Bàrbara Duran: "Incloure les dones a les festes populars suposa que els gestors perdin privilegis"

PalmaLa musicòloga Bàrbara Duran (Manacor, 1963) ha estat objecte de polèmica recentment. El motiu? Compartir un vídeo a les xarxes socials en què ella ballava de dimònia. Des d’un punt de vista acadèmic i tot just haver publicatun estudi sobre cultura popular i feminisme, explica per què és important que les dones tinguin igualtat de participació en les festes populars.

Hi ha masclisme en les festes populars? En quin sentit?

— No crec que hi hagi un masclisme provocat, però sí heretat. El problema és que tenen esquemes d’actuació que han estat heretats des d’antuvi i els patronats no qüestionen la tradició.

Què diríeu a aquella gent que considera que la tradició és intocable?

— Que les tradicions han de fer mudances i, de fet, per mantenir-se sempre s’hi han fet canvis, s’han hagut d’adaptar. Però jo aniria més enllà. Quan, per exemple, parles de tradició oral, parles d’una transmissió no fixada i això tothom ho dona per fet: no podem pensar mai que la persona que rep un missatge el tornarà a transmetre igual, sinó que sempre hi haurà canvis. Ningú no ho qüestiona, però quan demanes un canvi més obvi, com que les dones ballin, llavors la tradició ja és intocable.

És ara moment de fer una ‘mudança’ i incorporar la dona a tots els àmbits de les festes populars?

— Si la societat ho demana, sí. Ho està demanant? Sí. Idò és irrebatible.

Són les festes un espai on el masclisme és més accentuat?

— No, però cal tenir en compte que les celebracions populars són llocs de màxima visibilitat i els col·lectius cerquen visibilitat i representació. No els serveix reivindicar a la cuina de casa. Allò que es necessita és conquerir l’espai públic i, sobretot, els espais on sempre hi ha hagut estructures masclistes, perquè això implica que la societat general assumeix que les coses han canviat.

En el cas de Manacor, per què creis que el Patronat mostra tan poc interès en la incorporació de dones?

— És més un tema de com fer-ho de manera adequada, perqùe no hi ha models previs en els quals basar-se. S’han de prendre decisions difícils i no hi ha esquemes. No obstant això, els agents culturals han fet que la festa tingui continuïtat i tingui visibilitat. Se’ls ha de reconèixer aquest treball i jo no entr en si ho fan bé o no, tan sols dic que hi ha hagut moments en què les festes han estat a punt de desaparèixer i, gràcies a ells, s’han mantingut.

Quins altres impediments hi ha per assolir la igualtat de participació?

— Hi ha sectors dels patronats i confraries que estan d’acord amb el canvi i n’hi que no. Hi ha tensions. Les entitats organitzadores són l’expressió d’unes estructures patriarcals i el fet d’incloure les dones a les festes suposa una pèrdua de privilegis: el privilegi d’escollir, el privilegi de la visibilitat, de ser el referent o de comandar. Per tant, quan es troben amb la demanda social, que en aquest cas no és més que igualtat de participació, no deixa de ser una pèrdua de privilegis per a ells.

Però les dimònies de Manacor, per exemple, sí que han proposat un mètode.

— Sí. Elles han aplicat per primer pic un model que en el meu estudi he anomenat apropiatiu. S’han vestit com els homes i s’han apropiat d’un repertori estrictament masculí. A les entitats gestores no els queda més remei que considerar-ho.

Del vostre estudi, quina conclusió principal en treis?

— Dels tres models que establesc, l’únic que ha provocat una articulació de canvi és el model apropiatiu de les dimònies. La gent ha de reflexionar sobre el fet que aquest és l’únic mètode que ha aconseguit reaccions. Quan vols un canvi, d’alguna manera t’has de plantar.

Hi ha una llei autonòmica d’igualtat que obliga les administracions a facilitar l’accés de les dones a la cultura. Considerau que s’està incomplint?

— Fan els ulls grossos per tal de no comprometre sectors organitzadors. Sí que crec que s’ha d’apel·lar a la responsabilitat de les administracions, que són també les que han de fomentar i donar models vàlids.

És incompatible mantenir la tradició amb el fet d’incloure les dones en tots els àmbits de la festa?

— De vegades és cert que volem regular tant la festa que hi ha el risc de perdre aquest sentiment d’alliberació de problemes que aporten les festes populars. Però això no vol dir que no s’hagi de cercar una manera que les dones hi participin. Ha arribat l’hora d’entendre que la tradició ha d’incloure un canvi d’igualtat participativa.

Hi ha qualque festa popular a les Illes Balears que ja hagi estat ‘conquerida’ per les dones?

— Els cossiers de Manacor en són un bon exemple. D’una manera fluida i natural varen incorporar dues dones, després que s’obrís el debat de si podem o no ballar. Varen acceptar que els canvis són aquí.

Creis que l’Ajuntament de Manacor va proposar que les dones ballassin per ‘postureig’?

— Davant la petició municipal, diverses entitats es varen sentir ofeses. Crec que l’Ajuntament està interessat a prendre part en tot allò que potencia la igualtat de manera participativa. Ara bé, tampoc crec que tinguin tant de poder com per fer canviar el posicionament dels patronats. Han fet la demanda, però s’han mantingut en una posició neutral.