Unes illes d'anada i tornada

PalmaEl 29 de juny del 1298, fa 725 anys, Jaume II de Mallorca el Bo i Jaume II d’Aragó el Just, oncle i nebot, es varen trobar a Argelers, a l’actual Catalunya francesa, un lloc que molts d’anys més tard es convertiria en un camp de concentració per als vençuts de la Guerra Civil. Va ser la conclusió d’unes llargues negociacions, per les quals el nebot tornava a l’oncle les Illes Balears, que el seu germà gran, Alfons el Franc, li havia arrabassat tretze anys enrere.

La divisió dels territoris entre els seus dos fills grans, que havia establert Jaume I abans de morir el 1276, no aniria bé. A Pere el Gran, rei d’Aragó i València i comte de Barcelona, li mancà temps per sotmetre Jaume a vassallatge pel tractat de Perpinyà, només tres anys més tard. Per aquest acord forçat, Jaume es reconeixia com a feudatari del germà per les Illes i el Rosselló.

Com apunta el doctor en Història Josep-David Garrido, Mallorca i les Pitiüses conferien a Jaume el seu títol reial. Menorca restava sota domini islàmic, si bé feudatària de Jaume. Però no deixaven de ser ‘perifèria’, uns territoris conquistats feia poc. Jaume s’estimava més Perpinyà com a capital i era lògic, si pensam en la complicació dels viatges de l’època i en la necessitat de tenir a prop els rivals: Aragó i França.

El 1282, els sicilians es varen revoltar contra el seu sobirà, Carles d’Anjou, rei de Nàpols, oncle del rei de França, Felip III, i proclamaren Pere el Gran en el seu lloc. Però Sicília era un feu de l’Església. El papa Martí IV –francès, per descomptat– va excomunicar Pere i va convidar Felip a apoderar-se de la Corona d’Aragó per al seu segon fill, Carles, comte de Valois. Per cert, que Felip era cunyat de Pere i de Jaume, marit de la seva germana Isabel.

Jaume es trobava entre l’espasa i la paret. Com a bon catòlic, no podia desobeir la Santa Seu. Tampoc és que les relacions amb el seu germà fossin gaire harmonioses. Així que es va decidir pel mal menor: donar suport al rei francès, per travessar els Pirineus pels seus territoris i conquerir els dominis de Pere. A canvi, seria recompensat amb el regne de València –que, curiosament, corresponia a un dels seus repartiments de Jaume I, el del 1243. Així, es va guanyar el qualificatiu de ‘traïdor’ per fallar al seu senyor feudal. Si hagués ajudat Pere, aleshores hauria estat rebel al papa. L’espifiava en qualsevol cas.

L’expedició de Felip III fou un fracàs. Si bé era una croada, fins i tot les mosques del sepulcre de Sant Narcís, a Girona, atacaren els francesos –d’aquí ve que tot bon turista s’emporti un imant de gelera amb una mosca, com a souvenir. Conta l’arxiver J. Ernest Martínez Ferrando que el fill gran del rei francès, també de nom Felip, es va adreçar a Pere el Gran, i li demanà que permetés la retirada del seu exèrcit. Molt gentilment, el rei d’Aragó “li contestà tot seguit assegurant-li el pas del monarca, i també el dels seus cavallers, però no podia fer el mateix respecte dels peons, perquè no disposava de forces suficients”. Això de la cavallerositat es veu que no era per a tothom.

El rei de França, greument malalt, aconseguí arribar a Perpinyà, on va morir el 5 d’octubre del 1285. Jaume de Mallorca va quedar horroritzat, i amb motiu. Era clar que Pere el Gran prendria represàlies, i ho va fer. Va ordenar al seu fill gran i hereu, Alfons, que conquistàs les Illes. Per què les Illes, justament, i no els territoris del Pirineu? El medievalista Lluís Tudela afirma que “la intervenció contra les Balears obeïa a raons de caire estratègic”. No era cap venjança cega i apassionada.

D’altra banda, Pere el Gran es moria. El cronista Ramon Muntaner, a qui cita Ferrando, narra com l’hereu Alfons el va anar a visitar, preocupat per la seva salut. “Què veniu a fer, ací?”, li va demanar el monarca. “M’ha semblat que havia de venir a veure-us”, respongué el fill. “Cuiteu a fer el vostre viatge”, va dir el pare. “Vós no sou metge. Déu em guarirà l’ànima i els metges el cos”. Era un bon català, Pere. Recorda l’acudit del comerciant que s’està morint, que veu tota la família al seu voltant i llavors demana: “I, llavors, qui hi ha, a la botiga?”.

Com tornaria a passar 60 anys més tard amb Jaume III, els illencs en general no varen moure un dit pel seu rei. Bé, amb matisos. Tudela apunta que “el comerç insular”, descontent amb la divisió en dos reialmes, va acollir bé la invasió. No tant “l’aristocràcia i la pagesia local”, temorosos de “l’excessiva entrada de productes agraris catalans”. En qualsevol cas, la resistència a Mallorca va ser mínima, llevat del llegendari episodi del castell d’Alaró, amb els heroics Cabrit i Bassa. Ben igual, a Eivissa. Ja que hi era, Alfons també conquerí Menorca als musulmans. Aleshores ja era rei, per la mort de Pere, se suposa que turmentat per les seves malifetes.

Segons Ferrando, es va produir un intent de mediació per part del rei Eduard I d’Anglaterra, Camesllargues. La seva segona esposa era filla de Felip III i la seva filla Elionor era la promesa d’Alfons –tots els reis d’Europa eren família, com ara. S’hi establia una treva en la qual “havia d’estar compresa Mallorca”. Però Jaume II no podia deixar així les coses, ni que fos per guardar les aparences. Intentà envair Catalunya, sense èxit. Amb l’esperit cavalleresc després tan idealitzat, va reptar el nebot a enfrontar-se tot dos, en combat singular. El terreny, neutral, havia de ser Bordeus, i l’àrbitre, el rei Eduard. Ferrando cita la resposta d’Alfons, que és una veritable bufetada: donada la seva infàmia, Jaume “devia per aquesta raó afrontar-se davant la cort de qualsevol príncep i davant d’homes que estimassin quina cosa és l’honor”. Sembla que Camesllargues tampoc no en va voler saber res, d’aquell disbarat.

Les Balears eren, com deim ara, a l’‘agenda’ de les successives ‘cimeres’ entre els monarques d’Europa o els seus representants per posar punt i final a aquella rivalitat: els reis d’Aragó i de Sicília –Jaume, germà d’Alfons–, per una banda, i els reis de França, els Anjou de Nàpols i el papa, per una altra. Però tampoc gaire. A la reunió de Tarascó del 1291, el màxim que aconseguí Jaume de Mallorca fou una pensió per al seu hereu. Res semblava anar bé per als seus interessos, quan, el 18 de juny d’aquell any, a Barcelona, moria sobtadament Alfons el Franc, amb només 26 anys.

Les galeres de Cotlliure

Que aquest rei amb males puces fos substituït pel seu germà Jaume II, fins aleshores sobirà de Sicília i que seria conegut com el Just, semblava aplanar el camí. Aquesta vegada, qui va voler ficar cullerada fou el rei de Castella, Sanç IV el Brau, qui, no cal dir-ho, era de la família: la primera dona d’Eduard Camesllargues, Elionor, era germana del seu avi, Alfons X. Sanç volia netejar la seva imatge, ja que havia usurpat la corona als seus nebots, així que oferí la mà de la seva filla Isabel al nou rei d’Aragó.

El papa Celestí V va renunciar després d’uns mesos, per tornar a la seva vida eremítica. Diuen que Ramon Llull es va inspirar en ell per al Blanquerna. El 1294 fou elegit Bonifaci VIII, un dels papes amb pitjor fama de la història: Dant el va col·locar a l’Infern, i Dario Fo contava el seu costum, tan lleig, de penjar per la llengua els seus enemics. Bonifaci va posar ferms els reis rivals en una reunió a Anagni, el 1295, amb un veritable canvi de ‘cromos’. Jaume renunciava a Sicília, a canvi de Sardenya. França renunciava a la Corona d’Aragó. També renunciava Jaume a la núvia castellana, a canvi de Blanca, filla de Carles II d’Anjou, el Coix, amb el qual finalitzava –de moment– la rivalitat ferotge entre totes dues famílies.

Les Illes serien tornades a Jaume de Mallorca. De fet, ara eren una més, amb la Menorca conquerida per Alfons el Franc. Però –i aquest ‘però’ era important– en qualitat de vassalls del rei d’Aragó. Jaume II redactà una protesta secreta contra aquella imposició, cosa que, òbviament, no servia absolutament per a res. Aquell mateix any, conta Garrido, a Perpinyà s’allotjà Carles el Coix. El seu hereu, Lluís, i l’hereu de Jaume II, un altre Jaume, es feren tan amics que tot dos decidiren renunciar a la corona i fer-se frares.

Talment com si fos un mallorquí, Jaume el Just no frisava per dur a la pràctica la devolució, potser perquè ja tenia prou problemes. Els sicilians no volien tornar a mans dels Anjou i proclamaren rei un germà de Jaume, Frederic. I Jaume, fermat de mans i peus per l’acord d’Anagni, li va haver de fer la guerra. No fou fins al juny del 1298, tres anys més tard, quan oncle i nebot es trobaren a Cotlliure. Sembla que Jaume ‘el Just’ va comparèixer amb 120 galeres, tota una demostració de força. Però Garrido assegura que només eren cinc, una cosa discreta. El dia 29, a Argelers, signaren el tractat de retorn de les Illes, en les condicions ja indicades.

L’octubre d’aquell mateix any, afegeix el medievalista Pau Cateura, es dugué a terme a l’església de Santa Eulàlia, a Palma, la cerimònia de reintegració de les Illes al seu sobirà, a càrrec de Ramon Falcó, procurador del rei d’Aragó, i de Pere de Fenollet, representant de Jaume II. De fet, només era una treva. Uns decennis més tard, amb Jaume III, tornaríem a ballar-la. Però potser, llavors, ningú no s’ho imaginava.