La indústria tradicional de Menorca, en mans de la geopolítica
El calçat i la bijuteria aguanten en un context poc favorable, sense relleu generacional i sotmesos als preus i terminis marcats pels conflictes bèl·lics i les polítiques comercials de les grans potències
CiutadellaPoc menys de 100 empreses i 1.700 treballadors mantenen encara viva la indústria tradicional a Menorca. El turisme ha anat menjant terreny al calçat i la bijuteria, que amb prou feines representen el 5% del teixit productiu de l’illa. La progressiva desaparició de referents com Catisa o Patricia i la reducció de la indústria auxiliar han empitjorat el panorama a les marques que encara sobreviuen al monocultiu turístic. El seu futur, però, cada vegada depèn més de les guerres i els aranzels. La geopolítica és la que mana ja als seus negocis.
L’economia menorquina, que fins a principis dels 90 se sustentava en bona part en la indústria transformadora (El Caserío) i manufacturera, ja està tan dominada pel turisme que el pes de la bijuteria i el calçat és ben minoritari. La deslocalització de part de la producció per la conjuntura exterior desfavorable i la manca de relleu generacional han fet que els peons de la indústria manufacturera hagin retrocedit ja fins al lloc 24 de les professions més contractades a Menorca. El 2024 s’han formalitzat només 195 contractes al sector, poc més d’una tercera part dels 451 que es comptabilitzaven el 2019, tot just abans de la pandèmia. La feina més sol·licitada, però, no ha canviat. Cada any es fan més de 5.000 contractes a cambrers.
Dependència del monocultiu turístic
La sortida del covid ha accentuat la dependència del monocultiu turístic, amb els rècords més alts en l’afluència de visitants, i, en conseqüència, la major pèrdua de pes de la indústria tradicional. La situació ha arribat a tal punt que el Cercle d’Economia de Menorca ha advertit que el sector del calçat podria desaparèixer en un horitzó de només deu anys. Això suposaria la pèrdua de prop de 900 llocs de feina i de 80 milions anuals de facturació.
L’objectiu és que cap altra de les marques més representatives de l’illa acabi morint. Per aconseguir-ho, diu el Cercle, és necessari compensar més la doble insularitat que pateixen les indústries menorquines, greument ferides pel context internacional que encareix tant les matèries primeres com el transport logístic de mercaderies.
També hi influeix negativament, segons el Cercle, el nou model de contractes fixos discontinus, que “penalitza” les fàbriques obligant-les a assumir una estructura fixa de producció quan, per la seva naturalesa, es mouen a impulsos estacionals per les temporades de moda.
Un altre aspecte que dificulta la seva subsistència és que s’impedeix a les empreses de calçat accedir a ajudes públiques si no garanteixen un període de pagaments de 30 dies quan, precisament, les mateixes dinàmiques del sector provoquen que es tardi gairebé mig any, 180 dies, en el procés entre quan es fabriquen les sabates i aquestes es venen a la botiga.
Tots aquests factors agreugen encara més el necessari relleu generacional, sobretot en els llocs estratègics de producció. Aquest fet és tan greu que, segons el Cercle d’Economia, es podria posar en risc el prestigi aconseguit per les marques més reconegudes fora de Menorca.
El president de l’associació de fabricants, Juan Carlos Fernández, no creu que s’arribi a tant, però admet “certa preocupació” motivada, en bona part, pel context internacional. “Ens estam plantejant fer trobades de geopolítica”, comenta. Les guerres a Israel i Ucraïna fan que les matèries primeres arribin tard o s’encareixin i incrementen els costos de l’energia i el transport. Però, a més, el canvi climàtic també avança l’estiu i retarda l’hivern, “de tal manera que el fred arriba quan ja som en plena època de rebaixes”. I, és clar, les vendes se’n ressenten i s’acumula estoc als magatzems. La baixada general de facturació, apunta Fernández, oscil·la entre el 8 i el 20%.
L’empresari alaiorenc hi afegeix encara un factor més: la burocràcia. “Quan vaig entrar a Pons Quintana, gairebé tots els 130 treballadors es dedicaven a fabricar. En canvi –remarca–, ara una trentena llarga dels 98 que hi quedam atenen feines administratives”. La necessitat de declarar els plàstics i residus, l’empremta de carboni, el compliment de les normes de seguretat i higiene… són feines necessàries, però que van en detriment del guany de l’empresari”, diu Fernández. “Així que la frase que ho resumeix tot és que tenim una ‘mala salut de ferro’”.
La crisi de principis de segle
La crisi de principis de segle va posar fi a la majoria de fàbriques auxiliars i això ha fet que una part d’aquesta producció s’hagi deslocalitzat i es faci ja fora, sobretot en el cas de Jaume Mascaró. “Ja només queden tres empreses a tota l’illa que fabriquin soles, una que faci talons i no n’hi queda cap de sivelles i altres accessoris”, es lamenta el president dels fabricants. Juan Carlos Fernández destaca especialment que s’hagi de treure fora de l’illa tot el procés de cosir “perquè ja no trobam ningú que vulgui fer aquesta feina a Menorca. No hi queden cosidores, ni les que treballaven a la fàbrica ni les que ho feien a una cotxeria o a casa”. En aquest sentit, Fernández defensa l’efecte positiu que generava l’economia submergida de molts treballadors del calçat o la bijuteria “que, si bé guanyaven doblers en negre, després els reinvertien a l’illa. Menorca era una illa rica i Alaior, un dels municipis de més nivell econòmic d’Espanya. Qui més qui menys tenia casa i xalet. Ara, però, aquesta feina l’hem de derivar al Marroc, Tunis, Bulgària, Romania i la Xina. Són doblers negres que deixes de pagar a gent d’aquí, però que acabes pagant a gent de fora perquè el negoci sigui oficial”.
Per “aguantar” en aquest context, les grans marques menorquines aposten per obrir noves botigues i així “suplir la manca de vendes”. Pons Quintana apunta més a Espanya, però tant Mascaró com Ria miren cada vegada més al món. La fàbrica d’avarques de Ferreries ja té botigues fins i tot a l’Aràbia. Amb 33 empreses, el 66% de les que hi ha a les Balears, menys de 4 milions anuals de facturació i 1.119 treballadors en total, el sector bijuter també travessa una situació d’incertesa, molt marcada pels conflictes bèl·lics a l’Orient i Ucraïna i les tensions comercials entre les grans economies i els països que produeixen amb menors costos laborals.
“En uns anys hem passat de produir grans volums a fer feina gairebé a la carta”, explica el president de l’associació de fabricants, José Moreno. “El problema és que cada decisió que prenen els Estats Units pot afectar tant els preus com als terminis d’entrega que hem pactat amb els nostres compradors i, és clar, aquest encariment no el volen assumir i ens l’hem de menjar les empreses”.
Aquesta “intranquil·litat”, motivada en gran part per la política internacional, empeny cada vegada més els bijuters illencs a apostar per l’elaboració de productes de km0, que fan guanyar sostenibilitat al sector. Un dels referents d’aquesta nova tendència són empreses innovadores com Sea Jeys, que fan negoci transformant els residus plàstics de les platges de Menorca en joies. Així i tot, l’associació espanyola amb seu a Maó que engloba tots els fabricants de bijuteria confia les seves vendes a un calendari amb mig centenar de fires, entre elles les de Madrid, París i Milà. “En aquest sentit –diu Moreno– res no ha canviat”.
Amb la creixent desindustrialització, també està desapareixent bona part del patrimoni de la que va ser la principal activitat econòmica de l’illa abans del turisme. El desús i el progressiu tancament de fàbriques s’afegeix a la falta de testimonis directes i la manca d’un pla de recuperació, el que ha empès l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) a prendre mesures al respecte. Fa dos anys va crear un Grup de Recerca en Patrimoni Tècnic, Científic i Industrial que pretén tornar a donar valor a les naus i instal·lacions que acolliren les principals empreses sabateres i de bijuteria de Menorca.
Alfons Méndez, que en lidera la iniciativa, recorda el segle i mig que la indústria manufacturera va donar de viure els menorquins. La confecció de sabates, teixits, maquinària, bosses de plata i bijuteria obligà a aixecar fàbriques i tallers que ara ocupen un lloc ja més minoritari al paisatge urbà dels pobles de l’illa. Només un de cada vint treballadors donats d’alta a la Seguretat Social encara s’hi dedica.
És per aquest motiu que el grup ja ha començat a elaborar fitxes i entrevistar persones que hi treballaren per tal de catalogar tot el patrimoni material i immaterial que existeix i donar-lo a conèixer. L’objectiu final és crear un centre del patrimoni industrial de Menorca que en doni testimoni i que contribueixi tant a difondre com a investigar aquest llegat.
