Incivisme i clor

PalmaLes Balears i Pitiüses són illes, i això vol dir, com ens ensenyaven a alguns a escola, que són porcions de terra envoltades d’aigua per totes bandes (no confondre amb els istmes, que estaven envoltats d’aigua per totes bandes tret d’una, només que ningú sabia què eren). A pesar d’aquest fet, de tenir tanta d’aigua (podem dir-ho: de mar) que les envolta, les Balears i Pitiüses també deuen ser un dels territoris del món més plens de piscines. Un temps es construïen safareigs (o safaretjos, com diuen molts), que servien el propòsit de regar el tros i, a més, proporcionaven a l’estiu uns banys sensacionals. Però amb el temps el safareig ha quedat obsolet, ubicat dins un altre temps com la rústica padrina de Maria Antònia Salvà, i l’evolució de la nostra societat ha anat cap a les piscines, les piscines en forma de ronyó i fins i tot, més recentment, les làmines d’aigua, que són aquestes piscines que l’aigua està a l’altura de la vorera i que s’han de construir preferentment en un lloc elevat, perquè sembli que un es banya dins l’horitzó, o dins les llàgrimes de sant Llorenç, també dites Perseids, si és la nit de l’11 al 12 d’agost. Sigui com sigui, la finalitat (posar el cul en remull) és sempre la mateixa, i enguany, que la calorada ha aconseguit convèncer fins el mallorquinarro més contumaç que cosa passa amb el clima, amb més motiu. Les piscines, en conseqüència, proliferen i es multipliquen: petites o grans, inflables o d’obra, transparents o cobertes, infantils o de competició, privades i públiques. El piscinisme és una religió en expansió; i el de pisciner, un negoci quasi sempre pròsper.

—Torna’m la pilota o et pegaré una hòstia que ja ho veuràs!

Qui així s’expressa és un infant d’uns vuit o nou anys adreçant-se a son pare, que continua fent l’ase amb una pilota de plàstic mente s’esbutza de riure. Els qui sentim els crits de la criatura dolcíssima, que es repeteixen augmentant de volum a cada moment que el pare continua sense tornar-li la pilota, no podem evitar pensar allò que, en el nostre temps, això no s’usava. I també que no tot era necessàriament dolent en el nostre temps.

Hem mencionat una mica més amunt les piscines públiques, i de fet aquesta, la piscina al servei d’una comunitat, deu ser tal vegada la més antiga i més arrelada de les formes piscinístiques a les nostres quatre illes, un país, cap frontera. Van prendre en certa manera el relleu dels mencionats safareigs, o safaretjos, en especial aquells que eren de més cabuda i s’hi anaven a banyar els al·lots de tot un poble: foraviles que eren privats, per descomptat, però que deixaven el pas franc a qui hi acudís de manera respectuosa, que solia ser la majoria de la gent. D’aquí vam passar a les piscines municipals, i a les comunitàries al pati de les finques d’apartaments o de pisos, i sembla que alguna cosa es va perdre pel camí, si més no pel que fa al civisme dels usuaris.

Un apèndix de la platja

És cert que, de goranades a les piscines, se n’han comès sempre, però una cosa són els jocs d’estiu de la jovenalla desenfeinada i una altra, les exhibicions de xuleria agressiva i desbocada d’una part notòria de la nostra conciutadania. Molts entenen la piscina com un apèndix de la platja i s’hi comporten de la mateixa manera, és a dir, amb la màxima desconsideració cap als altres i posant automàticament el pilot de cercar brega si a algú se li acudeix de fer-los cap remarca sobre el seu comportament.

—Podríeu abaixar la música, per favor?

—Qué pasa, no te gusta, pavo.

Aquest breu diàleg que acabam de reproduir és real i es va produir un dia d’aquest mes de juliol en una piscina pública d’un poble de Mallorca. Hauria continuat de manera considerablement pitjor si l’home que havia demanat a un grup de joves amb aspecte d’acabar de sortir d’un videoclip de Bad Bunny que abaixassin la música hagués insistit en la seva pretensió. L’home, per contra, no tenia aspecte ben bé de res, i la seva seva poquedat contrastava amb el tro de l’altaveu digital des del qual es difonia la melopea de la llista de cançons de la colla pessigolla.

—Ya le vale al pavo –repetia un dels joves.

Un altre li seguia la corda i anava remugant frases males d’entendre, entre les quals es va fer sentir alguna cosa sobre “ahostiar al viejo”. Efectivament, l’estrany era qui havia demanat una cosa tan senzilla com no posar la música a un volum insofrible: la piscina era plena de gent, però ningú semblava que s’immutés per la invasió sonora. A un extrem, uns preadolescents feien una competició de tirar-se a l’aigua de bomba, esquitxant tant com podien. Pares anaven i tornaven de la piscina de cercar cerveses, que consumien a l’estil de Homer Simpson, amb rotots estentoris que, en haver estat eructats, els deixava a la cara un somriure d’orella a orella.

Hi havia un home i una dona que feien el paper d’encarregats, però que s’estimaven més fer el suec i esperar que tothom hagués partit per arreplegar les llosques, les llaunes, les bosses de patata i altres deixalles de productes que en teoria no poden ser consumits dins el recinte. Consideraven preferible això a exposar-se a un episodi desagradable o fins i tot violent, com havia fet el temerari que havia gosat demanar de bona manera que abaixassin la música. Al final no havia passat res, els haurien dit els encarregats conformistes si els haguéssim preguntat. Avui dia la gent va com a molt emprenyada, n’hi ha que arriben aquí bastant passadets de voltes, i a més, amb aquesta calor, tot empitjora.

—I què podem fer?

—Posar-nos en remull i esperar que passi...