Els illencs que s'engataren de sexe

PalmaA mitjan anys seixanta, en ple desenvolupisme econòmic, el franquisme deixà tastar als ciutadans les mels de la llibertat. Ho feu a través de l’erotisme. L’historiador Tomeu Canyelles s’acaba de capbussar en aquella època de libido soterrada amb el llibre Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980), publicat per Lleonard Muntaner. “Durant la postguerra i els primers anys cinquanta –assegura– l’oci nocturn estava mal vist. Amb el temps, però, la dictadura fou més permissiva i les sales de festa s’atreviren a programar espectacles sexy, que ja es feien a la resta d’Europa”.

Aquells espectacles eren els coneguts striptease, una paraula que prové de l’anglès strip (‘despullar’) i tease (‘provocar’). Solien començar passada la mitjanit. “En un primer moment –afirma l’historiador– estaven integrats dins números que combinaven cant i ball. Després, però, tingueren entitat pròpia. Els empresaris apostaren per la figura en solitari de l’stripper com a reclam comercial. Es tractava d’un fenomen trencador, símbol de modernitat. A més, no requeria les necessitats tècniques d’un grup musical en directe, ni tampoc necessitava un gran escenari. Bastaven un o dos focus sobre petits entarimats”.

Les strippers eren dones que, seguint el ritme d’una música de fons, es despullaven de manera suggeridora al voltant de diferents suports, ja fossin cadires o tamborets. Sabien, però, fins on podien ensenyar. “L’ordre eticojurídic del franquisme –diu Canyelles– era prou clar: qualsevol acció contra ‘la honestidad, el pudor y las buenas constumbres’ podia ser sancionada com a escàndol públic”.

Una nova esclavitud

Els espectacles d’aquelles enigmàtiques femmes fatales agafaren força a les grans capitals de tot l’Estat. A les Balears, principalment a Palma, formarien part de l’àmplia oferta de l’oci nocturn que generà el boom turístic i que ja tenien en les ‘gogós’, ballarines animadores, un precedent important. També, però, eren presents fora de temporada alta. “Els striptease –apunta l’historiador– estaven adreçats sobretot a la població local. A la resta d’illes no hi hagué tants de locals que en programassin. Palma, sent una gran ciutat, afavoria l’anonimat que molts dels seus espectadors de la Part Forana cercaven”. Tot i que eren números pensats per al gaudi masculí, en un primer moment els qui els anaven a veure eren parelles: “Més que per excitar-se, ho feien moguts per la curiositat natural de poder presenciar un fenomen ple de secretisme que a la resta de països europeus s’associava a la llibertat, a la democràcia. Era, però, una llibertat il·lusòria tenint en compte que a Espanya encara hi havia una dictadura”.

Aviat els striptease foren el plat fort de sales històriques com Tito’s, a la plaça de Gomila, i Tagomago, a Porto Pi. Hi hagué ballarines que de sobte es veren convertides en strippers. “No faltaren empresaris –afirma Canyelles– que pressionaren artistes perquè ensenyassin els pits”. Els nous signes del temps rebrien una forta esbroncada per part dels bisbes illencs, que el gener de 1972 signaven la següent carta pastoral: “Una nova esclavitud s’ha apoderat de molts dels nostres contemporanis, els quals, amb el pretext d’alliberar-se de vells ‘tabús’, d’inhibicions i puritanismes passats, es deixen empresonar i degradar per noves opressions imposades per mercaders sense consciència, els nous exploradors del sexe”.

La crisi internacional del petroli de 1973 representà un punt d’inflexió important en l’entreteniment adult. “Llavors –assegura Canyelles– molts de negocis passaren a especialitzar-se en espectacles d’striptease, que tenien una clientela assegurada. Era renovar-se o morir”. Aquella estratègia, tanmateix, s’acabaria convertint en una cortina de fum per al franquisme: “Mentre la gent estava pendent de si podia veure un mugró, no es preocupava d’altres qüestions importants com podia ser la forta crisi econòmica que la dictadura no afrontava”.

Guerra comercial

L’abril de 1973 s’inaugurà un dels grans temples de la nit mallorquina: el Globo Rojo, al barri palmesà de la Soledat. La seva irrupció incrementà encara més la guerra comercial entre els diferents locals, que promocionaven els seus espectacles amb lemes del tot cridaners com “el último grito del arte sexy”, “la reina del striptease” o “el boom sexy del verano”. Els diaris incorporaren aquella publicitat aplicant l’autocensura: “Les rotatives –afirma l’investigador– hagueren de crear peces de roba inexistents, com tangues dibuixats amb retoladors, o substituir amb punts negres o estels els mugrons de les artistes a la cartellera facilitada pels locals nocturns”.

La Part Forana també se sumaria a aquella febre per l’erotisme. Destacaren les sales Oh! Susanna (Magaluf), El Cortijo (Port de Pollença) i la Sala Rex (sa Pobla). L’oferta s’anà sotmetent a innovacions com la incorporació d’una parella masculina als números de les strippers. La mort de Franco el novembre de 1975 significà un punt i a part en l’oci nocturn. “Amb el buit legal que hi hagué aleshores –apunta Canyelles– es feren programacions molt més transgressores”.

A Cala Major, la discoteca Kalkuta, acabada d’inaugurar, es convertiria en la petita Bagdad de Barcelona. Aprofitant la mort del dictador, ideà el primer espectacle de caràcter lèsbic de les Balears –la sala seria considerada un dels grans refugis nocturns de la comunitat LGTBIQ+. Altres locals es llançaren de ple al nu integral. “Després de gairebé quaranta anys de dictadura –diu l’investigador– aquest format fou vist com una manera de trencar amb un passat asfixiant”. També s’obrí la porta als espectacles de transformistes, els coneguts drag queen. El primer d’ells a les Illes va ser el perruquer palmesà Jaume Horrach Lillo, alies Jimmy: “Generava morbo saber si aquells artistes eren un home o una dona. Curiosament, damunt l’escenari el públic els reia les gràcies. Quan, però, se’ls trobaven a peu de carrer, els miraven malament”.

La vida fugaç del porno

L’Església tornà a posar el crit al cel davant aquella nova disbauxa eròtica-sexual. Ho faria, però, amb arguments renovats, com els que exposà el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda en un article publicat el juliol de 1976 a Diario de Ibiza: “L’onada d’erotisme i d’exaltació del sexe que vivim arrenca, sens dubte, de la nostra mateixa societat de consum, producte típic del capitalisme vigent que enfonsa les seves arrels en la ideologia materialista del liberalisme econòmic clàssic”.

Els espectacles més transgressors dels nous aires de la coneguda Transició foren els pornogràfics. Una de les sales de festa que apostà fort per aquests números va ser Broadway, inaugurada la tardor de 1976 a l’actual avinguda de Joan Miró. Eren números en sintonia amb les pel·lícules pujades de to del moment: L’últim tango a París (1972), Emmanuelle (1974) o L’imperi dels sentits (1976). “Hi hagué molts de mallorquins –recorda Cañellas– que, atesa la censura franquista, les havien anat a veure a Perpinyà, a la Catalunya Nord”.

A casa nostra, seguint el camí d’aquelles ‘pecaminoses’ cintes, nasqué el gènere destape. “Aquesta etiqueta –recalca l’historiador– l’encunyà el periodista català Àngel Casas per designar les pel·lícules de contingut eròtic que es feren just després de la mort del dictador. Eren molt vulgars, fruit de la societat masclista i patriarcal de l’època, en la qual la dona era vista com un objecte que havia de donar plaer a l’home. Estaven protagonitzades per actors com Andrés Pajares, Fernando Esteso o Alfredo Landa, convertits en representants de l’españolito medio, que, amb les seves limitacions físiques, eren capaços de lligar-se ‘sueques’ escultòriques”. Moltes de les celebritats femenines lligades al destape acabaren passant també per la sala Broadway de Palma. Fou el cas de Bárbara Rey o Susana Estrada.

Les pel·lícules de destape es convertiren en el complement perfecte dels espectacles pornogràfics, que sorprenentment tindrien una vida fugaç. “Eren –assegura Canyelles– xous cars ja que els artistes contractats venien de la Península. A més, no acabaren de tenir tanta demanda per un tema curiós: si la gent local era vista més de dues vegades en un d’aquests espectacles, tot d’una se’ls tractava de viciosos”. Aquells temps, tanmateix, imposaren nous hàbits de consum de la mà dels sex shops, les revistes pornogràfiques [Interviú nasqué el 1976] i les sales de cinema X, que projectarien algunes pel·lícules rodades a casa nostra com Hembras salvajes en Ibiza (1980), Las calientes suecas de Ibiza (1981) o Ibiza al desnudo (1982). Igualment, dels Estats Units havien arribat les cintes VHS i els peepshows, que oferien la possibilitat de presenciar espectacles eròtics dins d’una cabina, lluny de mirades indiscretes. Tanta oferta era inimaginable quatre dècades enrere. Havíem passat de la repressió sexual absoluta a l’hedonisme desbocat al servei del capitalisme.