Les Illes Balears es desertitzen sota l’aigua

La falta de depredadors augmenta la població d’eriçons, que en alguns punts del fons marí s’engoleixen totes les algues de les roques i eliminen la major part de la biodiversitat

Desert marí a Talamanca (Eivissa).
Kike Oñate
06/09/2019
4 min

PalmaLa desertització no només avança a la terra, també ho fa sota l’aigua. A les Illes Balears ja s’han detectat deserts marins, també coneguts pel nom de blancalls, a Mallorca i a Eivissa. Al darrere hi ha la sobrepesca, que delma els depredadors naturals dels eriçons de mar, que al seu torn es multipliquen sense fre fins a la superpoblació en punts molt concrets del fons marí. Les allaus d’eriçons engoleixen les algues de les roques sense deixar-los temps per regenerar-se. I, a causa d’això, també desapareixen els peixos que viuen a les zones amb algues. Només en queda un desert marí sense vida, roca pelada. Aquest fenomen és gairebé irreversible de manera natural i és una amenaça present a tot el món, explica el biòleg del Centre d’estudis Avançats de Blanes (CEAB - CSIC) Jordi Boada, coordinador d’un projecte internacional sobre deserts marins.

Segons un estudi del qual Boada és l’autor principal, fet conjuntament amb la Universitat de Barcelona, les illes de la Mediterrània són més vulnerables als blancalls per la manca natural de nutrients de les aigües marines insulars. No tenen les grans aportacions de nutrients que, al continent, els rius recullen terra endins i transporten fins a la mar. Per això, a les Balears, on no hi ha rius, l’aigua té menys nutrients i les algues també, per tant els eriçons n’han de menjar més per sobreviure. Això empeny l’avanç dels blancalls. “A les Balears poden aparèixer nous deserts marins malgrat que hi ha menys quantitat d’eriçons que a la Costa Brava”, explica el biòleg, qui afegeix que alguns punts del litoral català també pateixen “greument” aquest problema.

El biòleg marí i fotògraf subaquàtic Xavier Mas Ferrà ha pogut documentar diversos blancalls a Eivissa: “Cada pic hi veig més zones desertes”, diu, i afegeix que de vegades ha trobat exemplars de cranc aranya, que també podrien ser devoradors d’algues, en roques pelades. Durant les immersions ha trobat blancalls a na Bosca, un illot de les Bledes que forma part de la reserva natural del Vedrà, el Vedranell i els illots de Ponent. També n’ha vist a prop de les platges del Comte i Talamanca. Així mateix, l’oceanògrafa Laura Royo ha documentat un blancall a Pollença, en aquest cas en un estat intermedi en què encara hi queden algues.

Les Illes Balears Es desertitzen Sota l’aigua

A més dels eriçons, la biòloga i investigadora de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), Fiona Tomás, explica que a través del canal de Suez arriben a la Mediterrània noves espècies procedents de la mar Roja, que és un sistema tropical, i que s’alimenten d’algues. A la mar Roja hi abunda el coral i, per tant, hi ha molts peixos que se les mengen i mantenen l’equilibri ecològic. Però l’escalfament de la mar com a conseqüència de la crisi climàtica els fa migrar. Aquest és el cas del peix conill, que menja molta quantitat d’algues. Tomás afirma que aquestes espècies s’estan acostant a poc a poc a les Balears i que, per tant, augmenta el risc que es facin nous deserts o creixin els que ja hi ha.

L’aparició de blancalls a Turquia i Israel, per exemple, està més vinculada als peixos de la mar Roja, mentre que a Sardenya, la costa oest d’Itàlia i el litoral de la península Ibèrica, com a mínim per ara, és deguda als desequilibris poblacionals dels eriçons. La biòloga, que va fer la tesi doctoral sobre l’impacte que tenen els eriçons sobre les algues a Catalunya, s’ha adonat que d’ençà que va arribar a les Illes Balears “cada vegada hi ha més blancalls”. I recorda que la contaminació afavoreix la presència d’eriçons perquè l’aigua té més nutrients.

La por dels eriçons

En un altre estudi en el qual també ha col·laborat Boada com a biòleg del CEAB, juntament amb la Universitat de Western Australia i la Nature Conservation Foundation, es va descobrir que els eriçons tenen por dels depredadors i això té un efecte directe en la seva alimentació. Com més abundància de peixos depredadors hi ha -com ara l’anfós, la salpa i la donzella-, menys s’aventuren a sortir dels seus refugis per menjar. A més, els investigadors han comprovat al laboratori que els eriçons sotmesos als senyals químics dels seus depredadors mengen menys. I que no tots els eriçons s’espanten de la mateixa manera, sinó que, curiosament, els exemplars més grans són els que demostren més por. Això és molt important, apunta Boada, perquè els eriçons de major mida són els que poden engolir més algues. El biòleg destaca l’anfós, la salpa i la donzella com els depredadors naturals, quan els eriçons encara són petits.

Malgrat tot això, a les Illes Balears el problema dels blancalls encara no és tan intens com al litoral català. Però la vulnerabilitat afegida que té l’Arxipèlag per la tipologia de les seves aigües, adverteix Boada, fa “imprescindible” localitzar tots els deserts marins que hi pugui haver per prevenir el fenomen. Des de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació coneixen la problemàtica però creuen que els blancalls de les Illes són petits i tampoc existeix un desequilibri entre el nombre de depredadors, eriçons i algues.

El CEAB ha aconseguit fa poc finançament per començar un estudi d’àmbit internacional que s’encarregarà de localitzar la desertització, fer-ne el seguiment i actuar per trobar-hi solucions. “Només eliminar eriçons és inútil a llarg termini, cal recuperar-ne els depredadors i cercar un equilibri sostenible”, conclou l’investigador.

OBSERVADORS DE LA MAR

UNA PLATAFORMA ON QUALSEVOL POT DOCUMENTAR ELS DESERTS MARINS

La plataforma digital de ciència ciutadana Observadores del Mar (observadoresdelmar.es) ha posat en marxa un projecte per localitzar i seguir l’avanç dels blancalls submarins. Ciutadans aficionats a la mar i a la fotografia submarina col·laboren amb els investigadors en la vigilància d’espècies de fauna i flora marina, tant protegides com invasores. Els investigadors que hi participen, entre els quals es troba Jordi Boada, cerquen obtenir més dades per mesurar l’abundància dels blancalls, quina extensió tenen, les possibles causes de la seva aparició, com s’estenen i a quina velocitat ho fan. Les dades seran un gran avanç per trobar solucions contra l’amenaça dels deserts submarins.

stats