"Com a immigrant et fan sentir sospitós fins i tot per com tens casa teva"

BarcelonaUmar Hassani no es planteja, ara per ara, que la seva dona i dos fills menors d’edat deixin el Pakistan i s’instal·lin a Catalunya. Tampoc la Yaa veu el moment de viure amb el fill que es va quedar a Ghana quan ella va emigrar. Iniciar el reagrupament familiar també és una via plena d’obstacles per als immigrants extracomunitaris, a qui se'ls priva d’abraçar els familiars més estimats durant anys. Cap dels dos compleix un dels requisits exigits per la llei d’estrangeria per portar parella, fills o pares (sempre que siguin majors de 65 anys): comptar amb un habitatge “en condicions d’habitabilitat”. Així, la ghanesa resumeix el sentiment de tants progenitors que, treballant aquí, mantenen la família al país d'origen: “És dur veure créixer el nen lluny, tot i que saps que no li falta menjar i va a l’escola”. 

El primer que s’exigeix per accedir al dret de reagrupament és disposar de l’autorització de residència des de com a mínim un any (NIE), així com acreditar un habitatge amb el títol de propietat o lloguer. Encara, però, faltarà complir el tràmit que certifica que l’habitatge encaixa en els paràmetres que recull la instrucció del 2017, que l’antiga secretaria de Migracions de la Generalitat va fer arribar als ajuntaments catalans. Entre altres qüestions quantifica l’espai mínim per a cada habitant: per a una persona, una habitació d’almenys 5 metres quadrats; per a dues persones, 8 metres; per a tres, 12 metres quadrats, i en el cas d’un pis sense cap habitació, només es donarà permís per a dues persones. Tot i que la direcció general de migracions va anunciar que modificaria la instrucció per fer-la menys restrictiva, l'avançament electoral ho ha impedit. 

En aquest circuit, els municipis tenen reservada la tasca d’elaborar els informes d’habitatge, i poden sumar als 38,60 euros de taxa que cobra la Generalitat pel tràmit la seva pròpia quota. Entre les feines de Rosa Ruiz al seu ajuntament hi ha el de fer aquests informes, ser “els ulls o els policies” d’una llei que se suposa que “és neutra, però que té un biaix racista”, admet. La seva reflexió la du a observar que aquesta lupa només es posa sobre els no comunitaris, mentre que “ningú es fica en com viuen els nacionals”.

Judici al domicili

Hi està totalment d’acord la responsable d’incidència política de la Fundació Ficat, l’advocada Laia Costa, per a qui també la norma traspua “racisme”, fins al punt que un lloc “tan sagrat com la llar” és objecte d’escrutini oficial obligatori. Ruiz encara en fa una altra apreciació: “Ens agraden els futons japonesos, però ens escandalitza que una família marroquina dormi en matalassos o faci del sofà un llit”.

Fa pocs mesos que la família de Maria Manzoor acaba de passar per l’informe. El seu cas trenca molts estereotips sobre la migració: pakistanesa d’una família benestant d’Islamabad, va sortir del país amb el seu marit fa més d’una dècada cap als Emirats Àrabs, i d’allà es van instal·lar a Itàlia uns anys, fins que van decidir venir a Catalunya juntament amb dues filles menors d’edat. Malgrat que les criatures viuen a Catalunya, estan escolaritzades i empadronades, també estan en situació administrativa irregular i els seus pares van haver de fer el reagrupament familiar com si elles arribessin des del Pakistan.

Això suposa que, primer, els pares van haver d’estar un mínim de tres anys en situació irregular (obligatori per llei) i, a partir d’aquí, tenir un contracte laboral de 40 hores setmanals per un any per poder regularitzar la seva situació. La queixa general és que si els preus del mercat immobiliari dificulten l’accés a un habitatge, per a estrangers no comunitaris sense papers encara és més difícil que ningú els vulgui fer un lloguer. I sense contracte no hi ha padró en molts municipis ni tampoc reagrupament familiar. Ni els Manzoor, que tenien bons estalvis, van poder llogar un habitatge i van idear un “tripijoc” perquè el seu germà, amb passaport italià, llogués un habitatge perquè hi visquessin ells. “Amb diners sota la taula i mentint ho aconsegueixes tot”, corrobora Manzoor. I la Yaa confirma que tothom “es busca la vida com pot” perquè no hi ha alternativa. 

Examinada i jutjada

Manzoor explica que, tot i que estava convençuda que li aprovarien les condicions de casa seva, es va sentir “examinada i jutjada” quan va venir la funcionària a mesurar les habitacions i a fer preguntes sobre la família. “Com a estranger, et fan sentir com un sospitós per tot, pels diners i per com tens casa teva”, subratlla aquesta dissenyadora que treballa de professora d’anglès. "Sort que no hi havia les nenes, perquè haguéssim afegit més angoixa si haguessin vist com examinaven la seva habitació”, diu alleugerida, tot i que destaca el bon tracte rebut. L’advocada Costa parla directament d’“humiliació” i assenyala que el sistema, les lleis i l’administració “preassumeix que no tenen els pisos en condicions”, mentre que els ciutadans europeus no han de passar cap control. En aquest sentit, tant Ruiz com Costa coincideixen en el fet que, per una banda, l’administració es concentri en el “dret a la família” i a la infància en família i, per l’altra, posi tantes traves per als estrangers que aspiren a dur la mateixa vida. En el cas de voler reagrupar progenitors, aquests han de tenir més de 65 anys, una assegurança privada i bon estat de salut. 

Ensenyar la intimitat de la llar provoca angoixa entre els que demanen el reagrupament familiar, per por que el funcionari de torn no la vegi bé, o consideri que una criatura no pot viure amb gent de fora de la família o en una habitació massa petita, diuen les expertes. Per això, la desesperació dels sol·licitants els fa enganyar el funcionari ensenyant un pis que en realitat no és el seu. Aquesta pressió fa que quan el titular del contracte d'un pis compartit inicia els tràmits de reagrupament faci fora de cop els seus companys de pis. Això mateix li va passar fa uns anys a Hassani, quan rellogava a un compatriota.

Com que els tràmits es poden allargar un any, Ruiz retreu que, per passar l'informe, se’ls obligui a tenir un bon habitatge “molts mesos abans que arribi la família”, amb tota la despesa que això suposa. El perill és que amb el reagrupament familiar, si la família canvia d’habitatge l'any següent, han de tornar a passar l’examen i, si no compleixen els requisits, perdran la residència.