El bitcoin és menys anònim del que penses (i no va tenir un naixement descentralitzat ni igualitari)
Una recerca detectivesca reconstrueix els inicis de la criptomoneda i en treu conclusions sorprenents
Nova YorkAlyssa Blackburn, científica de dades de la Universitat Rice i de l’Escola de Medicina Baylor de Houston, ha dedicat uns quants anys a fer tasques detectivesques en el món digital amb el seu ajudant de laboratori de confiança, el Hail Mary, un ordinador negre lluent amb acabats taronges. La investigadora ha passat aquest temps recopilant i analitzant fuites d’informació de la cadena de blocs del bitcoin, el registre públic immutable on figuren totes les transaccions d’ençà de la creació de la criptomoneda el gener del 2009.
El bitcoin encarna un somni tecnoutòpic. Satoshi Nakamoto, el pseudònim amb què es coneix el seu inventor, va proposar un món en què no hi hagués institucions financeres centralitzades, sinó un sistema monetari electrònic igualitari basat en les matemàtiques que estigués repartit per una xarxa d’ordinadors. El sistema no estaria basat en la confiança, és a dir, no assignaria a un agent dipositari de la confiança de la resta —fos un banc o un govern— la condició d’àrbitre de les transaccions. Com va escriure Satoshi Nakamoto en un document publicat el 2008, el sistema es basaria, per contra, en “les proves criptogràfiques en lloc de la confiança”. O, com proclamen algunes samarretes, “In Code We Trust”, una referència al famós lema dels Estats Units en què el llenguatge informàtic relleva Déu com a dipositari de confiança.
Tanmateix, traslladar la visió de Nakamoto a la pràctica ha resultat complicat. N’hi ha prou amb un episodi de volatilitat de preus per provocar fluctuacions en el bitcoin, i el sistema és destructiu des d’un punt de vista ambiental, atès que la seva xarxa d’ordinadors consumeix una quantitat desorbitada d’electricitat.
Agnosticisme tecnològic
Blackburn afirma que el seu projecte partia d’una actitud agnòstica en relació amb els avantatges i inconvenients del bitcoin. El seu objectiu consistia en travessar el vel de l’anonimat, pentinar el flux de les transaccions des del dia que es va encunyar el bitcoin i estudiar el naixement de la principal criptoeconomia del món.
Satoshi Nakamoto va presentar la seva moneda com a anònima: els usuaris fan servir pseudònims coneguts com a adreces en les seves transaccions (compres, vendes, enviaments, cobraments, etc.). Es tracta de vels alfanumèrics que n’oculten la identitat real. I, segons sembla, hi havia una certa confiança en l’anonimat que oferia el sistema: el 2011, Wikileaks va anunciar que acceptaria donatius en bitcoins. Amb el pas del temps, però, les investigacions han revelat l’existència de filtracions de dades. Sembla que, al capdavall, els mecanismes de protecció de la identitat no eren tan hermètics com es pensava.
“Gota a gota, les filtracions d’informació erosionen els blocs abans impenetrables, esculpint un nou paisatge de dades socioeconòmiques”, afirmen Blackburn i el seu equip en l’article que han elaborat, que encara no ha aparegut en cap publicació revisada per experts. Ajuntant la informació de diverses filtracions, Blackburn va poder atribuir a uns pocs agents una multitud d’adreces bitcoin, les quals es podria haver pensat que corresponien a un gran nombre de persones. Va compondre un catàleg d’agents i va concloure que, en els primers dos anys, 64 agents clau –alguns dels quals eren els “fundadors” de la comunitat, com els anomenaven els investigadors– van generar –“minar”, en l'argot propi de les criptomonedes– la majoria dels bitcoins que existien en aquell moment.
“El que han revelat —és a dir, la gran concentració de la mineria i l’ús del bitcoin en els seus inicis— és tot un descobriment científic”, comenta el Dr. Eric Budish, economista de la Universitat de Chicago. El Dr. Budish, que ha dut a terme estudis en aquest àmbit, va rebre dels autors un avanç del treball d’unes dues hores per vídeo. Un cop va entendre el que havien fet, va pensar: “Deunidó, això és una feina detectivesca de les bones”. En referència als agents clau dels inicis, el Dr. Budish va proposar als autors que titulessin l’article “Els 64 del bitcoin”.
Desencriptar a cops de peu
Una de les tàctiques de Blackburn va ser perseverar i prou. “Hi vaig donar cops de peu fins que es va obrir”, comenta, recordant com va caracteritzar el seu mètode l’investigador principal de l’estudi, el matemàtic aplicat, informàtic i genetista de l’Escola de Medicina Baylor i la Universitat Rice, el Dr. Erez Lieberman Aiden.
Per ser més concrets, Blackburn va desenvolupar vies d’accés per al període de temps que més li interessava: des de la creació de la criptomoneda fins al moment en què el bitcoin va assolir la paritat amb el dòlar nord-americà el febrer del 2011, que va coincidir amb la creació de Silk Road, un mercat negre digital que tenia el bitcoin com a moneda. La investigadora va treure profit d’errors humans, com el comportament insegur dels usuaris. Blackburn estava particularment interessada en els miners, els agents que verifiquen les transaccions a través d’un elaborat torneig informàtic: una mena de cursa per resoldre un enigma en què comparen nombres aleatoris amb una referència, mirant d’encertar el número afortunat. Quan un miner guanya, obté una recompensa en forma de bitcoins.
Segons el grau de proximitat que tinguem amb els cercles de les criptomonedes, considerarem 64 un nombre reduït o elevat de miners clau. Hi ha acadèmics que han qüestionat que el bitcoin sigui realment una moneda descentralitzada. Des de la perspectiva del Dr. Lieberman Aiden, la població objecte d’estudi estava “encara més concentrada del que sembla”. Tot i que l’anàlisi ha revelat que en un període de dos anys el nombre d’agents clau va ascendir a 64, segons el model dels investigadors, el nombre efectiu d’individus que integraven la població en un moment donat podia quedar reduït a només 5 o 6. És més, moltes vegades, tan sols una o dues persones acaparaven tota la capacitat de criptomineria.
En paraules de Blackburn, hi havia molt poques persones que “portaven la corona” i exercien d’àrbitres de la xarxa, “la qual cosa no encaixa amb l’ethos d’una criptomoneda descentralitzada i no basada en la confiança”, diu.
Tresors entre les dades
Per a Blackburn i el Dr. Lieberman Aiden, les dades sobre els bitcoins (uns 324 gigabytes emmagatzemats a la cadena de blocs) constituïen un filó temptador. El laboratori del Dr. Lieberman Aiden es dedica a la física biològica i a la matemàtica aplicada en sentit ampli. Un dels principals temes de què s’ocupa és la cartografia tridimensional del genoma. Però, com a acadèmic, també li intriga l’ús de nous tipus de dades per investigar fenòmens complexos. El 2011 va publicar una anàlisi cultural quantitativa a partir de més de cinc milions de llibres digitalitzats entre el 1800 i el 2000 amb Google Llibres i altres col·laboradors. La va anomenar Culturomics. L’equip, per exemple, hi va introduir el Ngram Viewer de Google, amb el qual els usuaris poden introduir una paraula o expressió i observar-ne l’ús al llarg dels segles.
Aquesta mateixa actitud el va portar a preguntar-se quins tresors hi ha submergits al llac de dades del bitcoin. “Disposem literalment d’un registre de cada transacció”, diu. “Són conjunts de dades econòmiques i sociològiques extraordinaris. No hi ha dubte que contenen moltíssima d’informació, si s’aconsegueix arribar-hi”. De fet, accedir-hi va resultar una tasca d’allò més complicada. A Blackburn no se li permetia recórrer al centre de supercomputació de la universitat: amb un expedient que duia el nom de “Bitcoin”, era sospitosa de dedicar-se a minar la criptomoneda. “Vaig impugnar”, comenta. Va mirar de convèncer un dels responsables que era per fer recerca, però “no els vaig estovar gens ni mica".
El Dr. Mark Gerstein, professor de bioinformàtica de la Universitat de Yale, ha constatat que els resultats de l’estudi tenen implicacions per a la protecció de dades de caràcter personal. Recentment, l’acadèmic va emmagatzemar un genoma en una cadena de blocs privada on, en teoria, es podien emmagatzemar dades de manera segura i inalterable. Això no obstant, el Dr. Gerstein apunta que, en un entorn públic, com és la cadena de blocs del bitcoin, la grandària del conjunt de dades i certs patrons subtils fan que es pugui transgredir la seguretat del sistema, malgrat que les dades quedin inalterades.
“Això és el més increïble del big data –comenta el Dr. Gerstein–, si el conjunt de dades és prou ampli, comença a filtrar informació de maneres inesperades”. Aquest fenomen s’accentua encara més si es connecten dades de diverses fonts, explica el científic: “Quan combines un conjunt de dades amb un altre per crear-ne un de més gran, poden sorgir relacions inesperades”.
Una descentralització escenificada
Un cop Blackburn va haver reunit el catàleg d’agents, es va dedicar a analitzar els ingressos que havien obtingut de la seva activitat de criptomineria. Va constatar que, uns pocs mesos després de la introducció de la criptomoneda —i en contra de la promesa igualitària del bitcoin—, va sorgir una distribució desigual dels ingressos clàssica: una petita fracció dels miners acaparava la major part dels recursos i del poder. Els ingressos de la criptomineria presentaven una distribució de Pareto, anomenada així per l’economista del segle XIX Vilfredo Pareto. En diverses ocasions, un sol miner va ostentar més del 50% de la capacitat de computació i, per consegüent, hauria pogut aconseguir el poder com un tirà mitjançant el que es coneix com un “atac del 51%”. Per exemple, hauria pogut burlar el sistema per gastar-se reiteradament els mateixos bitcoins en transaccions diferents.
Tanmateix, en un gir de guió, Blackburn va constatar que, malgrat que alguns miners tenien la capacitat de perpetrar atacs del 51 %, s’inclinaven reiteradament per no fer-ho. En lloc d’això, es comportaven de manera altruista: preservaven la integritat de la criptomoneda malgrat que el mecanisme de prevenció del frau basat en la descentralització hagués quedat inhabilitat.
Com conclouen els autors de l’article: “Malgrat que el bitcoin fos dissenyat per fonamentar-se en una xarxa descentralitzada d’agents anònims no basada en la confiança, en realitat, als seus inicis, el seu èxit es va basar en la cooperació entre un grup reduït de fundadors altruistes”. Blackburn diu que un ensenyament moral que es pot extreure de la història és, senzillament, que “s’ha d’anar amb compte”. L’encriptació té caducitat, “un horitzó més enllà del qual deixarà de ser útil. Quan s’encripten dades privades i es fan públiques, no es pot presumir que seran privades per sempre”.
