Gil Arias Fernández: “És impossible impermeabilitzar la frontera, fins i tot amb un nombre exagerat de guàrdies”

BarcelonaGil Arias Fernández va ser número dos de l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) durant vuit anys, i durant un la va dirigir de forma interina. Amb 69 anys i ja jubilat, parla sense pèls a la llengua sobre un organisme que aquest dissabte ha fet dues dècades, marcat per l'opacitat i acusat de ser còmplice de la violació dels drets humans. L'informe Frontex: el guardián descontrolado, realitzat per la Fundación por Causa el 2021, ho evidencia. Ha canviat alguna cosa des de llavors?

El pressupost de Frontex s’ha multiplicat gairebé per deu en una dècada: el 2014 era de 94 milions d’euros, i aquest any arriba als 922.

— Frontex ha augmentat el seu personal i això comporta també un increment molt important del pressupost.

L'augment està justificat?

— Frontex vol tenir un cos permanent amb 10.000 agents. Això, li asseguro, és més personal del que cal i no és una iniciativa de l'agència, sinó de la Comissió Europea. D'aquesta manera la senyora Von der Leyen i els responsables polítics dels estats membres tenen l'excusa perfecta: poden dir que han fet tot el que han pogut i que la responsabilitat és de Frontex. Mentre vaig ser a l’agència, vaig sentir que se'ns utilitzava: se'ns donaven mitjans no reclamats amb la finalitat de salvar els mobles. Jo he vist com ens han incrementat el pressupost quan no havíem pogut executar tot el pressupost de l'any anterior.

Això vol dir que els 10.000 guàrdies fronterers que està previst que Frontex tingui no són necessaris?

—  Si l'agència pogués fer el que pretenia el seu anterior director, el francès Fabrice Leggeri, i el que volen alguns estats membres d'establir una xarxa de patrulles, però no pas a les costes europees, sinó a les africanes perquè no en surti ningú, llavors sí que pot necessitar aquest nombre de guàrdies, sempre que hi hagi prou mitjans per poder patrullar. Perquè si tinc 10.000 policies i no tinc vaixells, no em serveixen de res. Així i tot, el presumpte objectiu d'immigració irregular zero és impossible d'aconseguir. Fins i tot amb una capacitat de mitjans exagerada, és impossible impermeabilitzar totalment la frontera. Només es poden evitar les arribades si evites les sortides. Un cop l'embarcació és al mar, no la pots obligar a fer marxa enrere. Per això, un dels objectius que tenen la Unió Europea i els estats membres és arribar a acords amb països veïns de la ribera sud perquè facin la feina de control fronterer.

La feina bruta.

— Sens dubte, això té connotacions molt serioses per als drets humans.

Vostè ha acusat Frontex de ser còmplice de la violació dels drets humans.

—  La meva crítica no era cap a l'agència sinó cap a la persona que la dirigia en aquell moment, Fabrice Leggeri, que va mirar cap a una altra banda tot i que tenia coneixement que s'havien produït infraccions reiterades per part de les autoritats gregues. Es van amagar o es van desviar informes d'agents de Frontex que treballaven a la zona i que van presenciar maltractaments als immigrants. El director de l'agència o els que seguien les seves ordres van fer tot el possible perquè aquests informes no tinguessin cap conseqüència.

Quines garanties tenim que això no passa ara?

— Cap. Podria estar passant i no ho sabem. És cert que ara hi ha més elements de control: Frontex ha canviat el seu equip directiu i la seva oficina de drets fonamentals disposa d'entre 30 i 40 monitors.

Aquests monitors són suficients per controlar tot el personal de Frontex?

— No es tracta que controlin tot el personal, sinó que observin les operacions i comprovin que no es cometen infraccions. L'agència ara té 19 operacions en marxa. Trenta o quaranta observadors no són moltíssims, però n'hi pot haver un a cada operació, cosa que abans no era possible. Però més important que això és que a Frontex hi hagi vies transparents i fiables perquè els informes segueixin el seu curs. En el passat, els guardacostes grecs van fer devolucions en calent, els vaixells coordinats per Frontex ho van presenciar, però els informes remesos pels seus agents no van arribar enlloc.

Quan vostè era número dos de Frontex, els guàrdies fronterers de l'agència no anaven armats. Per què hi van ara?

— No veig la necessitat que vagin armats. Hi va haver un temps en què, quan es feia una operació de rescat, els immigrants eren pujats a bord d'una patrullera europea per traslladar-los a terra, i l'embarcació on anaven es remolcava per destruir-la. Les màfies líbies disparaven llavors a l'aire per evitar-ho i reutilitzar l'embarcació. Ni en aquelles ocasions vam creure necessari que el personal de Frontex anés armat.

¿Les funcions de Frontex són vigilar les fronteres de la UE, impedir l'entrada de persones de manera il·legal i coordinar els vols de devolució?

— S'han ampliat les seves obligacions. Per exemple, se li han atorgat competències en salvament marítim.

I tot això com ho fa? Com fa els vols de devolució?

— Abans ho feia quan dos o més estats membres tenien gent per ser retornada. La decisió d'expulsió és nacional, no de Frontex. L'agència posava a la seva disposició un xàrter que feia escala als diferents estats per recollir els immigrants i els traslladava al país d'origen. Ara l'agència pot proposar als estats membres, encara que només sigui un, fer aquests vols.

I com vigila les fronteres?

— L'agència elabora anàlisis de risc, és a dir, fa una predicció del que pot passar l'any següent. En funció dels esdeveniments del Pròxim Orient, pot preveure una sortida massiva de persones que busquin refugi i que intentin entrar a la Unió Europea per les fronteres balcàniques o de Turquia. D'acord amb aquests informes, organitza operacions de patrulla i vigilància i reforça els serveis de recepció als estats membres.

A Espanya té operacions?

— Sí, a la Mediterrània n'hi ha una de quasi permanent, Indalo, que compta amb avions de vigilància, vaixells per patrullar a alta mar i a les aigües jurisdiccionals espanyoles, i agents que són experts en entrevistes o en reconeixement i identificació dels immigrants.

I a les Canàries, on ara arriben tants 'cayucos'?

— Durant molts anys hi va haver l'operació Hera, fruit d'un acord entre Espanya i el Senegal, que permetia que mitjans europeus patrullessin en aigües jurisdiccionals del Senegal. Ara, en canvi, només hi ha agents de Frontex a les illes, que ajuden la policia a identificar les persones que hi arriben, i a determinar si són persones susceptibles de tenir dret d'asil, o si, per contra, són immigrants econòmics i cal procedir a la devolució.

Frontex afirma que Espanya no li ha demanat formalment més ajuda a les Canàries, mentre que el ministre de l’Interior espanyol assegura el contrari. Qui menteix?

— Jo no tinc una bola de vidre per saber qui menteix, però puc donar algun element per aclarir-ho. No és cert que, perquè Frontex faci una operació, l'hagi de demanar l'estat membre. Em fa la sensació que el desacord se centra en el fet que a les autoritats espanyoles els interessaria que Frontex patrullés les aigües mauritanes per evitar les sortides d'immigrants, però això no és possible actualment perquè no hi ha un acord amb les autoritats d'aquest país. És a dir, allò que Espanya vol, l'agència no ho pot fer. I allò que l'agència pot fer no dona un valor afegit a Espanya.

De quina nacionalitat són els agents, els vaixells i els avions de Frontex que operen a Espanya?

— Els mitjans desplegats poden ser d'Espanya, de qualsevol altre país de la Unió Europea o d'empreses privades contractades per Frontex per fer les operacions. I els agents també poden ser espanyols o d’altres nacionalitats.

I a qui rendeixen comptes?

— El país amfitrió de l’operació és sempre el responsable. Es crea un centre de coordinació, on hi ha un responsable del país i un representant de cadascun dels estats membres que participen en l'operació. Però la responsabilitat última és del país amfitrió.

Per tant, si un vaixell de Frontex no ofereix auxili a una pastera amb problemes, la responsabilitat no és de Frontex, sinó del país on es fa l'operació?

—  Exacte.