DÍGITS I ANDRÒMINES

Internet que cau del cel

Grans tecnològiques i governs omplen l’espai de satèl·lits i altres enginys per donar cobertura de dades a zones remotes

El coet Ariane 6
i Albert Cuesta
24/03/2021
5 min

BarcelonaEl fracàs de la posada en òrbita del satèl·lit espanyol d’observació Ingenio i l’anunci de la nova Agència Espacial de Catalunya, que vol enlairar l’any que ve dos nanosatèl·lits de comunicacions propis, han situat aquests dies l’espai exterior en primera línia de l’actualitat. Les missions astronàutiques, tripulades o no, resultaven fins ara exòtiques per a la majoria de la població, però la nova economia de l’espai les farà molt més properes.

Actualment hi ha uns 5.500 satèl·lits en òrbita al voltant de la Terra. Més o menys la meitat estan actius, i d’aquests gairebé tres de cada quatre són a l’anomenada òrbita terrestre baixa (LEO, en les sigles en anglès), a menys de 2.000 kilòmetres d’altura sobre la superfície del planeta. Aquesta zona, on hi ha objectes tan populars com l’Estació Espacial Internacional (ISS) i el telescopi espacial Hubble, és des de fa pocs anys l’escenari d’una creixent competició comercial entre empreses privades per desplegar-hi xarxes de satèl·lits –constel·lacions– de mida, pes i cost relativament petits, que oferiran serveis de comunicació de veu i dades a regions del món mal ateses per les operadores terrestres, com són zones remotes i poc poblades, vaixells i avions en vol.

Prèviament, firmes com Globalstar i Iridium ja havien posat en òrbita LEO diversos satèl·lits de comunicacions, però últimament tres empreses s’han proposat multiplicar la quantitat d’objectes espacials: durant la dècada passada es van llançar cada any uns 200 satèl·lits petits (menys de 500 quilos de pes), mentre que al llarg d’aquesta se’n desplegaran anualment més d’un miler. Aquesta explosió és possible gràcies a la miniaturització dels aparells, però també a l’aparició de coets reutilitzables com els europeus Vega C i Ariane 6 i els nord-americans de SpaceX i BlueOrigin, que rebaixen substancialment el cost unitari dels llançaments: ara costen menys de la meitat per quilo de pes que fa 20 anys, i la càrrega també és molt més lleugera.

Tres projectes en marxa

La més ambiciosa de les tres xarxes de satèl·lits per donar cobertura d’internet és Starlink, de la firma SpaceX, propietat d’Elon Musk, el fundador de Tesla. Amb els 800 satèl·lits que ja té en òrbita, enlairats en tandes de 60 aprofitant les missions dels seus coets Falcon per a clients com la NASA, ha començat a oferir servei comercial d’internet als consumidors nord-americans. Per una quota mensual de 85 euros (més 430 euros d’alta) s’obté una velocitat d’entre 50 i 150 megabits per segon amb una latència de 20 a 40 mil·lisegons, que potser no sembla gran cosa a qui gaudeix de fibra òptica, però resulta tan atractiva per a qui no pot disposar-ne que Starlink assegura tenir més de 700.000 clients interessats. Amb tot, l’objectiu és abastar tot el planeta: el projecte complet de Musk inclou 42.000 satèl·lits i ja té permís per llançar-ne 12.000.

OneWeb, amb seu a Londres, té previst llançar 2.000 satèl·lits, 600 dels quals abans del 2023. L'empresa va fer fallida al març, tot just després de posar en òrbita els 74 primers, però el govern britànic i la telefònica índia Bharti tenen tan clar el futur del negoci que han posat 1.000 milions de dòlars a mitges per rescatar-la i continuar amb el desplegament.

La constel·lació menys avançada ara com ara és Kuiper, promoguda per un altre multimilionari dels EUA: Jeff Bezos, el propietari d’Amazon. Tindrà 3.236 satèl·lits, el disseny definitiu dels quals encara no es coneix, però és l’única que s’ha compromès formalment a retirar els aparells d’òrbita tan aviat com deixin de prestar servei. Aquest aspecte serà cada vegada més important a la vista del ritme de llançaments esperat. De fet, el mes passat la ISS va haver de canviar de posició per evitar xocar amb un tros de coet japonès, i diversos objectes de l’Agència Espacial Europea s’han trobat ja en risc de col·lisió amb satèl·lits de Starlink. Fins i tot estan sorgint nous negocis al voltant de les deixalles a l’espai: la firma russa StartRocket, que tenia intenció d’ocupar el cel amb lones publicitàries gegants visibles des de terra, diu que ha reorientat l’activitat cap a la recuperació de residus espacials: s’estima que allà dalt hi ha 20.000 fragments de més de 10 centímetres i 100 milions d’un mil·límetre o més. Considerant que orbiten a una velocitat de set kilòmetres per segon, qualsevol bocinet podria fer una bona destrossa.

A banda d’empreses, també hi ha governs interessats en l’explotació de l’espai, i no només les grans potències que ens venen a tots al cap. L’any 2000 hi havia una trentena d’estats amb programes espacials propis; des d’aleshores la xifra s’ha triplicat. En aquest entorn s’emmarca la futura Agència Espacial de Catalunya, que preveu dedicar 18 milions d’euros procedents de l’UE a desplegar sis satèl·lits que donaran cobertura de telecomunicacions 5G a zones del territori català on no arriben les operadores convencionals, sobretot per connectar dispositius de monitorització en aplicacions d’agricultura i vigilància, entre d’altres. Globalment, l’ús de satèl·lits petits per accedir a internet es multiplicarà per cinc durant aquesta dècada, mentre que la funció tradicional d’observació terrestre caurà a la meitat.

Més internet des de l’aire

Un dels globus de Loon, filial de Google

Els satèl·lits no són els únics enginys celestials amb què les firmes tecnològiques pretenen connectar fins a l’últim racó del planeta. També n’hi ha a l’estratosfera. L’operadora Telkom Kenya està donant cobertura 4G amb antenes penjades de 35 globus aerostàtics de l’empresa Loon, filial de Google, que sobrevolen el centre i l’oest del país africà a 12.000 metres d’altura. L’abast de cada globus es 200 vegades més ampli que el d’una antena terrestre, i malgrat que la seva vida és relativament curta, Loon ja té el sistema per anar enlairant-ne de nous als EUA i fer-los arribar a Kènia. Telefónica i AT&T ja havien fer servir els mateixos globus per donar cobertura d’emergència, respectivament, a les regions del Perú més afectades pel terratrèmol i a Puerto Rico després del pas de l’huracà 'Maria'.

En la mateixa línia, Deutsche Telekom i la seva participada Stratospheric Platforms han provat fa poc amb èxit la connectivitat 4G des de drons a gran altura, propulsats amb hidrogen líquid. L’operadora calcula que l’any 2024 estarà en condicions d’oferir cobertura 5G a tot Alemanya amb una flota de 67 aeronaus no tripulades, cadascuna de les quals emetrà 480 feixos orientables i podrà substituir fins a 200 antenes de mòbil terrestres.

stats