Maria Magdalena Riera Pocoví: "Intent que el meu estil de cordar sigui un reflex de mi mateixa"

ManacorMaria Magdalena Riera Pocoví (Manacor, 1978) va treballar molts d'anys com a auxiliar administrativa a l'atenció primària. Allà fou on va aprendre les primeres nocions del cordat de cadires. Dues temporades com a guia al Parc Natural de Cabrera i una pandèmia després l'acabaren de decidir. Ara inicia el seu projecte més personal en una professió tan tradicional com necessària.

Quan vàreu saber que el cordat us aniria tan bé?

— Tot va començar treballant a atenció primària sanitària a Santa Maria. Entre la feina més burocràtica, una de les meves tasques era dissenyar i muntar rutes solidàries. És així que moltes vegades tenia tracte amb gent gran. I un dia un home amb qui vaig fer amistat em va mostrar com es feia, la tècnica, els dibuixos... Devia ser el 2015. Ho vaig trobat d'allò més interessant.

Però aquí no va ser quan us ho vàreu plantejar com a feina...

— No encara. Després em cridaren per fer de guarda de refugis a Cabrera. Hi vaig estar dos anys, i encara que m'agradava i servia per viure, no m'hi acabava de sentir còmoda. A més, després de la pandèmia, estigueren molt de temps a cridar-me de nou. Foren uns moments d'espera que m'esgotaren molt. Així que mentrestant em vaig apuntar a un curs d'estratègies per vendre online, posicionament de marca i el valor afegit. Els tres primers anys foren una carrera de fons, però aquí som! Encara ara ho he de combinar amb la fabricació i venda d'arracades o collars. I és que no es ven una cadira cordada cada dia!

Què va passar amb Cabrera?

— Finalment em cridaren, però vaig pensar que si cordar era el que realment volia fer, m'hi havia d'implicar i posar-hi tota la meva atenció perquè funcionàs. T'has de donar a conèixer i és important fer-ho amb totes les ganes.

Recordau la vostra primera venda?

— La primera va ser una cadira que vaig vendre a uns alemanys al mercat de Sineu. Va ser una gran sensació.

Per què 'Pocovineta' com a nom comercial?

— Perquè tant a l'escola d'Es Canyar com a l'institut de Manacor, dins el grup d'amigues hi havia tantes Magdalenes, que ens coneixíem pel llinatge. Riera és molt comú a Manacor, així que vaig passar a ser na Pocoví. Després el primer correu electrònic va ser pocovineta... Així que la cosa estava clara.

I el logotip?

— El logo ve de l'any que vaig viure a Nova Zelanda. Hi tenia una amiga que va voler que l'acompanyàs a fer-se un pírcing. Quan vaig ser allà, vaig triar jo un dibuix per a un tatuatge: una espiral de principis i persones, que representa la família.

Qualque familiar ja cordava?

— No. La padrina materna era modista i el meu padrí feia rajoles hidràuliques de dibuixos d'aigües. O sigui que hi ha part artística però no tan concreta. Els meus dissenys tendeixen a la geometria, als patrons. Rectes, bàsiques i geomètriques.

Els vostres dissenys no són els clàssics que acostumam a veure i que tradicionalment s'han fet.

— Faig de tot! El que em diferencia potser sigui l'ús dels colors i els materials, però sé cordar cadires amb patrons diagonals, en dames, en triangles... El que sí que és vera és que m'agrada molt provar coses distintes. De fet, molts dissenys i dibuixos han nascut d'errors. No he inventat res, però intent tenir un estil, que al final és un reflex d'un mateix, del que tu ets.

Els clients us demanen dissenys especials que ells hagin pensat?

— Normalment no em venen amb un dibuix predeterminat, però record que una al·lota peruana em va plantejar un repte: volia un disseny típic de la seva cultura. Com que era geomètric, a base d'intentar-ho, ho vaig treure. També uns francesos em van comanar uns cordats per fer panells a fi de formar un separador d'espais fets amb cotó. Al final va quedar perfecte. Es pot fer tot el que es pugui imaginar sempre que sigui geomètric. Abans em podia passar tota la nit pensant com s'havia de fer. És una sensació fantàstica quan surt.

Quins materials feis sevir?

— Normalment ho faig tot amb lli o cotó, perquè tenen més colors. La corda de pita esmussa molt i no m'agrada tant. Els primers cordats foren amb cotó, però un dia a Can Garanya no tenien lli i m'oferiren cotó... Va ser perfecte. La bova s'ha de banyar perquè no s'espenyi com el garballó, per exemple. Les fulles s'han d'ensofrar abans i posar dins un pedaç humit.

Les cadires de seient ovalat funcionen diferent pel cordat?

— Les cadires ovalades solen anar amb reixeta de medul·la de rotang.

El cordat era una feina femenina?

— Abans era un ofici lligat amb els fusters, que feien els tamborets i les cadires. Ells solien conèixer o estar associats amb cordadores, en femení. El més curiós era que fins i tot entre els professionals i les cordadores sabien perfectament de qui eren cordades per l'estil, per la manera de fer. A tot el món es corden cadires, la diferència és el material i la manera de treballar-lo.

Ara fins i tot teniu un taller propi.

— Així és. Fins ara cordava a ca nostra, però l'espai ja començava a ser un problema, amb torres de tamborets pertot [riu]

Què val cordar una cadira?

— Depèn de l'estructura, de la corda i de les hores, evidentment. El que és cert és que val el que costa. Un fuster pot cobrar un 10% d'IVA, mentre que jo he de cobrar el 21%, perquè seguesc un patró. A més, he de bestreure el material per assegurar que el color de la tintada sigui el mateix, per exemple. Intent mantenir els preus de les matèries primeres de quan vaig començar. La gent que troba que una cadira cordada a mà és cara és perquè potser no l'ha de tenir... i no passa absolutament res.

Pensau que una feina manual tan laboriosa torna a tenir un valor afegit?

— En general la feina artesana es valora cada cop més. La gent compra menys però al mateix temps decideix molt més en què es gasta els doblers. És una feina en la qual has d'estar en el que fas; si tens un mal dia, es veu. És millor anar a fer una volta i respirar, respectar molt el teu ritme de feina. És evident que les cadires cordades a mà tenen molta més ànima que les fetes a màquina.

Organitzau tallers per a principiants. Com funcionen?

— Els tallers funcionen molt bé, perquè poden viure l'experiència de fer-ho elles mateixes, de tocar-ho amb les mans... i això fa que ho valorin molt més. Duren unes cinc hores i costen 80 euros, amb els materials i el tamboret inclòs.

Supòs que hi ha materials per a interior i per a exteriors.

— El cotó i el lli van molt millor per a interiors, i el polièster, que cada cop està més aconseguit i també és suau, per a les terrasses i exteriors.