L’edat cada vegada pesa menys en la indústria de la moda. Ho demostren les últimes campanyes a favor de la diversitat en què l’arruga és bella i la cana es vincula amb l’elegància de la maduresa. “A la meva època, les models quan complíem els 30 ja començàvem a ser grans, i en pocs anys ens retiraven”, recorda Francina Díaz, maniquí, model i empresària catalana. Francina, que es manté en actiu com a ambaixadora d’esdeveniments de moda, considera que “la curiositat i l’aprenentatge són el motor de la joventut eterna”. A les passarel·les també proliferen models de cabellera platejada com la britànica Daphfne Selfe, de 93 anys –distingida per la reina Elisabet II– i tops icòniques dels 90, que segueixen en actiu com a muses de grans marques. És el cas d’Helena Christensen i Esther Cañadas per a Balmain. Els anys també es cotitzen a l’alça a les xarxes socials, amb comptes d’Instagram més espontanis com Baddie Winkle, una àvia influencer que no té por dels colors ni de les superposicions, o més sofisticats com la professora Lyn Slater, de 68 anys, que inspira diverses generacions a través d’@iconaccidental, amb més de 750.000 seguidors. A casa nostra, algunes de les it girls de més de 50 anys que marquen tendència són les interioristes Patrizia Casarini i Mer Creus, o la dissenyadora de complements Susi Rejano, propietària de la botiga Brillant de Sabadell. Els seus outfits sofisticats enamoren gairebé 600.000 followers: “Acostumo a donar consells a qui m’ho demana, no segueixo les tendències i crec que l’estil el fa la persona, sense importar l’edat”, sentencia Rejano.
Iris Apfel, 100 anys marcant estil
La dissenyadora d’interiors preferida de la Casa Blanca celebra el seu centenari convertida en una llegenda viva de la moda
Té la mirada viva, emmarcada per ombres acolorides i presidida per unes ulleres rodones de pasta gruixuda que li sobresurten del rostre. Cabells curts i voluminosos, llavis vermells i embolcalla la seva figura menuda entre sumptuosos teixits estampats i una amalgama de joies combinades amb altres peces de bijuteria, repartides entre el coll, els braços i els dits que eclipsarien qualsevol membre d’una tribu africana. Aquesta rara avis és Iris Apfel i fa 100 anys que volta pel món, les ultimes dues dècades convertida en una icona de la moda. Una llegenda viva que encara dona guerra: “Soc una estrella geriàtrica, l’adolescent més vella del planeta”, bromejava durant la promoció del documental Iris, amb el qual Albert Maysles va retratar l’any 2014 la seva trepidant vida, i que aquesta it girl centenària va presentar a la Fundació Miró de Barcelona un any més tard, com a convidada estrella del 080 Barcelona Fashion.
Iris Apfel no passa desapercebuda, però és més que una esplendorosa façana barroca. “És una dona extraordinària en tots els sentits i té una personalitat hipnòtica”, explica Charo Mora, historiadora especialitzada en cultura de moda que acompanyava Mrs. Apfel durant la seva ponència a la Ciutat Comtal. Mora recorda un auditori ple a vessar de feligresos del món del disseny que es volien contagiar de l’aura magnètica que desprenia aquest emblema de la cultura pop a través d’un discurs espontani, sense apunts, fórmules ni mediadors que la redrecin. “Ella és així: natural, amb humor mordaç i diu les coses tal com ragen. És una alenada d’aire fresc!”, afegeix Mora. I així ho transmetia al públic que escoltava les seves lliçons de vida amb absoluta devoció, per regalar després múltiples obsequis a la dona que té la col·lecció de moda i joies més extensa dels Estats Units, segons assegura al documental.
Redecorant la Casa Blanca
¿D’on prové el poder d’atracció d’Iris Apfel que ha posat la capriciosa indústria de la moda als seus peus? Nascuda el 29 d’agost del 1921 a Nova York i criada durant la Gran Depressió, Apfel va viure el sector de ben a prop. La seva mare tenia una botiga de roba i el seu pare un negoci d’importació, i portava a casa objectes inversemblants d’arreu del món. Als 11 anys, la jove Iris es va comprar el seu primer conjunt de roba –joies incloses– amb 25 dòlars, remenant entre botigues de segona mà i mercats d’oportunitats, per lluir el seu outfit pels carrers de Manhattan durant la celebració de la Pasqua. “La meva mare deia que tenia molt bon gust, i el meu pare, que era bona economista”, sol recordar Apfel com a dos factors que defineixen el seu èxit. I des de llavors, aquest esperit inquiet no ha pogut parar de buscar, remenar i col·leccionar objectes i accessoris, convertint-se en una autèntica caçatresors. Tot ho mesclava. L’any 1948 l’Iris es va casar amb Carl Apfel –seria la seva parella durant 67 anys–, amb qui va fundar la marca Old World Weavers, dedicada al món de l’interiorisme. Aquesta firma tèxtil i de disseny d'interiors va tenir cèlebres clients com Greta Garbo, Patricia Nixon i Estée Lauder, i fins i tot va arribar a decorar la Casa Blanca, assessorant nou presidents estatunidencs: des de Harry S.Truman fins a Bill Clinton.
La fama internacional més enllà dels 80
La història d'Iris Apfel es podria haver quedat aquí: com una cèlebre dissenyadora d’interiors i un personatge de la societat novaiorquesa reconeguda també pel seu extravagant gust en el vestir i la seva mirada afilada, però als 84 anys la seva vida va fer un gir inesperat al convertir-se en la influencer de moda més veterana de manera involuntària. El seu extens armari, en el qual conviuen peces vintage rescatades de mercats d’arreu –té tresors dels Encants de Barcelona– amb vestits exclusius de Dior, Versace o Lanvin, i la variada col·lecció de joies d’alta costura es van exposar l’any 2005 al Museu d’Art Metropolità de Nova York en una retrospectiva tan peculiar com ella mateixa: Iris Apfel: Rara avis, es titulava. “A partir d’aquí, l’Iris es va fer mainstream”, recalca Charo Mora, i encara avui les grans marques se la continuen rifant per apropiar-se d’un bocí de la seva autenticitat.
Portades de revistes, campanyes per a firmes com & Other Stories o M.A.C, una línia de joies que du el seu nom, i fins i tot va inspirar una Barbie que és el seu calc. L’entusiasme que segueix generant Iris Apfel en l’àmbit mediàtic es manté constant, però ella fa com si res perquè, segons assegura cada cop que l'hi pregunten: “És el que he fet sempre”. La clau resideix en el seu estil hiperbòlic construït a base de peces atemporals, farcides de colors, estampat i múltiples accessoris llampants, i la seva personalitat inimitable, impossible d’etiquetar en temps d’homogeneïtat. “Hi ha massa monotonia i poca individualitat”, critica de l’actual indústria de la moda, productora de tendències passatgeres. Frases com “Més és més, menys és avorrit”, “No tinc regles perquè si les tingués les trencaria” o “És millor ser feliç que anar ben vestida” formen part de la seva indumentària verbal. De tot el reguitzell d’anècdotes i ensenyaments que llança com a fletxes allà on la conviden, n'hi ha una que la va marcar especialment quan era adolescent. Llavors, la jove Iris solia comprar en uns grans magatzems de Nova York i el propietari, que ja la tenia vista, li va dir sense embuts: “No ets guapa ni mai ho seràs, però tens una cosa millor: estil”. Ella és així, única en la seva espècie.