Podeu inflar els flamencs flotadors

Els flotadors en forma de flamencs roses no són l’única cosa inflable en aquesta imatge. La panxa cervesera del turista amb la llauna a la mà, una betza pàl·lida i quasi pelada com la d’un granot, també és un element que tendeix a expandir-se, com si cercàs quina quantitat d’aire, o de líquid, pot arribar a contenir abans d’explotar. El ventre del ‘guiri’, juntament amb un somriure beneit –massa cervesa, massa sol, massa vulgaritat de cos i d’esperit– apunten el venedor ambulant de souvenirs i bijuteria, que és ben bé el negatiu de l’altre, la contrafigura. La pell del venedor és intensament negra, el seu cos –tapat per la mercaderia de coloraines– és esvelt i àgil, l’expressió de la cara és seriosa i digna, malgrat el caramull de capellets damunt el seu cap. Al contrari, és com si la futilitat del gènere que despatxa li subratllàs el posat sobri. Del coll del venedor ambulant (senegalès?, somali?) en pengen collars de bijuteria barata mesclats amb ulleres de sol de plàstic, i de la cintura, un manat de peluixos de colors. Un braç li queda lliure, perquè l’ha de menester per comerciar i per mantenir l’equilibri. El turista que l’increpa l’aguanta així com pot, l’equilibri, agafat a la llauna de cervesa. El venedor no beu, però du penjat una espècie de moneder que du estampats els colors de la bandera alemanya –negre, vermell, groc– i la paraula ‘bier’. Al damunt del caramullet de capells du també una gorra de mariner amb una banda en què es pot llegir, en anglès, la paraula ‘capità’. Ja hem dit que tenia dignitat, l’home.

En primer terme, l’embalum inflat i abusiu dels flamencs roses, amb els ulls ben oberts, com si escrutassin la massa humana que es remena al seu voltant. En segon terme i al fons, dispersos, més estrangers: tres seuen just a l’esquena del seu company que, juntament amb el venedor ambulant, és coprotagonista de l’escena. Dos més deambulen al darrere, més a prop de la mar, sota els para-sols de canyís. Duen, com el ‘guiri’ del somriure babau, uns capellets verds bastant absurds (un model que, per cert, el negre també té entre les mostres que du damunt el cap). Vesteixen unes camisetes també verdes amb dorsals blancs, com si formassin part d’algun equip. El color verd, la cervesa i els capells fan pensar remotament en les festes de Sant Patrici, Là Fhéile Padràig a Irlanda, però aquesta festivitat és al març, i no té res a veure amb la mol·lície estiuenca del ‘guiri’ gat que es fa el graciós amb un venedor negre de quincalla.

L’escenari és la platja, una platja. Les platges també s’han convertit en llocs de disputa. Fa pocs dies, una portaveu de Vox va afirmar que els mallorquins no podem (o no poden: hi havia divergència sobre si ho havia dit en primera o tercera persona del plural) pretendre anar a la platja, els mesos de juliol i agost, com es feia anys enrere. Per una vegada, algú de Vox no va dir cap mentida, perquè és així: de fet, fa temps que és així. És tan així que el 2020, any de la pandèmia, vam tornar a les cales i les platges buides amb sorpresa, amb certa alegria, perquè per un estiu se’ns concedia (amb morts i malalts pel mig, com a preu) poder anar a vorera de mar sense saturacions. “Aprofitem”, deien alguns, “que això no ho tornarem a veure”.

Més desbocada que mai

Tenien raó. La resposta al mal pas de la pandèmia ha estat tornar a la massificació, però més desbocada –més inflada– que mai. Hi havia el dubte de què faríem quan ja no hi hagués espai per posar la tovallola damunt l’arena, i la resposta ha estat simple i òbvia: llevar les tovalloles dels mallorquins. La frase de la portaveu de Vox no era tan sols una observació ni una constatació, sinó també una ordre: senzillament, no podeu pensar que aquestes platges, que aquesta mar i aquesta vorera, siguin vostres. Mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers: retirau-vos que feis nosa. Deixau l’espai disponible per als flotadors en forma de flamenc rosa i els seus usuaris, que són els ‘guiris’ beguts amb capellet i camiseta verda. Deixau que el venedor africà malvisqui venent souvenirs porqueria. Això és el que sou, d’això menjau. Podeu llogar ca vostra, o vendre-la: sí, millor que ho vengueu tot i abandoneu voluntàriament l’illa, abans que us ho hàgim de dir d’una altra manera. O podeu quedar-vos-hi a inflar flamencs flotadors amb una manxa, o bufant.