Quan Jaume II va canviar el mapa de Mallorca

PalmaAcabava de recuperar les Illes, després que les hi haguessin arrabassades els seus poderosos cosins de Barcelona, i tot d’una va anar per feines. El 1300, d’això es compleixen 725 anys, Jaume II de Mallorca va transformar el mapa de l’illa, amb unes Ordinacions que regularen entre onze i setze nuclis de població, segons les interpretacions, amb un pla ben detallat i amb alguna iniciativa pionera per a l’època, com ara establir els cementeris als afores. Repassam aquest episodi sota el guiatge d’Antoni Mas, Jaume Andreu Galmés, Maria Barceló, Gabriel Alomar, Maria J. Massot i Josep Antoni Umbert, Bartomeu Font, Guillem Terrassa, Antoni Pons, Joan Vich i Álvaro Santamaría.

Recapitulem breument. El testament de Jaume el Conqueridor havia repartit els seus territoris entre els dos fills majors: per a Pere ‘el Gran’, l’Aragó, Catalunya i València; per a Jaume, el regne de Mallorca: les Illes i territoris catalans i occitans al que ara és el sud de França. Les relacions entre tots dos germans foren pèssimes, fins al punt que Alfons, fill de Pere, va arrabassar-li les Illes a l’oncle, acusat de traïció per haver donat suport a l’enemic francès. El 1298, però, el seu germà Jaume ‘el Just’ les hi va tornar.

El 1300, Jaume II, ja reposat al govern de l’Arxipèlag, va dictar les Ordinacions, una nova estructura per a Mallorca que pretenia establir un conjunt de nuclis de població, seguint un model prou detallat, cada una amb cent habitants. A més, es varen preveure sistemes de proveïment d’aigua, amb l’obertura de pous, la construcció d’aljubs i una xarxa de síquies. Una mesura pionera va ser ordenar que els cementeris s’havien d’ubicar als afores: no seria fins al 1787, amb Carles III, quan aquesta disposició es generalitzaria al conjunt de l’Estat.

Bé podríem dir, amb una expressió dels nostres dies, que aquells espais serien ‘sostenibles’, ja que la població prevista anava en funció dels recursos de què es disposava. Alomar calcula un total de 8.400 habitants, entre totes les viles que s’havien d’establir, la qual cosa resultava proporcionada a la població total que devia tenir Mallorca en aquell moment, i no com passa en l’actualitat. Era, diu, “un pla sensat i realista”.

Per a les traces urbanes es va triar un plànol de carrers en quadrícula, sempre que això fos possible per les limitacions del terreny o de construccions anteriors: aquest va ser el cas de Santanyí, on es va haver d’edificar dins unes murades, que, òbviament, ja no existeixen. Petra, sa Pobla i Llucmajor, entre d’altres, s’establiren d’acord amb aquest esquema, ben simètric.

Per què les ‘Ordinacions’?

Per entendre millor el que pretenia Jaume II, convé aclarir que no tot el territori de Mallorca es trobava sota la seva jurisdicció. Arran del repartiment fet després de la conquesta, àmplies extensions de Mallorca s’havien cedit als senyors que hi havien participat. El reialenc, és a dir, el que depenia directament del monarca, representava poc més del 70% de la superfície total. Jaume II només va actuar dins els seus dominis efectius.

Per descomptat, aquest model no va sortir del no-res. Similars projectes de colonització s’havien encetat a Catalunya i l’actual sud de França. De fet, el reformisme de Jaume II no era cap cas aïllat: altres monarques de la seva època també emprengueren iniciatives per millorar les condicions de vida dels seus súbdits, després d’una etapa en què havien estat, essencialment, guerrers. Es va partir d’una observació prèvia del terreny –un ‘treball de camp’, diríem avui–, estudiant els nuclis ja existents i els espais disponibles.

Els objectius de les Ordinacions eren múltiples. Un d’ells, restablir l’equilibri que s’havia trencat amb el sotrac de la conquesta del 1229, recuperant espais que havien quedat despoblats. Una altra, promoure el creixement de la producció agrícola, per fer possible l’autosuficiència –la qual cosa no s’ha aconseguit mai. Una tercera, de caràcter militar: resultava molt més senzilla la defensa d’una població concentrada, que no la d’una altra de dispersa.

Tal vegada Jaume II volia, també, deixar la seva petjada al territori de Mallorca, ara que tornava a governar les Illes. I més encara, quan no hi era gairebé mai, ja que la seva residència habitual era a Perpinyà, la capital continental. De fet, a Mallorca no hi va posar els peus fins aquell mateix 1300 de les Ordinacions, quan ja feia un any i mig que li havien tornat l’Arxipèlag. En canvi, Alomar afirma que aquest projecte ja l’havia concebut ‘el bon rei’ de temps enrere, i havia estat, justament, la usurpació dels cosins de Barcelona el motiu de no dur-lo abans a la pràctica.

La dispersió de la població representava una complicació greu en cas d’atac enemic, cosa molt probable en aquells temps durs. A més, impedia que es consolidassin punts potents d’activitat econòmica. No debades, Alomar es refereix als nous nuclis com a “pols de desenvolupament”, què és un concepte que varen fer servir els tecnòcrates del franquisme per constituir, també, nuclis que activassin el creixement econòmic.

A Eivissa, la dispersió dels habitants era una característica que ha arribat pràcticament fins als nostres dies. Però aquí Jaume II ho tenia molt més cru per actuar, ja que la seva jurisdicció es limitava a només un terç del territori de les Pitiüses. De fet, en teoria aquí era vassall de l’arquebisbe de Tarragona, un conflicte que s’arrossegaria al llarg de segles. A Menorca sí que va posar en pràctica iniciatives urbanístiques, el 1301.

Òbviament, es varen haver d’oferir incentius als futurs colons. Si no hagués estat així, era poc probable que aquells que ja s’havien assentat a un lloc determinat de l’illa volguessin traslladar-se a un altre, amb les complicacions que allò representava. Encara menys, que immigrants catalans volguessin creuar la mar, amb els perills que allò comportava, com més al sud, viatjant per terra, podien accedir a les noves terres valencianes. Curiosament, Jaume II va haver d’establir limitacions, en concret per si algú de Sineu volia mudar-se als nous nuclis; perquè aquesta era una vila ja ben activa aleshores, i no era qüestió de despullar un sant per vestir-ne un altre.

Compromís de permanència

Talment com si fossin pioners del Far West, a cada nou poblador li atorgarien terres per construir-se una casa (un quartó, 1.775 metres quadrats); per al cultiu (cinc quarterades; cadascuna són 7.103 metre quadrats); i per a pastures (deu quarterades). Aquestes darreres es feien servir de manera col·lectiva. Si eren artesans, el terreny agrícola era més petit, ja que se suposava que la seva feina habitual seria la del seu ofici, i no la del camp. Se’ls concedia un préstec en condicions avantatjoses i se’ls atorgava una moratòria dels deutes que poguessin tenir pendents.

Per descomptat, hi havia una lletra petita: talment com les companyies de serveis d’avui dia, els nous pobladors adquirien un compromís de permanència, havent de residir-hi almenys sis anys, sense poder vendre la propietat abans d’aquest termini. En un màxim de sis mesos havien de construir-se la casa. Havien de pagar una renda als propietaris originaris dels terrenys. I havien de cedir prop de sis metres de superfície per als espais comuns: carrers i places.

La pregunta del milió, un pic més, era: “I tot això, qui ho paga?”, com es va interrogar Josep Pla en contemplar l’espectacle aclaparador dels llums de Nova York. Segons Santamaria, allò representava “copioses inversions, que havia d’assumir en especial el sector privat”. Només el proveïment d’aigua a Llucmajor ja pujava a 615 lliures, una xifra important, més els aljubs comunals i la conducció, que suposaven 350 lliures més. Per acabar-ho d’adobar, la climatologia del moment es va manifestar clarament hostil, es registrà una significativa carestia de blat i de carn i es va disparar la inflació –sí, aquestes coses no passen només ara.

La posada en pràctica de les Ordinacions fou confiada a un grup reduït de col·laboradors estrets del monarca: Pere Esturç, Ramon Desbrull, Bernat Beltran, Arnau Burguès i Miquel Rotlan. Desbrull, a més, va redactar un inventari complet del sistema de proveïment d’aigua, el Liber aquarum forentium, al qual, suposadament, constarien els noms i ubicacions dels nous nuclis. Però, com que aquest llibre va desaparèixer, ens quedam amb les ganes d’accedir a tan valuoses dades.

Quantes viles va establir a Mallorca Jaume II, a partir de les Ordinacions? Aquesta és una qüestió espinosa, sobre la qual els successius estudiosos no s’han posat d’acord. La crònica de Dameto n’enumera onze: Campos, Castellitx, Felanitx, Llucmajor, Manacor, Porreres, Robines, sa Pobla, Santanyí, Sant Joan i Selva. Autors posteriors hi han afegit Petra, Capdepera, Son Servera, Binissalem i Bellver, fins a arribar a setze. Convé aclarir que no totes aquestes viles foren creades del no-res. Una bona part ja existien, fos com a nuclis, o com a alqueries. Algunes foren traslladades de lloc, com Petra i Binissalem. A altres, les Ordinacions es traduïren en una reorganització més que en una fundació pròpiament dita.

La majoria d’aquests nuclis, òbviament, han arribat fins als nostres dies. Però no tots. Mas assenyala com, a causa de condicions desfavorables, tal vegada per les constants epidèmies de l’època, va desaparèixer Bellver, que devia caure on avui és Sant Llorenç del Cardassar. D’altres, inicialment previstes, mai no s’arribaren a construir, com és el cas de Capocorb, Son Granada i la Palomera. En qualsevol cas, Jaume II havia aconseguit deixar marca del seu regnat al mapa de Mallorca.