Begoña Román: "La inclusió no és donar només diners"

BarcelonaLa filòsofa Begoña Román presideix el Comitè d'Ètica de Serveis Socials de Catalunya, un òrgan assessor de la Generalitat que vetlla perquè les polítiques socials garanteixin drets públics. Román serà l'encarregada d'inaugurar el IV Congrés de l'Acció Social - Inclusió.cat, que es farà dijous i divendres a l'Atlàntida de Vic.

Quina foto en sortiria de la inclusió a Catalunya?

— Hem pogut presumir que l'èxit d'inclusió és l'escola, però ara estem veient com creix el fracàs escolar, com hi ha pares que abdiquen de les escoles, i altres tendències, com la gent que baixa dels mecanismes tradicionals de les escoles. M'amoïnen els hikikomoris, els joves autoreclosos que només tenen relacions per xarxa; o el home schooling,els pares que no confien en la institució escolar i munten el seu sistema d'escolarització a casa. Els guetos o la gentrificació no només són fets de gent vulnerable. Tenim un nou concepte de la comunitat.  

Més individualista?

—  El problema no és l'individualisme, el problema és l'atomisme, que sens dubte i sense voler-ho, és un efecte col·lateral que ha vingut a satisfer aquest tipus d'estat de dret que ha afeblit l'espontaneïtat ciutadana. Ara és l'estat i els professionals qui ho han de fer tot, perquè nosaltres ens dediquem als nostres assumptes. El món ha canviat molt, tenim els mòbils, més mobilitat geogràfica que fa que la gent tingui por a un compromís amb la comunitat i cregui que generar vincles potser no val la pena. La inclusió ara és més complexa.

Llavors, com ho fem?

—  Hem d'acceptar més les diferències i per acceptar-les hem d'entendre més l'altre, escoltar-lo i, per tant, practicar un tipus de polítiques on no només pensem en la distribució econòmica de cases i escola. Ni nosaltres som tan iguals, ni els altres són tan diferents. Perquè al final tots acabem necessitant casa, escola i menjar i una certa calma, estabilitat i crear capacitats i tenir vincles. La inclusió s'ha convertit en assimilació. Hi ha la creença que amb bona voluntat, assistencialisme o paternalisme, però això despersonalitza i l'altre no pot deixar de ser qui és.

No tot es redueix a les prestacions, doncs?

—  La inclusió no és donar diners. Primer, és la casa. I què vol dir casa? Vol dir acollida, no vol dir pedra. De què em serveix que em donis diners i casa si després no tinc acompanyament, no tinc mentoria, no tinc colla, no tinc la vida social, perquè la solitud és horrorosa. Treballem a donar diners, donar coses, però es tracta d'incloure, de fer que la gent se senti valorada i reconeguda. I això val per a tot. Tenim un problema amb la salut mental, amb les addiccions, perquè no tenim resolta la tristesa que genera el nostre món.

Al congrés d'Inclusió.cat parlareu sobre investigació en el sector.

—  El que s'investiga és quina mena de polítiques públiques on els serveis sanitaris, de comunitat, serveis socials o la policia treballant plegats han aconseguit recuperar moltes persones que van caure als marges. Hem vist que el model Housing First de Finlàndia funciona i el podríem implementar aquí. També hi ha un segon punt sobre el tipus d'empreses de serveis socials i quin tipus de convenis col·lectius del món social entorpeixen la feina dels professionals. Si tu tens un jove a qui s'aconsegueix vincular a un educador social o un programa de deshabituació, serà més fàcil recuperar-lo. Però si resulta que al professional se li acaba el contracte laboral i ha de marxar, es perdrà el vincle i la confiança del jove en el sistema. I també hi ha l'aplicació de la intel·ligència artificial.

Com es pot aplicar?

— Té moltes aplicacions, entre elles la d'aconseguir que es faci un sistema de recopilació de dades i puguem veure quina mena de polítiques són més eficients que altres, per exemple, i creuant dades contribuir a lluitar contra l'absentisme escolar, la pobresa energètica, etc. Si la fem servir bé, igual que fan a la salut, serveix per tenir dades que fins ara no teníem.

Per trobar un bon model hem de mirar als països nòrdics?

— No ens hem de meravellar amb els nòrdics, han fet coses bones, però ho pivoten tot amb l'estat i tenen la vida resolta: no tenen família, obligacions o compromisos, gràcies a una bona cobertura pública. No tenen ningú que els cuidi ni ningú per cuidar. I les persones som vincles. Nosaltres tenim la comunitat mediterrània, la mamma mia, el veïnatge. Compte, però, que això s'acaba i estem una miqueta irritats. I l'esperança és indispensable i vol dir que val la pena cuidar el lloc on vivim. La desesperança fa que molta gent abdiqui de les responsabilitats i dels vincles i quedi al marge.

Ara que es formaran nous equips de govern, què els demanaria?

— Que no caiguin en el gatopardo, en què canviï tot perquè tot continuï igual. Que pensin en la vulnerabilitat, no només calen canvis legislatius sinó mesures per als més vulnerables. Abans que més places i pedres hem de pensar en indicadors de benestar, en el fracàs escolar.