federació Catalana d’Esperantistes, va contribuir a augmentar a casa nostra l’esperantofília. Un dels seus defensors més incondicionals va ser el margalidà Joan Mascaró Fornés, que el 1932 exerciria de professor de sànscrit a la Universitat de Barcelona i després a Cambridge.

La primera decepció

Catalunya es convertiria en un dels màxims difusors de l’esperanto a la península Ibèrica. El 1909 el gironí Frederic Pujulà publicava el primer Diccionari català-esperanto. El setembre d’aquell mateix any Barcelona ja acollí el Cinquè Congrés Internacional d’Esperanto, amb la participació del mateix Zamenhof. Per primera vegada s’hi celebraven uns jocs florals en la seva llengua internacional –un jove Carles Riba en guanyà un premi. El 1914, però, l’esclat de la Primera Guerra Mundial fou una galtada de realitat. “Els esperantistes –assegura Margais– s’endugueren una gran decepció. Hi havia la confiança que l’esperanto permetria canviar el món i afavoriria la fraternitat entre els diferents pobles. El fervor inicial per aquell idealisme anà perdent força. A Menorca, fins i tot va desaparèixer l’esperantisme organitzat. A les Pitiüses, en canvi, el moviment no arribà a arrelar mai”.

Tanmateix, no faltaren persones com Gabriel Alomar Ferragut, president l’Esperantista Klubo Palma, que es resistiren a donar-se per vençuts. “S’adreçà –continua l’investigador català– als correligionaris mallorquins, citant el cas d’uns soldats, alemany l’un i francès l’altre, que durant la guerra no es varen atacar per haver pronunciat un d’ells una paraula en esperanto”. També hi hagué associacions que, un cop acabada la conflagració bèl·lica, s’esforçaren per mantenir viva la mística solidària de la llengua de Zamenhof. Delegacions de Saragossa, València i de diferents punts de Catalunya s’organitzaren per acollir infants orfes austríacs que corrien el risc de morir de fam per culpa de la incapacitat de l’administració estatal.

A Mallorca els esperantistes estaven en contacte amb entitats diverses com la Creu Roja, el Foment del Civisme i el Foment del Turisme. Políticament, eren molt heterogenis. “Hi ha estudiosos –apunta Margais– entestats a associar l’esperantisme amb l’obrerisme, sobretot amb l’anarquisme. A mi em sembla una lectura esbiaixada perquè fou un moviment social que també aglutinà gent de professions liberals: notaris, missers, metges, enginyers i comerciants”.

Víctima d’un estigma

L’ideari humanístic i de germanor de l’esperantisme es tornaria a veure qüestionat amb el cop d’estat del juliol de 1936. “Llavors –afirma l’investigador– alguns esperantistes que eren militars de professió s’incorporaren a l’exèrcit rebel. Alguns ho feren per un tema de seguretat; d’altres, en canvi, eren afins als insurrectes. Pel que fa a la resta, n’hi hagué que foren perseguits i finalment executats”. A Mallorca Margais té documentats quatre esperantistes assassinats: Antoni Coll Sastre, industrial de l’alimentació; Joan Matas Soler, sastre de professió; Josep Salom Nadal, mestre d’obres; i Sebastià Crespí Valls, delineant de l’Ajuntament de Palma.

La sensació de por que imposaren les noves autoritats feixistes va provocar la desaparició pública de l’esperantisme a Mallorca. Moltes entitats feren destruir qualsevol documentació que els pogués comprometre. “Els insurrectes –assegura Margais– consideraven l’esperanto una espècie de codi secret. Desconfiaven d’aquells que rebien material en aquesta llengua. Només per això alguns foren fets presoners. Amb tot, la majoria eren perseguits no per ser membres del moviment zamenhofià, sinó per pertànyer a formacions republicanes”.

Bartomeu Font Cantallops, el capellà llucmajorer fundador de l’Esperantista Klubo Palma, pogué fer vida tranquil·la. A Catalunya, en canvi, hi hauria sis preveres esperantistes que foren assassinats. Entre els esperantistes de les files dels insurrectes destacà l’asturià Antonio Jiménez Mora. Un dia, durant la guerra, feu una sol·licitud singular a Franco. Li demanà que el bàndol “nacional” empràs l’esperanto per informar sobre la contesa i contrarestar així la propaganda que ja feien els mitjans de comunicació fidels a la República amb la llengua zamenhofiana. La resposta del futur dictador fou totalment negativa.

La comunitat esperantista republicana encetà una activitat frenètica. S’editaren múltiples periòdics per denunciar l’agressió feixista. Durant la Segona Guerra Mundial, l’esperanto tampoc no despertaria les simpaties de Hitler, que desconfiava de tot allò que hagués sortit d’un jueu. I, a la Unió Soviètica, Stalin, en considerar-lo una “llengua d’espies”, ordenà executar-ne els parlants. Als anys cinquanta, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes”, proclamaria als quatre vents que conèixer la llengua zamenhofiana era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme. A casa nostra el moviment esperantista es reorganitzaria a final dels seixanta i, amb la mort de Franco, ja pogué sortir de la clandestinitat. Un dels seus grans difusors fou el palmesà Marià Jaquotot (1897-1994). El 1993 se celebrava a Alcúdia un congrés de l’Associació Catalana d’Esperanto. I el 2002 se’n feu un altre a Sóller.