Els illencs sacrifiquen la segona residència perquè els fills no poden pagar un pis

Palma“Anar a la Colònia de Sant Jordi a passar els caps de setmana era sagrat. Jo jugava a bàsquet a Palma i mon pare va parlar amb l’entrenador i tot per dir-li que els caps de setmana no sempre podria anar als partits. Han passat més 20 anys, i encara record les tornades en cotxe cap a Palma, mon pare fumant i escoltant el futbol. Qui m’havia de dir que jo acabaria vivint a un lloc que per jo era sinònim d’estiu”, explica Miguel Coll, que resideix a aquest emblemàtic nucli litoral. Als 36 anys, ha estat l’única opció de trobar un habitatge des que es va separar, fa ara un any. “Amb el meu sou no podia pagar el que em demanaven, i sincerament, no em veia amb cor de llogar. Els meus pares no ho van dubtar ni un minut i em van oferir el que per ells és un tresor, que van comprar fa prop de tres dècades”, explica.

La família de Miquel s’ha quedat sense segona residència. Un fenomen que es reprodueix en milers de nuclis familiars i que, segons els experts consultats per l’ARA Balears, pot haver reduït a la meitat el nombre de cases o apartaments que encara fan aquesta funció, “si bé és molt complicat determinar-ho perquè els canvis són constants i perquè no hi ha un estudi fet en profunditat”, explica Natalia Bueno, vicepresidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (APIB). L’especialista no té cap dubte “que és un fenomen molt significatiu amb l’encariment del preu de l’habitatge com a causa”. “Les famílies renuncien a la segona residència perquè els fills no poden de cap manera pagar un pis”, confirma.

Les dades sí que retraten el que va ser aquesta febre de la segona residència. “El 1995 eren el 25% del total del parc d’habitatges de Mallorca. I a municipis com Andratx, Pollença, ses Salines o Santanyí representaven el 50% del total”, recull el geògraf i professor de la UIB,Jesús González, al seu treball sobre La pèrdua d’espais d’identitat. González recorda que aquell boom constructiu, el de 1995, no era precisament d’inversors i especuladors forans com està passant actualment, sinó que “fins a gairebé les dues terceres parts d’aquesta nova oferta immobiliària corresponien a la població local”. “L’esplendor econòmica i el consegüent augment de les rendes van facilitar la construcció de segones residències per part dels mallorquins”, relata.

Entre 1970 i 1981 s’havien construït a les Balears més de 40.000 habitatges considerats de segona residència. Segons un estudi de la geògrafa Maria Socies, aquell any, el 1981, el nombre de cases i apartaments dedicats a aquest gaudi dels illencs fregava les 100.000 unitats. “Era molt guapo aquell ambient, tots érem gent local, ara hi ha una barreja grossa, però encara podem dir que la Colònia se salva un poc respecte d’altres zones. Encara sents parlar mallorquí”, diu Miguel Rosselló.

Aquesta barreja de procedències a punts del litoral tradicionalment d’estiueig de població local, és causada per molts factors, però un d’ells és el lloguer turístic, amb llicència o sense. Això és perquè el progressiu descens de l’ús de la segona residència per part dels illencs no ve donat només per les necessitats dels fills que no poden pagar l’habitatge, sinó també de la conversió d’aquests apartaments i xalets en veritables negocis. “Està clar que moltes famílies hi han apostat perquè la seva rendibilitat econòmica és molt elevada, però això també influeix en el preu de l’habitatge”, assegura Natalia Bueno.

És el cas dels pares de Toni Cerdà, que han vist com una important font d’ingressos desapareixia perquè el fill gran no podia assumir “un lloguer de més de 1.000 euros” a Pollença. “Per això vaig arribar a un acord amb els meus pares, i vaig venir a viure al Port. Ja tenc 29 anys i viure amb ells era mal de dur. Però amb un salari mileurista és que ni t’ho pots plantejar, i com jo, la majoria dels meus amics. No podem ni anar a sopar fora, la vida està impossible a Mallorca”, lamenta.

Aquest procés de treure cases i pisos del lloguer turístic o del gaudi familiar és evidentment una clara despatrimonialització motivada per la desmesurada pujada del preu del metre quadrat a les Illes, que ja és dels més cars de tot l’Estat. “Hem passat de famílies que amb un sol salari fins i tot compraven un apartament per passar l’estiu o el caps de setmana, a no poder pagar entre dos sous ni tenir un ca teva”, afirma la geògrafa i sòcia de la consultora Gaat, Margalida Mestre. “Al meu entorn, a Santa Margalida, moltes parelles joves han partit cap a Can Picafort perquè no hi ha res disponible, o el que hi ha té un preu inassumible. Hem perdut poder adquisitiu a causa de l’increment exagerat del preu d’un bé de primera necessitat com és l’habitatge”, afirma.

“Vivim una situació d’emergència, i crec que les administracions s’han de posar les piles, perquè si la gent sacrifica la segona residència d’aquesta manera tan significativa és per desesperació. És que no hi ha alternativa. Si la família té una propietat, va cap als fills, perquè només així aquests poden tenir una llar. La pregunta que ens hem de fer és què passarà amb la propera generació, que ja no tindrà aquest recurs”, adverteix Bueno.

En opinió de l’analista en matèria d’accés a l’habitatge, la geògrafa Sònia Vives, “aquest procés pot ser una de les conseqüències del ‘desclassament’ de les classes mitjanes”. “De cada vegada hi menys persones que poden accedir a la ‘societat de propietaris’ i es produeix una progressiva polarització social i concentració de la propietat”, afegeix l’experta, qui assegura que en el cas de les Balears arriba a extrems molt preocupants.

Les conseqüències secundàries

A més d’aquest degoteig de propietats que generaven ingressos o gaudi a les famílies i que ara han passat a atendre les necessitats de fills o nets, el desplaçament de població cap a zones litorals –on es concentra bona part d’aquesta oferta– genera també situacions no desitjades a tots els nivells. “Jo faig feina a Palma, i t’assegur que anar i venir me desespera, perquè a l’altura de l’aeroport de Palma ja estam aturats. No sabia què era això dels embossos, però mira, he d’estar agraït perquè tenc ca meva. A més, he hagut de condicionar l’apartament perquè a l’hivern és una gelera”, detalla Miguel Coll.

“Nosaltres hem anat a viure a sa Ràpita perquè la nostra filla ha quedat al pis de Porreres. Ens agrada molt estar per aquí ara que el meu home s’ha jubilat fa uns mesos. Però els dos primers anys, a l’hivern, se li feia molt feixuc. A més hem hagut de fer un gastòrum en arreglar la casa, no la teníem preparada per a l’hivern. Això es va fer d’aquella manera”, afirma Maria, que no vol donar el seu llinatge perquè s’estima més mantenir-se en l’anonimat.

“La meva filla va quedar sense feina i tenia un fill petit, i el seu home és fix discontinu a un hotel. Amb aquest panorama no podien demanar un crèdit i nosaltres tampoc no volíem. Jo som passadora de pena i no hauria dormit. Vaig dir al meu home que ens tocava fer una passa, a ell li va fer molta vessa, però mira, ara ja està fet i estam contents perquè li hem pogut donar una mà. Amb els nins, ella no podia venir aquí a viure”, conclou.

Els experts coincideixen en el fet que les mesures que ha posat en marxa el Govern de Marga Prohens “no són negatives”, afirma Bueno, però també hi ha unanimitat en què la magnitud del problema no es resoldrà d’un dia per l’altre. “Realment són petites coses, però, per exemple, per fer una planta més o convertir un local en un pis necessites l’acord unànime de tota la comunitat, que és molt difícil. Per tant, l’impacte serà petit. Calen moltes més actuacions, més decidides, fer d’una vegada per totes habitatge públic, treure més sòl al mercat, i, així i tot, no sé si bastarà”, lamenta. Segons ella, “tenim més números a Mallorca d’esdevenir Eivissa, que no de millorar. I em sap greu, però ho veig així ara mateix”, etziba.