Isabelle Eberhardt: més enllà de les barreres del gènere al segle XIX

BarcelonaEls estels orienten els navegants per mars d’aigua i de sorra, vaticinen esdeveniments i modulen caràcters humans. Des de sempre, la gent del desert ha tingut estels com ara tenim mòbils: una prolongació del cos. Isabelle Eberhardt, que tant s'estimava les dunes, va deixar escrit: “La literatura és la meva estrella polar en les tenebres de la vida”. Perquè d’estels també n’hi ha de figuratius. Ella mateixa va ser un estel fugaç: ràpida, impactant, de moviment constant. Encara ara, més d’un segle després que una riuada enfangués del tot el seu cos de només 27 anys, continua brillant mentre espera que alcem la vista i ens deixem inspirar.

Va néixer a Ginebra el 1877 d’una parella russa exiliada força particular: la mare pertanyia a la noblesa i el pare era un il·lustrat anarquista deixeble de Tolstoi i amic de Bakunin. Tot i que no la van escolaritzar mai, l’ambient intel·lectual i poliglot (es podia comunicar en rus, italià, alemany, francès, àrab i turc) en una casa de camp freqüentada per les visites de rebels anarquistes i exiliats de l’Europa oriental van marcar la seva infància i adolescència.

Eberhardt és llegendària i encara ara arrossega certs tòpics, el principal dels quals és que es va vestir d’home per recórrer Algèria. Però la veritat és que ja a Suïssa es vestia “de noi”, o amb roba no marcadament feminitzada de l’època, i el seu cos mai va respondre als cànons del gènere. El seu ús indistint del masculí i el femení quan escriu sobre ella mateixa n’és un exemple. També utilitza pseudònims masculins, com Nicolas Podolinsky i Mahmoud Saadi, per signar, sense que això signifiqui deixar de fer-ho amb el seu nom oficial.

En un escrit públic del 1901, quatre anys després de la seva immersió a Algèria juntament amb la seva mare, afirma: “Per no passar per una persona que es disfressa o adopta un abillament religiós amb qualsevol objectiu interessat, vull declarar aquí que no he sigut mai cristiana, que no estic batejada i que, tot i ser russa, soc musulmana des de fa molt de temps. La meva mare, que pertanyia a la noblesa russa, va morir a Annaba el 1897 després d’haver-se fet musulmana i va ser enterrada al cementiri àrab d’aquella ciutat. No tinc cap necessitat de fingir ser musulmana, ni cap raó per representar una comèdia i els meus correligionaris algerians ho han entès tan bé que el xeic Si Mohammed el-Houssine ha acceptat ràpidament d’iniciar-me a la seva confraria sufí”.

Escriure com a destí

No ens trobem davant una escriptora viatgera que durant un període busca experiències exòtiques per plasmar-les als llibres, sinó d’un plantejament vital en què l’islam i la literatura s’arrelen a la sempre nòmada d’esperit Isabelle. “L’ambició de fer-me un nom amb la ploma queda en segon pla. Escric perquè m’agrada el procés de creació literària, escric com estimo, perquè probablement és el meu destí”, confessa en una carta.

Precursora en molts àmbits, les seves reflexions continuen vigents perquè no ens podem conformar en veure-la com una excèntrica sense res més a dir que la descripció de les seves vivències. Malgrat la mort tan jove, els diaris, cartes, articles, relats i novel·les que va escriure (alguns d’ells traduïts al català i castellà) són d’avui. Per exemple, després de viure un temps a Marsella, expulsada d’Algèria per les autoritats colonials, escriu: “El gruix de la gent, no només el populatxo que ens envolta, també els que presumeixen d’intel·ligència i desenvolupament, odia tot el que no es doblega a les seves exigències i a les seves lleis estúpides i arbitràries. Com s’irrita la plebs quan veu sorgir un ésser, sobretot una dona, que vol ser ella mateixa! Com s’enfureix el mediocre quan no pot igualar-ho tot, reduir-ho tot al seu baix nivell! La desgràcia més terrible que pot patir un ésser humà és la de caure en el fosc nihilisme moral o en l’enviliment egoista de l'intel·lecte. Certament, aquesta preocupació constant i real per coses que estan fora de nosaltres mateixos, que no ens aporten materialment res, és el que ennobleix i dulcifica l’ànima i la fa créixer per sobre de banalitats i nimietats circumdants”.

Les seves crítiques a les promeses de la modernitat continuen ressonant: “La Civilització, aquella gran fraudulenta del moment actual, havia promès als homes multiplicar els seus goigs al fer més complexa la seva existència, els havia promès que els faria lliures si renunciaven a tot el que havien apreciat fins llavors i que ella titllava de fantasies. Però, en lloc de tot això, triomfa el Dolor, es ramifica, envaeix els cors i les ments. Les necessitats augmenten sempre insatisfetes. Allò superflu s’ha tornat necessari”.

Somiadora i solitària

Una crítica al sistema que inclou també la dimensió ecològica: “La major part dels moderns són sords als cants inefables de la Naturalesa i cecs als seus meravellosos espectacles. El seu cor malalt i insensible ja no vibra a les crides misterioses i torbadores de l’august Desconegut que els envolta per tot arreu. La Societat iniqua agonitza en una tristor sense límits i sense pietat”.

Però la crítica social no la converteix en una escriptora ideològica. El seu islam arrelat en la tradició mística, la seva tendència a la solitud, la necessitat de vagarejar, conèixer, descriure i escoltar, la fan tradicional i moderna alhora, d’aquí i d’allà, estel intermitent. I parla: “¿A qui li pot perjudicar que prefereixi l’horitzó vague i ondulant de les dunes grises al dels bulevards? No, no soc política, ni agent de cap partit, perquè per a mi tots s’equivoquen per igual al barallar-se com ho fan. Només soc una extravagant, una somiadora que vol viure lluny del món, viure la vida lliure i nòmada per llavors intentar explicar el que he vist i, potser, comunicar a alguns l’estremiment melancòlic i encisat que sento davant la trista esplendor del Sàhara. Només desitjo tenir un bon cavall, company mut i fidel d’una vida somiadora i solitària, i viure en pau com més lluny millor de l’agitació –en la meva humil opinió, estèril– del món civilitzat, on em sento de més”.