“Va ser impactant tocar a Gaza amb els alumnes d’una escola destruïda”

PalmaFa dos anys “gairebé en punt” que el violinista Benjamin Payen (França, 1980) viu a Esporles. Fa un forat a l’ARA Balears entre trajectes: així d’atapeïda és la seva agenda. Al matí, un assaig d’una obra de Johannes Brahms amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. L’horabaixa, actuació com a músic i pallasso en una residència de gent gran, de la mà de l’ONG Sonrisa Médica. L’endemà, abans del concert, encara tindrà temps de fer classe de ball de bot. “Necessit viure la música de diferents maneres”, explica: “Una supersimfonia val tant com una bona cançó amb públic que ho necessita”.

Connexió. Per Payen, el més important és compartir. “De vegades oblidam que la música l’interpreta algú, i un altre l’escolta”, explica: “No pots tocar per a un mur, necessites connectar”. D’aquí el seu interès per tenir diferents relacions amb el públic, sigui des d’un prestigiós auditori o davall els fluorescents de la sala d’un hospital, vestit amb colors llampants. “Què passa a un hospital? El primer és que la gent s’avorreix, hi ha molta espera, que poques vegades és alegre”, reflexiona: “L’important és que la gent no oblidi viure, i som allà per canviar una mica l’ambient”. Com es canvia l’ànim en una residència? “Amb una mica de preparació vas tocant coses que els sonen, que coneixen, i de sobte algú comença a cantar, i penses... Uau”, explica amb emoció. “Una dona va cantar María de la O, i ho feia espectacular”, diu com a exemple: “De sobte veim diferent aquesta persona, hi interactuam d’una altra manera”.

Israel i Palestina. L’art és imprescindible als seus ulls, “més que mai avui en dia, perquè tot està massa rígid, modelat, no hi ha espai per a la improvisació, per al moment”. “L’art ens salvarà a tots”, proclama. Aquest esperit també s’ha reflectit a Madrid, en la seva feina amb la companyia Colectivo Lisarco, amb ballarins amb discapacitat, o a In Crescendo, un projecte d’ensenyament orquestral als barris de Valladolid. Payen va estudiar a Israel i temps després va decidir traslladar-se a viure a Palestina dos anys, on va treballar amb nins de camps de refugiats: “Creàvem orquestretes”. El violinista recorda l’etapa com una “experiència molt gran humanament”. “Teníem un concert a Jerusalem, i els palestins més grans, com que no tenien drets, no podien passar”, rememora:“Vàrem aconseguir una furgoneta del consolat i fer passar tots els nins que havien de tocar. Érem on volíem tocar, i amb tots”. El moment més “impactant” que recorda, però, va ser tocar a Gaza: “Vàrem fer un concert amb els alumnes i professors d’una escola, que havia estat destruïda, i mentre la reconstruïen vàrem fer el concert a les instal·lacions de la Creu Roja”. “Va ser molt emocionant perquè no hi ha concerts de música clàssica a Gaza, ningú no hi pot anar a tocar”, afirma. La violència que estan patint ara a Cisjordània, assenyala, “no sorgeix del no-res”. “El món és responsable d’aquesta situació”.

Sense corbata. La vocació li ve de son pare, “una mena de trobador, professor de música, que sempre estava tocant la guitarra, cantant, fent feliços els altres”. Quan era nin li va dur un violí d’Hongria, i va ingressar al conservatori. “Ho anava a deixar, estava a punt d’entrar a l’escola de Comerç, de posar-me una corbata”, admet. En el darrer moment es va dir: “Provaré una mica el violí”. No l’ha deixat: “No m’imagín avorrir-me de la música”.