L’incendi del desig

PalmaÉs esgotador. Haver de defensar la filosofia a les aules és esgotador, perquè el diàleg neix romput. Fa massa estona que, des de trinxeres diverses, hem de defensar i justificar la filosofia, la seva presència a les aules i a les vides que posam en comú, en aquest present inhòspit. Però la filosofia parla en una espècie de llengua estrangera, incomprensible per als buròcrates, una llengua que no encaixa amb la lògica de la utilitat ni amb les urgències neoliberals. Una llengua que, a força d’incomodar, s’ha guanyat l’exili. Hi ha qui protestarà que no sempre la filosofia milita a les files de la resistència, que a vegades fa el joc al poder. Potser és que fa estona que necessitam un altre nom, si us plau, per a aquesta manera perversa de posar en pràctica el pensament, que no és de cap manera filosofia.

Gilles Deleuze, a les pàgines del llibre Nietzsche i la filosofia, diu que quan algú demana per a què serveix la filosofia, la resposta ha de ser agressiva, perquè la pregunta és impertinent. La filosofia no serveix ni a l’Estat ni a l’església. No serveix a cap poder establert. En tot cas, només serveix per detestar l’estupidesa, fa de l’estupidesa un motiu de vergonya. No té més quefer que el de denunciar la baixesa del pensament en totes les seves formes. La filosofia força a caminar endins, com va proclamar Sòcrates, per aprendre a pensar, sense donar res per descomptat. Neix d’una genuïna capacitat per astorar-se, allà mateix on la mirada avesada veu tan sols ‘normalitat’. 

Els grecs mataren el concepte de ‘savi’ i el van rellevar pel de ‘filòsof’, l’amic de la saviesa, l’amant que la cerca incansable, sense arribar a posseir-la mai. Els filòsofs són els que desitgen. I hauríem de tenir present l’ensenyament de Deleuze: no és difícil aconseguir el que desitjam, allò veritablement difícil és desitjar, construir el propi desig. Record la facultat de filosofia del Raval, quan en Miquel Morey havia de repetir la classe matí i horabaixa, perquè érem massa gent que volíem escoltar-lo parlar de Michel Foucault o de qualsevol cosa que ens volgués contar. Record com la seva veu i les seves lectures em van permetre desitjar molt fort. Ara, que volen treure a tota velocitat la filosofia de les aules, pens en tota la gent que no sabrà o no podrà trobar-la mai en altres llocs, i el cor se m’encongeix. Tanmateix, tindrem encara el consol de les paraules i les veus que circulen lliures, i que continuaran atiant l’incendi del desig des d’altres racons.

Inventors de conceptes nous 

Viure lluny de la mirada filosòfica significa viure en la confiança dels conceptes heretats, viure en un món que ens ha estat cedit i que acceptam amb complaença. La filosofia, en canvi, és aquesta insolència en el preguntar, aquesta insistència en la sospita que això no pot ser tot. Deleuze digué que els filòsofs són els inventors de conceptes nous, que ens permeten descloure el món també d’una manera nova. La filosofia no és contemplació, ni reflexió, ni comunicació. Aquestes tres maneres de fer són màquines que generen universals i consens, en qualsevol disciplina. En canvi, l’acte de crear és singular, i el concepte, en tant que creació filosòfica, és sempre una singularitat que s’atansa al món d’una manera insubstituïble. 

Multitud de conceptes s’enfronten, obren el món de maneres incommensurables. La ‘substància’ d’Aristòtil, el cogito cartesià, les ‘impressions’ de Hume... van formant una història i configurant una geografia molt determinada. Hi ha conceptes que reclamen una paraula extraordinària, d’altres es conformen a segrestar la quotidianitat. Però sigui com sigui, en tots els casos es tracta de sospitar dels mapes traçats i crear camins nous. Tornant als dies de la facultat, pens en na Laura Llevadot, que cartografiava la filosofia contemporània davant els nostres ulls meravellats. Na Llevadot diu que els textos filosòfics són “morts vivents que sempre retornen per ensenyar-nos alguna cosa, per qüestionar les nostres certeses, per fer fracassar la nostra manera de viure i obrir-la així a l’inesperat”. 

La filosofia no ens ensenya a viure, sinó a revoltar la vida. Ens empeny a cercar una sortida allà on el costum aixeca murs infranquejables. Ens permet tornar a encantar el món, tenir món d’una manera nova. Cada any hi ha algun alumne que et mira als ulls i, contra tot pronòstic, et diu: “Crec que estudiaré filosofia”. És l’incendi del desig que crema l’imperatiu de submissió. 

Potser acabarem sortint de les aules, a contracor, però hauríem de saber que renunciar a la filosofia és renunciar a trobar una sortida.