Infermeres o infermers: per què aplicar (o no) el femení genèric?

PalmaQuina és la millor manera d'anomenar les infermeres? Quines paraules ajuden a fer visible la tasca d'aquestes professionals, i, en canvi, quines altres les invisibilitzen? Aquestes són algunes de les qüestions centrals que la infermera Núria Cuxart va abordar en la conferència D'infermeres i paraules, que va impartir aquest dimecres a la seu del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de les Illes Balears (COIBA), a Palma. La xerrada es va centrar en la relació "de vegades complexa i paradoxal de les infermeres i les paraules quan ens anomenen". Dins aquest tema, un dels debats que surten a la superfície és el gènere: si és una professió amb una gran majoria de dones, el femení genèric —infermeres— és el terme més representatiu?

Per a Cuxart —també llicenciada en Humanitats—, sí. I, de fet, ella l'empra durant tota la conversa. Recorda, a més, "que el Col·legi Internacional d'Infermeres fa cinquanta anys que empra el femení, fins si tot en castellà". Així i tot, posa l'èmfasi que és "opcional" i, sobretot, una qüestió de context. "Tothom sap que ni la RAE ni el DIEC accepten el femení genèric, tu el pots anar utilitzant si et sembla i l'aniràs fent norma d'ús, però si vols ser més formal i complir les normes també està bé", afirma. Això sí, apunta que el més important és tractar tots els professionals de manera igualitària, de manera que si dius "metges i metgesses", també diguis "infermers i infermeres" i no "personal d'infermeria". Per a ella, "amb personal d'infermeria, desapareix la persona: dius el nom de la disciplina, però no la persona que l'exerceix. Despersonalitzes". "El que reclamam és que ens tractin a tots per igual", insisteix.

Cuxart diu que encara hi ha una mirada molt "patriarcal, 'medicocentrista' i jeràrquica" cap al lèxic relacionat amb les infermeres i que sovint s'empren noms discriminatoris i poc fidels a la dimensió de la professió. Posa d'exemple el fet que encara s'arrossegui el concepte 'ATS', que tècnicament no existeix des del 1977, quan les escoles d'infermeria s'integren a la universitat. "Va de baixada, però encara ens trobam en aquestes situacions", assegura. O altres noms que han arribat amb la pandèmia: "Ens han dit 'vacunadores', 'rastrejadores'... Això és greu. Perquè si em dius 'vacunadora' entendràs que l'únic que faig és vacunar i res més". Al contrari, termes com 'facultatiu' o 'doctor' generalment es refereixen als metges, "quan des de la Llei d'ordenació de professions sanitàries tots estem facultats i hi ha moltes infermeres doctores", matisa Cuxart.

Les cures i les paraules

No només són importants les paraules que s'escullen per referir-se als professionals, sinó també les que aquests empren per dirigir-se a les persones que atenen. En la professió infermera és especialment rellevant "perquè el nostre objectiu fonamental és tenir cura i les paraules són importantíssimes". Aquesta és una altra de les qüestions que es van tractar durant la conferència. "Dir 'depressiu' o 'persona amb depressió' canvia molt. Si dius 'depressiu' el situes en condició que accepti aquesta situació", reflexiona Cuxart. Una altra paraula molt comuna i, per a ella, obsoleta, és 'pacient'. Ve d'una època en què "s'anava entregat al sistema de salut –continua la infermera. Ara les persones estan informades i intentam que assumeixin la responsabilitat de la seva salut". Per això, proposa l'expressió 'persona atesa'.

La pandèmia ha contribuït a visibilitzar la tasca de les infermeres? Cuxart creu que sí. "La gent ha estat conscient que està ben cuidat és fonamental. Que pots estar lliure de malalties, però si no estàs ben cuidat, no estaràs bé. I les paraules són molt importants, fins i tot poden curar. Donem-los la importància que tenen", tanca.