El Japó autoritza els embrions animals amb cèl·lules humanes

BarcelonaLa consecució de quimeres biològiques, enteses com aquells organismes en què es barregen cèl·lules procedents de dues espècies diferents, és el somni de molts investigadors. Especialment d’aquells que treballen en l’àrea del trasplantament d’òrgans. Es va intentar sense èxit fa gairebé mig segle per trasplantar òrgans d’animals a humans i, després d’una moratòria internacional, es va obrir un període experimental fent servir només models animals. També va fracassar. Ara el Japó reprèn la cursa innovant en la tècnica i modificant les restriccions legals. Les cèl·lules humanes, en forma de cèl·lules mare iPS, s’implanten en embrions animals per obtenir òrgans humans. Fins ara els embrions no podien superar la quinzena de dies, però a partir del setembre, com s’explica a la revista Nature, es permetrà que neixin i estudiar la seva evolució.

Els primers experiments autoritzats per l’administració japonesa els durà a terme l’investigador Hiromitsu Nakauchi, que lidera equips científics a la Universitat de Tòquio i la Universitat de Stanford. La intenció és “cultivar” cèl·lules humanes en embrions de ratolí i de rata i, posteriorment, fer créixer els embrions “quimèrics” en el que vindria a ser un embaràs subrogat. Per tant, l’objectiu és que els embrions evolucionin amb òrgans humanitzats. La fita a llarg termini és que l’experiment es pugui reproduir en mamífers aptes per al trasplantament d’òrgans a humans, per exemple simis o porcs. Els primers per proximitat filogenètica; els segons, per les característiques físiques i morfològiques. I, també, per salvar el més que segur debat ètic.

Nakauchi té previst investigar “embrions híbrids” de ratolins, rates i porcs. En tots els casos es vol blocar el gen que facilita el normal desenvolupament del pàncrees de l’animal per després implantar les cèl·lules iPS procedents de la reprogramació de qualsevol cèl·lula adulta -de la pell, normalment- fins a l’estadi de cèl·lula mare. Aleshores, aquestes es programen per aconseguir un òrgan o teixit determinat. Com s’ha vist en experiments previs, l’embrió utilitza aquestes cèl·lules d’origen humà per fer el nou òrgan. L’investigador japonès va aconseguir amb aquesta tècnica desenvolupar amb èxit un pàncrees de ratolí en una rata amb diabetis, però va fracassar en un intent similar entre un ratolí i una cabra.

La generació de quimeres per a transplantaments té el seu primer precedent als Estats Units a la dècada dels 80, quan se’n van practicar diversos entre simis i humans a Chicago. La pràctica es va abandonar i es van obrir línies experimentals per trasplantar òrgans de porcs modificats a simis. Però la impossibilitat de vèncer el rebuig hiperagut provocat pel sistema immunitari del receptor, que destrueix l’òrgan implantat en molt poc temps, va obligar a abandonar els experiments. Rafael Máñez, de l’Hospital Juan Canalejo de la Corunya, havia estat un dels grans impulsors de la recerca en trasplantaments. Máñez treballa ara a l’Hospital de Bellvitge, lluny d’aquesta línia de recerca.

Des del seu origen modern, l’ambició dels investigadors en xenotrasplantament -d’una espècie animal a un altra, incloent-hi els humans- ha estat resoldre la resposta immunitària del receptor tant per la via d’alterar les condicions del donant com del mateix receptor o les dues alhora. L’eclosió recent de les cèl·lules mare iPS ha obert la porta a nous experiments, però també a un debat ètic: ¿podria passar que les cèl·lules iPS facilitessin la formació d’òrgans no desitjats i aberrants? ¿Que les cèl·lules migressin al cervell o altres teixits? ¿Que s’induís la formació de tumors? Per ara, cap d’aquestes preguntes no té resposta. Nakauchi diu a Nature que l’aprovació al Japó li permetrà donar respostes “adequades”.