PalmaEn Pau té vuit anys, les seves germanes Alma i Lluc en tenen sis i quatre, i la més petita, a partir d’ara na Laura, nom fictici, en té dos i mig i fa pocs mesos que forma part de la família. Ve del Programa Esperança, un projecte de l’IMAS d’adopció de menors amb necessitats especials.
“Fa quatre anys vàrem veure en un anunci que cercaven famílies que volguessin adoptar un infant autista. El nostre fill major ho és. Vàrem pensar: com és possible que algú no vulgui tenir un Pau?”, recorda Noemí del Barrio, mare ara de quatre fills, després d’acollir a ca seva na Laura, que també és autista.
Procés
Han estat sis mesos d’espera des de la primera entrevista el 5 d’agost a l’IMAS, però, segons explica Noemí del Barrio, se’ls ha fet llarg, sobretot al final, quan ja es quedava quatre dies a la setmana i “el dilluns l’havíem de tornar; era dur”, perquè ja s’havien adaptat tots.
Al mateix temps, el procés en si els ha resultat, a ells mateixos, sorprenentment fàcil. “Estàvem preparats per a un procés d’anys d’espera, per a problemes, però tot ha anat molt bé. De fet, ens demanam quan arribarà l’hecatombe, però ens han dit que, superat el que hem passat, tot millorarà. I per a nosaltres és un regal cada dia”, diu.
Na Laura va estar amb una família d’acollida des que era un nadó fins als dos anys, que ha estat quan ha passat a viure amb la família de Noemí. “Per nosaltres era molt important mantenir el vincle. Forma part de la seva identitat. I per mi també ha estat un aprenentatge potent compartit la maternitat”, comenta amb satisfacció. I és que Noemí va ser adoptada quan era petita i va perdre el vincle amb la seva família d’acollida, que estimava molt. En complir els 25 anys els va anar a cercar i els va trobar.
Recorda com la transició de la família d’acollida de la petita es va fer a poc a poc amb molt d’afecte. “Al principi era només una horeta; després, tres dies, i qualque nit, quedava a dormir. Ella té molt de vincle i el volem mantenir. Tenim molt bona relació”, afirma.
Com que es tracta d’una adopció oberta, na Laura pot mantenir també contacte ,una vegada al mes, amb la seva mare biològica, un dret que es reconeix per llei. “Té molta sort, perquè té tres mares que l’estimen amb bogeria. A ella la beneficia mantenir tots aquests vincles”, diu.
Idoneïtat
El més dur, comenta, són les entrevistes per decidir si són una família adient per adoptar o no. “A l’IMAS has de despullar-te psicològicament, fins l’etiqueta de la camiseta que dus posada”. Això sí, diu, “són molt clars, molt honestos, t’informen de tot, no hi ha cap sorpresa”. Alhora destaca el tracte rebut per tot l’equip, que diu que funcionen “com una gran família” i que sempre han tingut amb la seva filla petita un tracte molt afectuós i proper.
Noemí del Barrio assegura que “és una pena que hi hagi famílies que no ho intentin perquè creuen que els diran que no. Nosaltres també pensàvem que ens dirien que no, però no cal ser rics ni tenir gaire temps. Som una família com les d’avui en dia”, precisa.
Les entrevistes, segons assegura, serveixen tant per veure si realment hi ha un desig fort, una seguretat, com per veure quin tipus d’infant pot quadrar millor per les seves necessitats especials.
Experiència
“Nosaltres ja vàrem passar el nostre dol quan vàrem tenir en Pau i ens varen diagnosticar que era autista. Quan has de tenir un fill, somies que serà guapo, intel·ligent i ministre. Quan acceptes que és com és i veus que els problemes es van resolent, tires cap endavant com la resta”.
A Nomeí li molesta que la gent li digui que en Pau és un “angelet”. Afirma amb contundència que “són infants superespecials i cada passa que fa la valores molt més i cada dia és una festa”.
Amb la petita diu que tot ha estat molt més fàcil, perquè ja tenien experiència i perquè no és una sorpresa que no esperaven; al contrari, l’han anada a cercar.
“Pots pensar que vols un fill que parli tres idiomes, però en el moment t’assabentes de qui és realment i que la imatge que te n’havies fet és una gran mentida i que realment el que sempre has estimat és el teu fill i no el que havies somiat que seria”, diu.
Tot el procés, des de l’inici, s’ha fet d’una manera compartida per la família. Als germans de na Laura, el seu pare, Carlos García, i la seva mare, Noemí del Barrio, els varen demanar si es volien embarcar en l’aventura de tenir una nova germaneta i els varen explicar d’on venia i que tindria necessitats especials, com en Pau. No hi va haver cap dubte; tots tres estaven esperant la petita, que ara és una més de la família.
En menys d’un any troben família
Normalment, en menys d’un any els nins i les nines que tenen necessitats especials solen trobar una família adoptiva. Actualment hi ha cinc menors en aquesta situació, tres dels quals no tenen cap discapacitat, però són tres germans, d’entre 7 i 10 anys.
La llei reconeix el dret de la família biològica, en cas de tenir una valoració tècnica positiva, a continuar en contacte amb l’infant i no reconeix el dret a la família d’acollida. Però normalment, si els vincles són positius, segons explica María Luisa Servera, psicòloga del Programa Esperança, la relació ambla família d’acollida es manté. “Ho feim com a criteri tècnic, no cal que es reguli, tot i que forma part del procés administratiu”, assenyala.
Allò que estableix la llei és que no hi ha cap obligatorietat de mantenir la relació amb la família biològica si així ho considera la família adoptiva, que és qui decideix una vegada acabat el procés. “L’adopció oberta es dona en pocs casos”, comenta, i assenyala “que la regulació és de fa un parell d’anys”.
