La Fira del Ram transforma l’erm en jardí lisèrgic

PalmaCada any, en morir febrer, comença a alçar-se la policromia efímera de la Fira del Ram, que es manté fins a mitjan abril com una fantasia recurrent d’infància freqüentada per milers d’illencs. Els visitants compareixen amb intenció evasiva a la perifèria postapocalíptica del descampat de Son Fusteret, disposats a alimentar la seva fam adrenalínica amb la fluorescència sinuosa de les atraccions. Enmig del no-res, brolla aquesta fugaç Las Vegas on els desafiaments a les lleis físiques contribueixen a confondre somni i vigília. Darrere aquestes edificacions -que sumen més de 170 atraccions i paradetes- dignes d’una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, un grup de famílies fan possible des de fa segles aquesta realitat onírica.

L’inconvenient dels hàbits, de les repeticions i del miratge del predictible és que la sorpresa s’esfuma en acostumar-s’hi els ulls, i on érem perceptius campa ara la ceguesa a pler. Cal mirar com si no s’hagués vist mai i adonar-se que tal desplegament de màquines estranyes -tant en el referent a la seva funció com en el que fa a l’aspecte- constitueix una de les realitats més insòlites de l’illa. Pel que fa al meu estupor, iguala a l’experimentat davant assumptes com l’albirament d’ovnis als voltants de Son Sardina -la nostra particular Àrea 51- o a l’actitud incomprensiblement ofensiva que mostra cert partit polític -avui dia relegat a l’oposició, gràcies al votant responsable- cap a diversos temes de summe interès pel desenvolupament saludable de la nostra societat. En resum, que la Fira del Ram em sembla un lloc en extrem marcià, i que a partir d’aquesta impressió, acudeixen al meu cap interrogants i més interrogants, fet gens rar si es tenen en compte la meva naturalesa inquisitiva i certa predilecció per l’extravagància.

Quins són els orígens del Ram? D’on procedeixen els firaires? Practiquen el nomadisme? Tenen integrat el concepte de pertinença a un lloc? En què consisteix la seva rutina? On s’allotgen? Escolaritzen els seus fills? Guanyen molta pasta? Com afronten les condicions climàtiques? Quins obstacles addicionals es troben? Els agrada la seva feina? Per quina mena de decàleg de disseny gràfic es regeixen a l’hora de decorar les màquines? Han trobat la felicitat? No desenvolupen patologies auditives en exposar-se a renous extrems? Sofreixen vertigen? La seva quotidianitat s’assembla a la de les criatures mostrades per Tod Browning? Gaudiria Hunter S. Thomson de les atraccions del Ram? Per què es troben interessats, aquests desconeguts, a provocar-nos amb els seus artilugis contínues descàrregues d’adrenalina? Massa qüestions per un sol cervell.

Els orígens

S’intueix que els orígens d’aquesta fira estan en algun punt temporal entre els segles XV i XVI, quan arriba a Mallorca una escultura de la Verònica que conté una suposada relíquia de mocador amb el qual la santa eixugà suor i sang a Crist durant el viacrucis. L’estàtua -amb el pedaç brut- és acollida amb furor religiós pels ciutadans, així que s’acorda exposar-la públicament tres pics a l’any, durant festivitats religioses. Els venedors hi veuen una rellevant oportunitat comercial i s’estableixen amb les seves paradetes davora l’exhibició. Amb el temps, augmentà ostensiblement el nombre de venedors, que acabaren per depassar el recinte i envair la via pública. D’aquesta manera neix la Fira del Ram, tradició que es prolonga al llarg de les dècades fins a superar els segles. Al segle XIX, com a dany col·lateral de la llei de desamortització de Mendizábal, la talla passa a exposar-se sense restriccions al convent de la Concepció. Com més gent acudeix a visitar la Verònica, major és el nombre de mercaders que ofereixen tot tipus d’objectes de regal i menjars. I sembla que es tractava de vertaderes hordes de fanàtics. Tenim el següent testimoni, que data de 1850: “La gent tresca y s’empeñy y se trepitja, es nins estirant es coll, badant sa boca y axecantse de puntes per afiná millo lo de ses taules; ses atlotes anant encollades tres ò quatre de brasset y fent riayes; es bergantells homonetjant, aglapint ses atlotes y riguentse de ses juguetes […] Atlot que en juguetes hei gastava dos o tres sousja feia rumbo”. Riu-te tu de les coes per comprar beure a les festes d’aniversari del bar Flexas.

Ubicacions

L’Ajuntament decidí intervenir-hi i traslladar la fira a la plaça de l’Hospital, que va acabar ocupant tota la costa de la Sang i gran part de les Rambles. I en aquest emplaçament sorgí, a final del XIX, la primera atracció de cavallets, de la mà d’empresaris catalans. L’èxit fou tan colossal que als anys següents s’hi sumaren més i més maquinàries similars, la qual cosa va fer que s’hagués de desplaçar cap a la plaça del Tub.

A mitjan segle XX, la Fira del Ram ja era literalment un parc d’atraccions. Canvià d’ubicació algunes vegades més: de la plaça del Tub a les immediateses de la Seu, i d’allà al polígon de Llevant. L’infant que vaig ser la recorda instal·lada devora l’antic hospital psiquiàtric, on hi ha actualment la falca verda.

Han transcorregut més de dues dècades del temps visitats per la meva memòria. Descobresc no poques novetats, entre les quals diabòliques màquines els moviments de les quals em terroritzen i, sobretot, un canvi d’actitud al meu interior respecte del simulacre de risc i d’altres emocions fortes que pretenen despertar les instal·lacions. Se’m clava la mirada en el fuet, l’atracció més antiga del Ram. Però la curiositat és tanta que no s’assacia amb records ni amb coneixements històrics, i ens mou fins les bambolines de la Fira del Ram, on conversam i convivim una jornada amb el president de l’associació de Fires de Balears i un parell de firaires de molt diferent perfil.