En la dècada dels anys 80, sa Pobla va ser el primer poble a acollir la primera gran onada d’immigració a Mallorca. En aquells anys, la majoria eren homes joves i fadrins que volien treballar al camp i que vivien en pisos subocupats. Als anys 90, la modificació de la Llei d’estrangeria facilità els fluxos migratoris i arribaren famílies senceres. Així, entre l’any 94 i el 95 varen instal·lar-se al poble unes 700 persones, però a principis del 2000 se’n produeix una arribada massiva i entre el 2001 i el 2002 se’n compten 1.800, principalment procedents del nord del Marroc, de l’ètnia amazic. Tot això ho explica l’agent de Policia Local de sa Pobla i autor del llibre Viure a la frontera, Pere Perelló, que en aquell moment dirigia el cos municipal i va encapçalar, juntament amb un grup de col·laboradors, la creació d’un programa d’integració referent a l’illa.
La inserció dels migrants, a càrrec dels pobles
Mamadou Ndeye és l’exemple de les persones que s’endinsen en el procés de regularització dirigit pels consistoris i entitats col·laboradores
PalmaEl Senegal, el Marroc, Algesires, Galícia, sa Pobla. Dit així, la travessia de Mamadou Ndeye sembla ràpida i fàcil, però res més enllà. L’home, de 42 anys, va partir del Senegal el 2017 per trobar una vida millor lluny del seu país. Enrere deixava part de la família, la seva dona i un infant acabat de néixer. Després d’una llarga ruta cap al Marroc, va arribar a Algesires amb “una barca petita”, així com relata ell mateix. Allà, la policia el va interceptar, fins que va aconseguir posar peu a Galícia, on l’esperava el seu germà. L’arribada, però, no va ser com imaginava;amb prou feines podia obtenir ingressos. Un amic li va parlar de Mallorca, on podria dedicar-se al top manta. Dos mesos a Cala Millor li varen bastar per saber que no hi volia treballar. “Em feia vergonya”, conta. Així va ser com dia 29 d’abril de 2018 va arribar a sa Pobla.
Aquesta data la té marcada perquè també suposa l’inici del seu procés d’integració al poble. Tres anys després, és capaç d’explicar la seva història, entre llàgrimes tot i que satisfet, des d’una aula de l’Associació Pa i Mel, una entitat amb 25 anys d’història, pionera en programes d’acompanyament a nouvinguts. Com Mamadou, centenars de persones en risc d’exclusió social arriben cada any a Mallorca. La majoria amb una qüestió gens fàcil de respondre:Per on començam?
Coordinació entre les institucions
L’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) no té cap programa específic d’integració per a nouvinguts als pobles, expliquen fonts de la institució. Des de la Conselleria d’Afers Socials i Esports tenen a disposició l’Oficina d’Informació i Orientació per a la Immigració de Mallorca (OFIM), que s’encarrega principalment de l’assessorament jurídic sobre els recursos públics disponibles. Això sí, des d’ambdues institucions gaudeixen de diferents subvencions.
Així, cada poble té les seves singularitats i, per tant, els seus mètodes a l’hora de fer processos d’integració. En la majoria de casos, se n’ocupen els serveis socials dels ajuntaments, que col·laboren de manera bilateral amb associacions o entitats privades. Ara bé, hi ha punts imprescindibles per tal d’assegurar que tota persona té coberts els drets fonamentals, cosa complicada d’aconseguir especialment pels migrants irregulars, que no tenen accés a feina legal ni a la majoria d’ajudes econòmiques.
“Em volien cobrar 300 euros per l’empadronament”. Mamadou va ser a prop de caure en els paranys de qui s’aprofita de la desinformació, la majoria també immersos en l’economia submergida. “Després, Ada em va explicar que la cosa no anava així”, diu el senegalès en referència a la directora de Pa i Mel, Ada Siquier. En aquesta associació referent a l’illa guien persones nouvingudes. Primer, se’ls fa una entrevista inicial. Després, se’ls deriva a un grup d’acollida, mixt o exclusiu per a dones, on reben acompanyament durant sis mesos en dues àrees fonamentals:la lingüística i la de suport psicològic en el dol migratori. “Arriben totalment desinformats, no saben que necessiten papers i pensen que han de pagar fins i tot per anar al metge”, explica Siquier. D’aquesta manera, creen xarxa i també se’ls ensenya el funcionament de la societat receptora.
De fet, amb l’empadronament i l’obtenció de la targeta sanitària, aprendre a comunicar-se és una de les primeres passes en el procés d’integració. En la majoria dels casos també ofereixen aquest servei els ajuntaments i els Centres d’Educació per a Persones Adultes. A Manacor, només fa un any que varen estrenar el projecte Benvinguda, creat per l’Ajuntament i l’Escola Municipal de Mallorquí. Un total de 94 persones s’hi varen apuntar el curs passat i varen tenir l’oportunitat d’aprendre des dels dies de la setmana i les hores fins al funcionament de la recollida de fems. Ara bé, això no basta, segons reconeix la regidora de Serveis Socials del municipi, Carme Gomila, que avança que preparen un protocol d’acollida “real”.
Fita: aconseguir la regularitat
Manacor actualment té una persona que es dedica exclusivament a fer informes d’arrelament, és a dir, a certificar la documentació necessària per començar el procés de regularització. A Inca, un altre dels principals municipis receptors, el 2021 es varen fer 148 d’aquests informes, segons explica la regidora de Serveis Socials, Maria Antònia Pons.
Precisament per iniciar aquests tràmits els consistoris tenen el suport de la Creu Roja i Càritas. Aquesta darrera entitat va atendre l’any 2020 11.355 persones, el 68% de les quals eren extracomunitàries –la majoria de Colòmbia i el Senegal– i prop del 40% es trobaven en situació irregular, segons les dades facilitades per l’entitat. La fita per aconseguir els papers són els tres anys des d’aquest informe i l’empadronament, si abans no s’ha aconseguit un contracte de feina, la qual cosa és difícil sense estar en situació regular. Mentrestant, s’ha de pagar habitatge, llum, aigua i menjar. Mamadou paga 150 euros per una habitació en un pis compartit amb vuit persones. Ara, ha de cercar un altre lloc on viure per problemes amb els companys, segons relata.
Mamadou ha aconseguit un precontracte de feina al camp. Explica que tot el procés val la pena per retrobar-se amb el seu fill, que va deixar amb dos mesos i ara té cinc anys. Per recordar-lo, sovint li agrada anar al Port d’Alcúdia i observar els pescadors, la feina que va fer durant 25 anys al seu país.
