La invident que xiuxiuejava a Mossèn Alcover

PalmaHänsel i Gretel, La caputxeta vermella, La Ventafocs, La Blancaneu i els set nans... Són contes que s’han fet famosos gràcies a la potent indústria de Disney. Provenen, però, de la tradició oral alemanya que el 1812 recopilaren els germans Grimm. Imbuïts per l’esperit del Romanticisme del moment, aquests dos joves estudiants de filologia veieren en les històries populars la gran manifestació del volkgeist (‘l’ànima del poble’). Qui més històries els contà va ser Dorothea Viehmann, morta a Kassel el 1816, a 61 anys. “Avui, a Alemanya –diu el dramaturg Jaume Miró–, Viehmann és molt famosa. A Mallorca, en canvi, poca gent sap que darrere moltes de les rondalles de mossèn Alcover hi hagué també una dona. Era de Son Servera i tenia la peculiaritat de ser analfabeta i cega, però amb una memòria prodigiosa. Nomia Rafela Servera Sureda”.

Servera també era coneguda com madò Cega o madò Quelona perquè li deien de ca na Miquelona. Morí el 12 de setembre de 1947, a 87 anys. Després d’anys d’estar invisibilitzada, el 2023 l’Ajuntament serverí la declarà filla il·lustre. El 2021, amb la companyia Noctàmbuls, Miró li dedicà una obra de teatre, Claror, interpretada per Toti Fuster sota la direcció de Pere Fullana. “Jo –diu el dramaturg– som de Cala Millor i de petit havia sentit parlar d’una dona invident, quasi mística, que era una gran contadora de rondalles. La vaig acabar de descobrir a partir d’un perfil seu que vaig trobar al llibre Les rondalles més serverines (Nova Editorial Moll, 2009), a cura de Ramon Ballester i Margalida Nebot. Llavors, per preparar l’obra, em vaig posar a entrevistar gent gran que l’havia coneguda”.

L’Homer de Mallorca

La clarivident figura cega de madò Quelona entronca amb la del grec Homer, el pare de la literatura occidental. Una llegenda assegura que l’autor de la Ilíada i l’Odissea també era invident –segurament, però, rere el seu nom s’hi amagaven un conjunt de poetes. La serverina, nascuda el 27 de desembre de 1861, perdé la vista a quatre anys a conseqüència del xarampió. Sempre duia a la mà una canya, amb la qual s’obria pas. Visqué tota sola i es guanyà la vida com pogué, ja fos pelant ametles, fent cordes amb càrritx o resant el rosari a la casa dels morts. “No només –assegura Miró– transmetia històries que havia sentit, sinó que també en creava. La més famosa, La Mare Baleneta és, de fet, una novel·la plena de colors. És de les més llargues que recopilà Alcover”.

Una altra entusiasta d’aquest ‘Homer de Mallorca’ en versió femenina és la filòloga catalana Maria Magdalena Gelabert i Miró. El 2017 defensà a la UIB la tesi doctoral La figura de la dona a l’Aplec de Rondaies mallorquines d’Antoni M. Alcover. “Recollí –apunta– més de 400 rondalles gràcies a 226 informants: 137 homes i 89 dones. Madò Quelona fou la dona que més material li proporcionà (27 narracions), juntament amb Catalina Sureda, la mare d’Alcover. Per part d’homes, qui més n’hi contà (30) fou el seu pare, Antoni Alcover”.

Antoni Maria Alcover inicià la seva aventura rondallística el 1880. “A 18 anys –ressenya Gelabert– s’animà a publicar El xai de la barraqueta, que li havia contat sa mare. Fou al diari L’Ignorància. Feia tres anys que s’havia traslladat al Seminari de Palma. A Ciutat, es relacionà amb els principals intel·lectuals de l’època, com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Tomàs Forteza, que li feren estimar la cultura de l’illa. Llavors es fixà en els contes populars de l’escriptor basc Antonio de Trueba, mort el 1889. Es proposà imitar-lo, recollint les històries que, de petit, havia sentit contar a la casa pairal de Manacor, Santa Cirga”.

L’embrió del ‘DCVB’

El canonge manacorí aprofitava les escasses hores de lleure que tenia per anar, amb una plagueta a la mà, fins allà on li deien que hi havia bons contadors de rondalles. Majoritàriament eren persones analfabetes de la zona del Llevant amb una formidable saviesa ancestral. Així ho assegura el seu deixeble Francesc de Borja Moll al llibre Un home de combat (1962): “Davant la riquesa i expressivitat del llenguatge pagès, el jove escriptor [Alcover] romania enlluernat, embadalit i cada vegada més entusiasmat”.

El de Santa Cirga també recollí les rondalles que li contaven els seus companys del Seminari d’altres pobles. Sempre reconeixeria que seleccionà aquelles que eren més del seu gust, sobretot religiós. Cada setmana les anava publicant a la premsa amb el pseudònim d’En Jordi des Racó. “La gent –diu Gelabert– les esperava amb ànsia. Les solia llegir en veu alta en els bars o en cercles familiars”. El primer volum de l’Aplec de Rondaies Mallorquines veié la llum el 1896. “Sembla –recalca la investigadora– que Alcover volia contrarestar la ‘competència’ de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que un any abans ja havia començat a publicar rondalles amb l’ajuda de l’intel·lectual Antoni Maria Penya”.

En un primer moment, el manacorí transcrivia les rondalles en castellà. “Aviat –assegura la filòloga– els seus amics li feren veure que era incongruent i poc natural tractar la literatura oral mallorquina amb una llengua de fora”. Aquella tasca de folklorista seria l’embrió del futur Diccionari català-valencià-balear (DCVB): “S’adonà que les rondalles contenien històries comunes arreu de món i que el seu element distintiu era el vocabulari. És per això que es proposà preservar-lo”. El 1900 Alcover, de 38 anys, ja donava el sus al DCVB amb la publicació de la Lletra de convit. Morí el 1932, a 69 anys. Un any abans havia publicat el darrer volum (el número 12) de l’Aplec. Després Moll els redistribuiria en 24. Ho faria des de la seva pròpia editorial, fundada el 1934.

Dones empoderades

La fama de bona contadora de la serverina madò Quelona no trigà a arribar a oïda del mossèn. “Compensava –ressalta Gelabert– la seva manca de visió amb una imaginació desbordant amb la qual embellia qualsevol relat. Ningú no es volia perdre els seus espectacles. Quan Alcover tenia més d’una versió d’una rondalla, sempre triava la de madò Rafela pel prestigi que tenia. Una altra narradora que tingué molt en compte fou Francina Camps, de Puigpunyent”.

Les dones eren les que aportaven les rondalles més extenses. Les seves, però, no necessàriament eren més feministes. “No hi ha –diu la investigadora– cap relació entre les contadores i la defensa dels personatges femenins. Al contrari, són els homes informants els qui destaquen el paper actiu de les dones. Només hi ha tres rondalles que parlen de violència de gènere amb una expressió del tot masclista: Mula i dona, garrot la fa bona. En canvi, en tota la resta hi apareixen moltíssimes dones sàvies, que són agafades com a models a seguir”.

La investigadora insisteix a recordar que la societat en què es crià Alcover no era tan patriarcal com se sol dir: “L’amo de les possessions podia figurar, però amb qui calia tenir bo era amb la madona. Ella era qui realment manava perquè tenia la clau del rebost i la bossa dels doblers”. Aquest empoderament femení queda reflectit en moltes rondalles: “Trobam dones que decideixen el seu futur i que imposen les seves pròpies condicions. També n’hi ha de bambes, igual que hi ha homes beneits. Les al·lotes de la Part Forana sempre són presentades com a més intel·ligents i feineres que les Palma, vistes com a bledes i sense criteri”.

Alcover feminista

Durant la seva tesi doctoral, Gelabert s’endugué una bona sorpresa d’Alcover: “Sent clergue, era una persona molt conservadora que considerava que les dones havien d’anar ben tapadetes. Amb tot, en escrits seus a la premsa es posicionà a favor del vot femení”. En algunes rondalles, el canonge s’atreví a matisar el seu contingut. N’és un exemple la que parla de l’encàrrec que rebé sant Pere un cop creat el món: hagué d’abocar dins la closca de cada humà una cullerada de suc de cervell. En arribar el torn de les dones, ja quedava ben poc suc, de manera que el sant hi hagué d’afegir aigua. “En aquest punt –ressenya la investigadora–, Alcover diu que potser les dones tenen el cervell més aigualit, però n’hi ha moltes que el saben fer servir molt més que els homes”.

Gelabert insisteix a destacar la funció sociabilitzadora de les rondalles: “La fórmula d’inici d’‘això era i no era’ ens convida a entrar en un món on pot passar qualsevol cosa. Són narracions, però, que articulen les emocions, les pors i els conflictes de la condició humana. No moralitzen, sinó que transmeten valors humans. Ensenyen, per exemple, que, si una persona no fa les coses bé, li sortirà una coa d’ase; si les fa bé, en canvi, li sortirà un estel d’or”. El ventall de situacions és del tot divers: “La rondalla d’en Bernadet i l’amor de les tres taronges ens parla d’un al·lot de 14 anys que ha d’abandonar el niu, conèixer món i estimar. És el que toca fer en aquesta edat”.