Les illes de les 'misses'

PalmaEl turisme no només fou una màquina de prosperitat econòmica per a una dictadura debilitada després de més d’una dècada d’autarquia. També fou un magnífic instrument que permeté a l’Espanya franquista presentar-se al món com un país modern, al dia amb les darreres modes. Com a contrapartida, la dictadura hagué de fer els ulls grossos amb les ‘sueques’ de biquinis ‘pecaminosos’. La feminitat acabaria de sortir de l’armari amb la celebració de concursos de bellesa. El seu impacte en la nostra societat és un dels molts temes que tracta l’historiador Tomeu Canyelles en el seu últim llibre, Tacats de desig. Oci i erotisme a les Illes Balears (1940-1980), publicat per Lleonard Muntaner.

“El franquisme –assegura Canyelles– no tingué més remei que sacrificar el seu nacionalcatolicisme per engreixar la indústria turística, que tantes divises li generava. Als anys seixanta pensà que una bona eina de promoció de la Marca Espanya podien ser els concursos de bellesa, que ja es feien en altres punts d’Europa per al gaudi masculí. Llavors la dona deixà de ser vista com un inofensiu àngel domèstic, una etiqueta que la perseguia des de la postguerra”. En aquest àmbit, abans de la Segona República, ja hi havia l’antecedent del certamen Señorita de España, nascut el 1929, en temps del rei Alfons XIII.

Aquell concurs, liderat pel diari ABC, responia a la crida que havia fet la premsa francesa d’organitzar unes proves per elegir la jove més guapa d’una vintena de països, que després competirien a París pel títol de Miss Europa. Llavors, els Estats Units, on ja s’havien popularitzat els certàmens de misses, animà el Vell Continent a organitzar un torneig internacional amb la pretensió de trobar la jove més atractiva del món. La bellesa femenina s’havia erigit en un nou valor social per superar les ferides de la Primera Guerra Mundial. La cinematografia de Hollywood del moment ja havia exportat a tot el món un nou prototip de dona transgressora amb actrius com Greta Garbo, Jane Harlow i Marlene Dietrich.

Miss Espanya

Un cop guanyada la Guerra Civil, d’acord amb el nou ordre moral, Franco no dubtà a suspendre el concurs Señorita de España. Llavors les vedets es convertiren en les primeres icones eròtiques dels anys grisos de la postguerra. Eren cantants animadores que prenien el relleu de les cupletistes. “Foren pioneres –assegura Canyelles– a construir un llenguatge amb insinuacions, jocs de paraules amb dobles sentits i una desimboltura canalla”. L’escàndol que provocaven aquelles femmes fatales entre els més conservadors de l’època queda reflectit en la novel·la Miss Giacomini (1941), de l’escriptor palmesà Miquel Villalonga (1899-1946), germà de l’autor de Bearn. L’obra parlava de l’arribada a Palma d’una controvertida actriu britànica, l’alter ego d’una ballarina que el febrer de 1899 havia actuat al Teatre Circ Balear.

Després de la Segona Guerra Mundial, les grans sex symbols internacionals de la nova societat de consum foren les escultòriques actrius Brigitte Bardott, Ursula Andress, Claudia Cardinale, Elke Sommer i Rachel Welch (batiada per la premsa espanyola com El Cuerpo). Les pel·lícules que protagonitzaren es basaven en l’explotació de la seva sensualitat. Fou en aquest nou context que el 1960 Franco, no volent quedar al marge de les darreres tendències internacionals, decidí rescatar de l’oblit el certamen Señorita de España. Per a l’ocasió, el rebatià com a Miss Espanya.

Maruja García

Miss Espanya serviria de trampolí per catapultar a la fama dones com Carmen Cervera (1961), Bárbara Rey (1970) i Amparo Muñoz (1973). El 1962 el guardó ja anà a parar per primera vegada a una mallorquina, Maruja García Nicolau, una jove de 18 anys del barri palmesà de Son Cotoneret. Filla d’un guàrdia civil murcià destinat a Ciutat, era la major de set germans i treballava en una botiga de llegums. “Els mitjans de comunicació locals i estatals –afirma Canyelles– la descrigueren com una Ventafocs de carn i os que, abans de convertir-se en una celebritat, portava una vida com la de qualsevol altra jove de classe obrera”.

El mateix 1962, havent guanyat Miss Espanya, García també seria proclamada Miss Europa -de moment, és l’única illenca a tenir un títol de bellesa internacional. La seva rebuda a Palma fou un autèntic bany de multituds. Es passejà pels carrers dalt d’un cotxe descapotable cobert de roses. El 1965 l’aclamada miss protagonitzaria un dels matrimonis més mediàtics del moment en casar-se amb el porter del Mallorca Martí Mora. Morí el 2021 a 77 anys.

El 1963, un any després del doble triomf de la jove de Son Cotoneret, Foment del Turisme de Mallorca engegava a Palma el Festival Mundial de l’Elegància i la Bellesa per a l’elecció de Miss Nacions Unides. El concurs, que només tindria dues edicions, fou immortalitzat aquell mateix any pel director José Luis Borau en el documental propagandístic Las bellas de Mallorca.

Alicia Borrás

El 1965, les Balears sumarien una nova celebritat de la bellesa, la menorquina Alicia Borrás. Nascuda a Ciutadella el 1945, debutà a 16 anys en una desfilada benèfica organitzada per l’associació religiosa Acción Católica. Al cap d’un any el seu pare, que era sastre, llegí al diari un anunci que li canviaria la vida: el dissenyador aragonès Manuel Perteza cercava models per a les seves col·leccions. Borrás no dubtà a viatjar fins a Barcelona per fer-ne el càsting, que superà. Dos anys després, a 19 anys, ja guanyava Miss Espanya. “Rossa i amb ulls blaus –apunta Canyelles–, fou la primera miss a trencar l’arquetip de dona espanyola”. La ciutadellenca també quedaria tercera a Miss Univers. Avui, a prop de la vuitantena, continua treballant per a campanyes de marques com Desigual.

Els èxits de García i Borrás anticiparen l’entusiasme popular pels concursos de bellesa femenina. “Veient que podia ser una eina d’ascens social –apunta l’investigador–, algunes famílies animaren les seves filles a presentar-s’hi. Altres dones que feien de secretària, guia turística o cambrera s’hi apuntaren per curiositat. Només se’ls exigia que fossin joves fadrines”. De sobte es multiplicaren els certàmens que reivindicaven el tipisme local mitjançant la mostra de vestimentes connectades a la tradició folklòrica de cada província. Un d’ells va ser Maja de Balears, promogut per la Direcció General de Promoció de Turisme. Era una ramificació local de Maja d’Espanya i de Maja Internacional. Les seves concursants desfilaven amb mantilla i peineta espanyoles i, segons les bases, havien de demostrar tenir “una conducta moral irreprotxable”.

El gener de 1967 s’inaugurava a sa Pobla el Bar Casa Miss com a homenatge a la poblera Magdalena Mir Tugores, que un any abans havia estat proclamada Miss Mallorca. No totes les reines de la bellesa tingueren una vida de flors i violes. Fou el cas de Natalie Motera. Era el sobrenom artístic d’una jove de Badajoz que el 1976 emigrà a Mallorca a la recerca d’un futur millor. Es dedicà a fer números d’il·lusionisme eròtic a la discoteca Tagomago. Al cap d’un any ja era elegida Miss Mallorca. Malgrat aquell èxit, Natalie Motera s’acabaria dedicant a la prostitució.

Certàmens exòtics

El ressò d’aquells concursos s’amplificà amb la creació d’altres certàmens locals d’inferior categoria. “Les Balears –diu Canyelles– foren una de les regions turístiques que apostaren més pels concursos de bellesa. Eren una manera de dinamitzar l’oferta nocturna dels hotels que, com a plat fort, ja tenien les bandes de música”. Un dels grans promotors d’aquella iniciativa fou Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme (1962-1969): “Els hotelers convidaven les seves clientes més guapes a participar-hi. Com que les primeres concursants eren estrangeres, no es produïen problemes de moral amb l’autoritat competent. En aquells anys era difícil que un pare illenc donàs permís a la seva filla perquè es passejàs davant de la gent en biquini”.

Aviat aparegué un catàleg infinit de certàmens del tot exòtics, que s’anirien obrint a la participació de joves autòctones: Reina del Patinatge, Reina del Motorisme, Reina de l’Esport Mallorquí, Reina del Vestit Tradicional, Reina del Turisme, Miss Minifalda, Miss Simpatia, Miss Primavera, Miss Platja, etc. La Part Forana també volgué marcar identitat amb competicions pròpies com Miss Muro, Miss Manacor, Miss Campos o Sabatera Major (Inca). El mateix fenomen es produí a la resta d’illes. A Menorca destacaren títols d’urbanitzacions com Miss Cap d’Artrutx, Miss Cala Galdana i Miss Cala en Porter. A partir de la mort de Franco, el novembre de 1975, les discoteques anirien variant l’oferta amb concursos més atrevits, com Miss Pits, Miss Camiseta Banyada o Miss Tanga. “En aquella època -conclou Canyelles- moltes al·lotes participaven en aquests concursos com un divertimento. No eren conscients que les cosificaven. Els certàmens de bellesa masculina no apareixerien fins entrats els anys vuitanta”.