Les immatriculacions de l’Església: d’un hort a Galilea fins a la Seu de Mallorca

PalmaLes immatriculacions de l’Església, afavorides per una reforma de la Llei hipotecària de l’any 1998 durant el mandat de José María Aznar, estan d’actualitat des de fa uns anys. Una comissió d’experts en què ha participat la ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, concloïa aquesta setmana que la mesquita de Còrdova va ser de titularitat pública fins fa dotze anys i demana al govern central que impugni en bloc totes les immatriculacions. És a dir, es planteja una desamortització.

A les Illes Balears hi ha una llista de tots el béns immatriculats per l’Església, com a conseqüència d’una Proposició no de llei que varen presentar MÉS i Podem conjuntament. En total, el Govern va estimar 209 propietats immatriculades, xifra que podria ser superior, però també hi pot haver algunes errades. Com un bungalou que figura entre els béns i que, segons el Bisbat, es tractaria d’una donació.

El primer bé immatriculat en democràcia es registrà el 1980, però l’autèntica ‘febre immatriculadora’ no apareixerà fins fa quatre anys. En tota la dècada dels vuitanta, per exemple, només es varen immatricular tretze béns. Entre 1991 i 1998, se n’inscrigueren 41. Els anys del boom immobiliari, en canvi, l’interès va decaure i entre 2003 i 2013 només se’n registraren 19. El gran boom no es va produir fins a 2014. Aquell any i el següent, l’Església immatriculà 116 béns. Les propietats varien des d’un tros de terreny i hort de 214 m2 a Galilea, passant per tot tipus d’esglésies, oratoris, santuaris i solars en totes les illes, fins a la Seu de Mallorca.

La reforma d’Aznar tenia un altre punt conflictiu, perquè no distingia entre béns de domini públic i béns de domini privat. Plantejava que els vicaris generals podien registrar béns immobles, per a la qual cosa bastava que n’al·legassin l’ús o possessió continuada (usucapió) de l’Església.

Margalida Capellà és doctora en Dret per la UIB i exdiputada de MÉS per Mallorca. Durant el seu període polític va treballar en aquest tema amb un plantejament especialment des de la perspectiva de la transparència. “Els béns de domini públic estan exclosos de la usucapió (segons el codi civil) i s’han immatriculat camins,d’ús o domini públic, places i cementiris”, explica. A més, afirma, “es podria discutir també si el fet que les esglésies hagin estat construïdes gràcies a les donacions i a la feina dels feligresos”, com és el cas de la construcció de la parròquia del Capdellà, “això no exclou també que siguin de domini privat per passar a ser de domini públic”, reflexiona Capellà.

De qui és la Seu?

Per al Tribunal Suprem l’ús no en condiciona la titularitat i, en aquest cas, el fet que es dediqui (no totalment) al culte religiós no implica automàticament que la titularitat sigui de l’Església.

Margalida Capellà es demana “per què el Bisbat fa pagar entrada a la Seu? Aquests tiquets, incorporen l’IVA? A quin fons van?”. Amb la polèmica de la mesquita de Còrdova, explica Capellà “s’ha detectat que tot s’ho queda el bisbat de Còrdova i que els tiquets no tenen IVA”.

En aquest sentit, el professor de Dret Civil de la Universitat de Còrdova Antonio Manuel Rodríguez afirmà en una entrevista a l’ARA Balears que tot això “suposa una expropiació als ciutadans i una descapitalització de l’erari públic. Rere les immatriculacions hi ha una evident intenció de convertir els béns expropiats en un negoci”.

Rodríguez destacava també que “sempre s’han atribuït béns que han estat restaurats i enriquits amb fons públics”. De fet, a la llista són poques les propietats que siguin runes, com és el cas de l’antic Sindicat Agrícola Catòlic, d’Alcúdia. En canvi, hi ha solars amb potencial econòmic important, com els ubicats als centres urbans o als polígons industrials.

Finalment, Capellà explica que “no té sentit que una ermita sense ús religiós i que és un lloc de pas d’excursions i d’oci del poble sigui mantinguda per un ajuntament, si és propietat de l’Església”.

El Bisbat parla

“S’ha parlat d’un privilegi, però en realitat es tracta de restablir un petit greuge a l’Església”, perquè abans “no podien registrar les seves propietats”, expliquen fonts del Bisbat de Mallorca. No entenen les crítiques al voltant de les immatriculacions i creuen que “s’ajusten a la legalitat”. “No és un tema de propietat, sinó d’inscripció”, afegeixen. Consideren que la immatriculació entesa com “l’apropiació del patrimoni que és de tothom per part de l’Església” no s’ajusta a la realitat, sinó que consisteix a demostrar, jurídicament i amb l’ús de documentació, que una certa propietat és, efectivament, del Bisbat.