Els indigents de la festa atrapats a Eivissa

Eivissa“Vaig venir per treballar durant la temporada, però no m’ha sortit res. Ara mateix visc al carrer i necessit ajuda per anar fent mentre cerc feina”. La frase la pronunciava un jove gallec, fornit, educat i amb bona aparença en un cèntric carrer d’Eivissa el maig de 2017. Poc més de dos anys després aquest mateix home, molt més prim, camina descalç i parla a crits amb algú que no hi és just abans de demanar un cigarret als clients d’una terrassa. “No li doneu res, que és un pesat”, avisa la cambrera; al bar ja el coneixen. “És boig, ja hem hagut de telefonar a la policia unes quantes vegades després que armàs renou”, hi insisteix sense donar-hi més importància. El gallec se’n va sense cigarret i continua parlant sol.

Ell és tan sols una de les moltes persones amb problemes mentals i d’addicció que malviuen als carrers d’Eivissa. Ara ja hi ha devers 200 persones sense llar i la majoria tenen ambdós problemes, segons el col·lectiu La veu dels que ningú vol escoltar, dedicat a l’atenció de les persones sense sostre. Tant aquesta entitat com Càritas Eivissa -que acaba de presentar l’informe anual corresponent al 2018- confirmen que els sense llar augmenten any rere any a l’illa.

De persones sense llar n’hi ha de moltes menes, per això Càritas treballa amb les categories ETHOS, que distingeixen entre quatre tipologies. D’una banda, hi ha els sense sostre, que viuen a la intempèrie o en caixers i portals; per una altra, els que s’allotgen en centres públics com albergs, centres de menors, centres penitenciaris o cases d’acolliment; una tercera categoria és la de les persones que resideixen en habitatges inadequats on manquen infraestructures, serveis mínims i subministraments, com ara barraques; i, finalment, hi ha els que viuen en habitatges insegurs, on els poden vulnerar els drets o amenaçar la integritat. En aquesta darrera categoria s’hi inclouen des dels que viuen amb algú que els maltracta, per exemple, fins als que paguen un lloguer sense cap contracte que els protegeixi o el personal domèstic intern.

L’habitatge insegur és un problema cada vegada més visible a l’illa, sobretot pels lloguers abusius i irregulars. Se n’han disparat els casos, ha aconseguit un ampli ressò mediàtic i s’ha convertit en la punta de llança del debat social perquè aixeca les queixes dels ciutadans. Però Eivissa tampoc no va escassa de sense llar dels altres tres tipus. Pels carrers de l’illa, sobretot a Vila, és fàcil veure-hi indigents amb perfils semblants: addicció a les drogues o a l’alcohol i algun tipus de trastorn mental. Molts varen venir de fora i hi varen quedar atrapats, sense possibilitat de sortir-ne.

Patologia dual

Algunes d’aquestes persones varen venir a treballar durant la temporada turística, però els plans no els varen sortir bé i, com el jove gallec, varen quedar al carrer. D’altres varen arribar a Eivissa atretes per la festa... i la festa les va atrapar. Cristóbal, promotor del col·lectiu La veu dels que ningú vol escoltar -i que prefereix que no se’n difongui el llinatge- apunta que molts dels que han acabat vivint als carrers d’Eivissa hi varen arribar pensant-se que anaven a l’illa de la festa perpètua. “La típica imatge d’Eivissa és la de Bora Bora -explica-, amb la gent ballant i passant-ho bé, amb gogós exuberants com aquella que sortia en un reportatge famós de fa uns deu anys i que ara sofreix greus problemes mentals i viu al carrer després d’haver treballat en llocs com Pachá i Amnesia”. Recorda també el cas d’un discjòquei de Pachá a qui li va passar el mateix: ara passa les hores als voltants de la plaça del Parc de Vila.

Un dels que va venir atret per la festa és un sense llar francès que té una minusvalidesa que li impedeix caminar i es passa gairebé tot el dia assegut davant l’aparador de la botiga d’una de les discoteques més conegudes de l’illa. En una barreja d’espanyol i anglès que deriva contínuament cap al francès, explica que la seva vida havia estat “tot festa” i que va viatjar a la pitiüsa gran atret per la música i “el bon rotllo”. “Ja no hi ha discoteques per a mi -reconeix-, però hi continua havent heroïna”. Com ell, molts altres viuen al carrer sotmesos alhora a les addiccions i als trastorns psiquiàtrics. Quan ambdós factors es combinen, es pateix el que els metges en diuen patologia dual, que és molt més habitual del que es podria pensar.

El psiquiatre Miguel Ruiz Flores explica que la població sense llar amb patologia dual està, en general, fora dels sistemes sanitaris i d’ajuda social. Als centres de tractament de drogoaddiccions només s’ajuda els qui hi van. I la normativa espanyola estableix que els ingressos per trastorns mentals poden ser voluntaris o involuntaris, però és difícil que els qui, a més, pateixen una addicció estiguin disposats a ingressar-se en un lloc on no podran tenir la substància que anhelen. Perquè es pugui aplicar un ingrés involuntari, cal que sigui un cas mèdic urgent, ho indiqui un metge i ho confirmi un jutge.

La doctora Marina Llovés Gómez, de la Unitat de Conductes Addictives (UCA) del Consell d’Eivissa, reconeix que aquest tipus de població no sol arribar al seu centre, l’únic que, juntament amb Projecte Home, ajuda contra les dependències a la pitiüsa gran. Llovés també parla de situacions molt cronificades que impedeixen que hi hagi la voluntat necessària per poder rebre ajuda de la UCA. I si els afectats no demanen socors, el sistema no acostuma a arribar-hi, tot i que a vegades ho pot fer, ni que sigui per atzar.

En aquest sentit, el doctor Ruiz Flores recorda el cas d’un home italià que va arribar a urgències psiquiàtriques de Can Misses després que la Policia Local l’hi traslladàs i el descrigués com “un indigent que estava delirant” enmig del carrer. L’equip mèdic va diagnosticar al pacient que estava totalment desorientat i el varen medicar com tocava per al quadre psiquiàtric que presentava. Poc després l’home va recordar la seva identitat. “Feia quatre anys que havia desaparegut, quan va tenir un brot psicòtic i va venir a Eivissa sense que els seus familiars tornassin a saber-ne res”, recorda Ruiz Flores. Va viure quatre anys al carrer mentre la seva família el cercava, i només va sortir d’aquesta situació quan va aconseguir, gairebé per casualitat, un tractament psiquiàtric encertat.

Morts sense sostre

La majoria d’aquestes històries no tenen un final feliç, lamenta Cristóbal. El grup vol ajudar persones sense sostre o amb dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques. També explica que, tot i que cada vegada hi ha més gent que cau en aquesta situació, la xifra dels 200 afectats es manté més o menys estable perquè molts “simplement es moren”. Des del 2016 el col·lectiu ha detectat 18 persones mortes a Eivissa mentre vivien en situació d’indigència. Les institucions tan sols n’han comptades tres. Cristóbal explica que les administracions només compten els que moren al carrer, no els que ho fan en vehicles o infrahabitatges. I no totes les defuncions són per problemes de salut o sobredosis. A l’illa encara es recorda l’escocès que va arribar-hi amb la intenció de prosperar en el món de la nit, però que no se’n va sortir i, segons el seu entorn, va viure alcoholitzat, sense aprendre ni català ni castellà, durant com a mínim una dècada. Al final es va llevar la vida endinsant-se a la mar.

Segons Càritas Eivissa, el problema no és la qualitat de l’atenció a aquestes persones, sinó que no hi ha cap espai integral per atendre-les. “Fa més de deu anys que esperam la construcció d’un centre de baixa exigència, imprescindible per poder abordar la promoció d’aquestes persones”, lamenta Maite Barchín, treballadora social en el servei d’acolliment de Càritas Diocesana d’Eivissa i Formentera. “A més, s’està pendent de la creació d’un servei d’atenció a patologies duals, un servei molt necessari, però creim que les places que s’oferiran seran insuficients”, alerta. Fa referència a l’anunci que va fer a principi d’any la consellera de Salut, Patricia Gómez, que va assenyalar que durant el 2019 mateix el seu departament obriria a Eivissa un hospital de dia de patologia dual. Però ella mateixa va admetre que aquest hospital només tindria vuit places.

Sis mesos després de l’anunci encara no se sap res d’aquest centre de dia. Mentrestant continua també pendent que s’obri l’Alberg de Baixa Exigència d’Es Gorg -el conveni el varen signar l’Ajuntament i el Consell d’Eivissa al final de la legislatura passada-, i tampoc hi ha sobre la taula cap pla per resoldre la falta d’habitatge per a aquestes persones. Segons Barchín, l’habitatge és la principal eina per a la inserció, tal com demostren experiències com el ‘HousingFirst’, que el prioritza com a eix central per tractar la resta de problemes dels afectats. Barchín insisteix que cal una xarxa de recursos adequada i que avui dia “és gairebé inexistent, perquè no hi ha serveis especialitzats”. La doctora Llovés, de la UCA, també reclama els serveis que s’haurien de facilitar a Es Gorg per assegurar un mínim de dignitat humana a les persones amb addiccions, hagin deixat el consum o no. Cristóbal s’hi afegeix i lamenta: “A Eivissa no hi ha ningú que es preocupi per aquestes persones”.

La veu dels que ningú vol escoltar ha pres mesures per la seva banda. Han dut la vicecònsol britànica a conèixer la situació dels seus compatriotes que viuen als carrers de l’illa. Arran de la visita, explica Cristóbal, el viceconsolat ha facilitat papers als sense llar que són ciutadans britànics. També han pogut informar les seves famílies que continuen vius. A partir d’aquesta experiència, el col·lectiu ha proposat al Consell d’Eivissa que la repeteixi amb tots els cònsols i vicecònsols de l’illa. De moment no han rebut cap resposta sobre la proposta.

Cristóbal explica que els orígens més significatius dels sense llar d’Eivissa són l’Europa de l’Est i el Marroc, però que, de fet, n’hi ha de pertot. Càritas afirma que els seus usuaris en situació d’indigència són majoritàriament persones sense una xarxa de suport funcional, amb patologia dual, d’entre 25 i 55 anys -o més- i sobretot homes, tot i que últimament ha augmentat el nombre de dones.

La veu dels que ningú vol escoltar ha aconseguit, fa poc, ajudar un veterinari i professor d’hípica a sortir de la indigència. Ja fa cinc mesos que no beu i ara cerca feina. “Però perquè aquestes coses passin és necessari que algú surti al carrer i s’acosti a ells”, recorda Cristóbal.